Espriu escriu "Antígona" la primera setmana de març de 1939, quan encara no s'havia acabat la Guerra Civil. En aquesta primera edició estan molt presents, en l'autor, els efectes de la guerra i això es tradueix en la caracterització d'Eumolp, personatge que manifesta la visió d'Espriu en aquesta edició acabada l'any 1939 però no publicada fins l'any 1955. La visió d'Eumolp/Espriu és: la mort d'uns pocs servirà per salvar tot un poble. En aquest sentit la mort d'Antígona serveix per acabar amb la maledicció de la seva nissaga. La mort d'Eumolp representa la mort civil d'Espriu per ell tantes vegades proclamada. Espriu no mor en el mite perquè no existeix, però a través d'Eumolp sí mor. De la mateixa manera no mor a la guerra, però alguna cosa dintre seu sí mor.
L'enfrontament entre Polinicies i Etèocles representa la lluita entre germans, la mateixa lluita que va derivà en la guerra civil.
Creont representa el tirà, Franco. Ell serà el veritable guanyador o beneficiat de la guerra.
L'any 1947 escriu el prefaci que es publicarà en l'edició de 1955. En ell manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La superioritat de la llei moral enfront la llei civil (tot el contrari del que succeïa de veritat).
Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble en vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tos junts comencin un nou camí. No s'ha de potencia la paraula enemic.
L'any 1964, 25 anys després de la fi de la guerra civil, Espriu incorpora nous elements a la primera edició d'Antígona:
• El Lúcid Conseller. Representa el punt de vista d'Espriu després de 25 anys. És irònic, nihilista i igual que l'autor, posa en dubte el resultat del sacrifici d'Antígona. És a dir, aquella esperada pau no ha arribat. Espriu en la 1a. edició, mitjançant la veu d'Eumolp, creu que la pau és possible, veu factible l'amnistia i per això, en certa manera, justifica la mort d'uns pocs per la salvació de tot un poble. Però 25 anys després, Espriu sap que aquella amnistia no ha arribat mai i incorpora el lúcid conseller per matisar les seves opinions. La ironia d'aquest personatge es manifesta per exemple en la descripció que fa de Creont (Franco) i sobretot en el seu darrer discurs que constitueix l'epíleg de la tragèdia.
• Els Cants de les Veus. Estan basades en el plany de les dones de la tragèdia d'Esquil "Els set contra Tebes". Aquestes veus, intercalades amb personatges de l'obra, manifesten les reaccions davant l'edicte de Creont: desencadenant de la tragèdia. Creont imposa la llei civil per sobre de la llei natural. No perdona, castiga. Totes les veus segueixen la línia del pensament del tirà: no pensen en l'amnistia, en el perdó, sinó en castigar, dividir el poble entre vencedors i vençust, en castigar Polinices i honrar Etèocles. Astimedusa en la seva intervenció, anomena una de les característiques d'Espriu: la figura del Déu impassible davant les desgràcies humanes. Aquell Déu amb misterioses actuacions inasolibles per l'home. Espriu aplega el mite grec de les Parques amb la concepció de la vida de l'home com una obra teatral. "Une smans impassibles dins el misteri ordenne glòries i crims i els nuen en un teixit subtil".
Ismene menciona un altre tòpic espriuà: les escales del temps. Unes escales que tenen una doble via, una ascendent que puja vers Déu i una descendent que baixa vers la mort, conforme el temps passa. Ismene també menciona el record, un record que en certa manera torna a la vida els morts, perquè la veritable mort segons Espriu, és l'oblit. Eumolp creu que com no s'ha concedit l'amnistia, la pau no està assegurada i cal estar vigilant davant un possible perill. Creont manté la seva línia de tirà: mantenir el silenci i la immoralitat mitjançant dures lleis i la por.