Miquel Llor i Forcada

 Miquel Llor i Forcada

(Barcelona, 3 de maig del 1894 - Barcelona, 2 de maig del 1966)

Els Llor provenien de l’Espluga de Francolí i els Forcada de Vic. El seu pare tenia un caràcter inestable i tenia problemes laborals de manera contínua. Era el segon de tres germans fills d’una família de menestrals que es quedaren orfes de mare de ben jovenets. Miquel patí una deformació física a la columna vertical. Una desviació o escoliosi de l’adolescència. Això fa que sigui poc comunicatiu. A la vegada, el deslliurà del servei militar.

Abandonà l’escola després de finalitzar els estudis primaris. Tanmateix, fou un home de lletres format de manera autodidacta, molt viatger: sobretot per Europa, coneixedor de diverses llengües, que estudià pel seu compte. Fou afeccionat a la música i al teatre (de sarsuela, opereta i òpera italiana), les arts, com la decoració. L’afició per les arts era compartida amb la seva germana Esperança. Fan que s’interessi per conèixer el francès i l’italià.

Entre els vint i vint-i-dos anys, treballà com a aprenent en una impremta. Més endavant, d’oficinista a la Maquinista Terrestre i Marítima.

Col·labora amb el seu germà gran Joan en l’elaboració de patents industrials. Assisteix a cursos de català i de literatura catalana per tal de millorar la llengua sota el mestratge de la Mancomunitat de Catalunya i impartits pel director de la Biblioteca de Catalunya, Jordi Rubió i Balaguer. Llor connectar amb la literatura gràcies a Josep Maria de Sagarra.

El 1923 s’inscriu a la secció literària de l’Ateneu Barcelonès. D’aquesta manera entra en contacte amb el cercle d’autors. Al cap de poc temps, s’anima a escriure un primer esborrany de novel·la intitulat “Llibre del senyor Jeroni”, i que posteriorment, es convertirà en la seva primera novel·la ”Història grisa” (1925), on analitza la burgesia catalana de final de segle, mitjançant la pèrdua de la fortuna de la família Sert.

Comença a escriure en el temps de la polèmica entre Carles Riba i Josep Maria de Sagarra sobre quin era el model que la novel·la catalana havia de seguir. Era una època en que autors com Carles Soldevila, Francesc Trabal, Cèsar August Jordana, Llorenç Villalonga, creen una novel·lística que defuig les normes i dels dictàmens que havien imposat generacions anteriors o que havien devaluat moviments com el Noucentisme.

A les acaballes dels anys vint i principis dels trenta, una nova generació d’autors torna a escriure i a tenir en consideració la novel·la, la modernitzen.

L’estil literari de Miquel Llor mostra influències innovadores provinents d’Europa, com ara James Joyce, Marcel Proust, André Gide, Italo Svevo, Alberto Moravia, Fiódor Dostoievski, Sigmund Freud, aquest trencador.

El 1927 presenta la seva poesia “L’ofrena” als Jocs Florals de Barcelona.

El 1928 comença a treballar com a corrector d’estil de llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona.

La seva segona novel·la “Tàntal” (1928) on focalitza amb un personatge complex. Fou acusada d’immoral per tenir influència de Freud, i que alhora, topava amb el puritanisme dominant. Explana la figura d’un obrer que contacta amb la burgesia i s’enamora d’una noia que no pot aconseguir.

Comença a escriure contes com el recull “L’endemà del dolor” (1930), que fou guardonat amb un Premi Extraordinari de l’Ajuntament de Girona.

El 1930 Llor entra a treballar a la secció de cultura de l’Ajuntament de Barcelona. A partir del 1934 esdevé el responsable de la secció de correcció ortogràfica dels escrits en català.

“Laura a la ciutat dels sants” (1931), la seva obra més coneguda transcorre a la plana de Vic. Rebé el premi Joan Creixells el 1930. L’obra fou agraïda tant per lectors com per la crítica. En l’obra s’hi narra la vida de Laura, una noia barcelonina que es casa amb un propietari rude i de molts cabals. Ella no acaba d’adaptar-se a l’ambient de ciutat mitjana i d’ambient rural. Aquest aspecte ja apareixia en algunes de les seves obres anteriors. S’hi glossa la incomunicació entre una societat materialista i tancada en banda, representada pel seu marit i pels habitants del poble hostil i, per un altre costat, Laura, un personatge amb un nivell cultural elevat.

El 1934 Llor ingressà com a membre del Pen Club, associació internacional d’escriptors.

Llor destacà per una anàlisi psicològica lenta i minuciosa dels personatges. També per la descripció dels llocs on es trasllada l’acció. Caracteritza els o les protagonistes de les seves novel·les per portar-los fins al límit de les seves possibilitats, també els fa redemptors.

La Guerra Civil talla la producció literària de molts autors. Mentre dura el conflicte bèl·lic viu a Sant Vicent dels Horts. Durant la postguerra, Miquel Llor decideix allunyar-se de la literatura. Continua treballant a l’Ajuntament de Barcelona. Desenvolupa la seva tasca de traductor.

El 1946 l’Editorial Selecta compra els drets de les seves obres i les reedita.

El 1947 s’edita “El somriure dels sants”, on rectifica plantejaments adoptats dins de l’obra “Laura a la ciutat dels sants”. Vol ser la segona part de “Laura a la ciutat dels sants”.

“Un camí de Damasc” (1959) serà la seva darrera novel·la. Rebrà el premi Joanot Martorell el 1958. On a través de la figura d’un obrer convertit en acabalat ens fa prendre consciència amb una sèrie de reflexions sobre moralitat.

El 1960 es jubila i dedica el seu temps a les antiguitats a través de la Galeria L’Aura, a Tossa de Mar. Activitat, que ja feia a destemps mentre treballava a l’Ajuntament de Barcelona en la concessió de beques. Tot i que, Llor continuava escrivint contes.

Participa com a membre de jurat en diversos certàmens literaris com el de Cantonigròs i el premi Víctor. Català.

D’altres de les seves novel·les són: “El premi a la virtut o un idil·li a la plaça de Sant Just” (1935), “Jocs d’infants” (1950), on relata la vida de dues famílies, una de classe mitjana i l’altra de classe alta.

Pel que fa a la seva narrativa breu, destaquen d’altres obres com: “L’esguard al mirall” (1934), “L’Oreig al desert” (1934), “Sis reculls de contes” (1934), “Cinc contes” (1947), “Tots els contes: 1925-1950” (1952), recull la seva narrativa contística fins aleshores, “Entreacte i altres narracions” (1956), “Viatge a qui sap on i altres narracions” (1977), aquest darrer editat de manera pòstuma.

També escrigué algunes obres teatrals com “El lladre” o “Núvols”.

Fou traductor d’André Gide i d'Alberto Moravia.

Col·laborà en diverses publicacions, Destino o Mirador en foren algunes.

Al llarg de la seva obra, Llor ha destacat per ser crític davant de la realitat. Això queda plasmat en les seves novel·les i contes. Sobretot, ho focalitza en el comportament humà i en les relacions amoroses. 

Presenta uns personatges de la petita burgesia de manera mediocre i que intenten sortir de l’ofuscació, tenen dificultat per comunicar-se, ho enfoca de manera costumista i realitza unes descripcions molt detallades, influència de Marcel Proust.

Morí el 2 de maig de l’any 1966 després de dos anys de patir arterioesclerosi a setanta-un anys.

Un fragment d’una entrevista que Mercè Rodoreda realitzà a Miquel Llor dins de la revista Clarisme (9-12-1933). Extreta del diari Ara. Anem d’autora a autor.

-¿Com se us van declarar les afeccions literàries? -fa memòria, li resulta difícil de precisar.

-Em sembla que era cap allà l’any divuit. Un amic va dir-me que jo tenia pasta d’escriptor. Em va sorprendre. Però les paraules no van deixar-me; s’anaren clavant. Escriure? Vaig trobar-me sense noció de cap mena sobre literatura catalana. Havia llegit els clàssics castellans, però ignorava tot el d’ací. Ni sabia escriure en català. Àdhuc tot el rebombori que en aquella època va produir-se al voltant del cas Eugeni d’Ors va passar-me per alt, car estava completament apartat de tot. Després, vaig començar a llegir els nostres clàssics: Ramon Llull, Bernat Metge... Aleshores, a fi d’aprendre el català, vaig assistir a uns cursos de literatura catalana a la Generalitat, i vaig començar a fer exercicis, per tal de fer pràctiques sobre converses, per a ensinistrar-me una mica... per anar provant... Quan un dia, amb aquells exercicis que s’havien convertit en contes (sense intenció per part meva) un amic va estirar-me cap a un editor. “Impossible de publicar-li res, perquè tinc una gran abundor d’original; almenys fins d’ací dos o tres anys...”. Al cap de quinze dies, l’amic em vingué amb la nova que l’aplec de contes s’estava component per a convertir-se en un llibre. Fou Història gris. De fet, però, un llibre va revelar-me el català. Una lectura de Cançons d’abril i de novembre, d’en Sagarra.

[...]

-¿Us és difícil d’escriure? -li pregunto-. No és fàcil. Primer cal concebre: després desenrotllar tot allò que, de fet, ja existeix; però el trasllat del pensament al paper és lent. [...]

-¿Ha existit, la Laura, o és un personatge completament imaginari?

-¿La Laura? [...] En Laura a la ciutat dels sants vaig voler dibuixar, de la meva àvia, tota la seva finor, tota la seva dolcesa. La protagonista era meva i em calgué col·locar-la en un marc, amb unes quantes anècdotes que vaig recollir justament d’allà on les coneixia. [...] Una comarca de Catalunya s’hi cregué al·ludida, i aixecà el crit al cel. [...] I és que en el fons, encara que s’hagi modernitzat, encara que tingui electricitat, i altres novetats d’aquestes, continua essent el que fou en temps de la meva àvia. Una ciutat de falsos sants, embolcallada de boira.

Clica la impatge, per ampliar o reforçar informació sobre l’autor: 

EXERCICIS:

1. En grups de tres o quatre alumnes realitzeu un audiovisual on presenteu la figura de Miquel Llor amb fotografies i fragments literaris, a mode de documental.


2. Sintetitza cinc aspectes a tenir en compte sobre Miquel Llor.


3. Explica l’estil literari de Miquel Llor.


4. Arran de què Llor decidí dedicar gairebé la totalitat de la seva vida a la literatura?


5. Intenta llegir i transcriure una d’aquestes cartes vinculades a Miquel Llor.

Personatges Laura a la ciutat dels Sants

Personatges

Laura: és un personatge fet a si mateix, autodidacte, que no aconsegueix sobreposar-se als esdeveniments que l'envolten fins al final, quan se'n va. És una dona ingènua, delicada i maca. És un personatge insatisfet que no troba el seu lloc al poble del seu marit, tot i que intenta adaptar-s'hi. La impossibilitat d'adaptar-se a un ambient tan resclosit per raó del seu caràcter és el que li produeix angoixa i una insatisfacció tan gran.

Tomàs: és un pagès ric, inculte i groller, però també covard. Es manté en la ignorància dels rumors sobre la dona i quan li arriben no gosa actuar fins al final.

Teresa: és un personatge molt fosc i amb un gran conflicte intern. És la germana soltera d'en Tomàs, i quan ell es casa se sent desplaçada. Per fora es comporta segons els cànons establerts, però per dins és tot un món de repressió, insatisfacció i feblesa. Hi ha dos moments en què sembla que es pot apropar a la Laura: quan ella munta una tertúlia de dones a casa i quan ha de compartir el seu amor, Pere, mantingut en secret durant dècades. La gelosia i la por al pecat la tornen un ésser infeliç i aquesta llàstima fa que no es vegi com una antagonista plenament dolenta per part del lector.

Pere: representa l'arquetip del jove seductor. La passió per la Laura té tres fases: en la primera, l'adora i es diu a ell mateix que només sent pietat per la noia, a la segona, es reconeix enamorat però no gosa anar més enllà i en la tercera, després d'uns mesos de llunyania, privilegia la part carnal.

Llibori: oncle de la família, representa la burgesia de la ciutat. El seu hereu es casa amb una noia pobra i perd el respecte familiar i la seva filla mor al primer embaràs. Aparenta seriositat i escàndol per la conducta de la Laura però en el fons està posseït per la passió, per això intenta fer-se-la seva quan la noia ve a refugiar-se a casa seva al final de la novel·la.

Beatriu: neboda recollida a casa del Llibori, és l'única persona que no ataca la Laura però no pot ser amiga seva de debò perquè és massa feble. Acaba aconseguint casar-se amb el seu estimat gràcies a les gestions de la Laura, qui inicia sempre els acostaments entre els dos joves.

Mossèn Joan: un dels pocs personatges positius, preveu el perill de la relació entre Pere i Laura i creu en la innocència de la noia quan s'escampen els rumors. De manera que s'ofereix a fer d'intermediari perquè pugui tornar a casa seva (sense arribar a temps). Manté el contacte amb ella quan està reclosa al convent. Manté un museu malgrat el desdeny dels vilatans.

Joanet: familiar que té una germana a qui tracta com una serventa i no deixa operar-se d'un tumor (l'excusa és que ella no vol que cap home li posi la mà a sobre, tot i ser metge), protagonitza escenes ridícules i empaita les prostitutes.

Senyora de Torroella: És una de les dones de Comarquinal que més escampa els rumors sobre l'adulteri amb el pretext de tenir informació privilegiada, ja que és amiga de la família. Guarda rancúnia al Pere, a qui volia per marit d'una filla.

Ventura: parenta del Llibori que també actua com a propagadora de les històries sobre la parella, els enxampa a una església (on s'han trobat per casualitat) i ho explica a tothom, precipitant el desenllaç.

Temes

Es tracta fonamentalment d'una història d'amor sense final feliç. La Laura busca la felicitat a partir de la parella. A la primera part del llibre, el seu marit l'ajuda a sortir de la pobresa i creu que el pot fer canviar. Posteriorment accepta que no podrà "fer-lo seu" i decideix bolcar-se en la seva filla i quan ella mor intenta encara una amistat amb la cunyada i Beatriu.

A la segona part, desencantada de la família, busca de nou l'amor romàntic en la figura de Pere, però no pot unir-se amb ell perquè seria un pecat. També s'adona que ha idealitzat el Pere i que en el fons és un home que només la vol per la seva bellesa física. Aleshores intenta reconciliar-se amb el model d'amor convencional i familiar però és rebutjada i acaba en un convent, on té com a objectiu ensenyar a les joves perquè no caiguin al mateix parany, el de la passió.

L'amor de la Laura no rebutja la carnalitat, com a la lluna de mel, però acaba fastiguejada de la sexualitat, primer la del marit i després la dels altres homes que l'assetgen. Per això en quatre ocasions demana ajuda a Déu quan està a punt de patir un assalt sexual. És vista com un ésser pur pel Pere, que en la primera fase de la seva relació recorda a l'amor cortès o a la donna angelicata del dolce stil nuovo, tot i que aquest ideal es corromp per la recerca del sexe. El sexe reprimit acaba amargant la Teresa, que ha sacrificat la seva vida i espia els casats pel pany o recorda les escenes de contacte amb el Pere adolescent. Fins i tot arriba un moment que promet a la Laura que l'ajudarà a la recerca de més homes si abandona el Pere, en un moment d'humiliació i histerisme que provoca en gran part l'allunyament de la noia de la casa. Fins i tot el personatge més positiu de l'obra, Mossèn Joan, usa l'art com a evasió d'un amor frustrat.

El contrapunt de l'amor mai trobat és el tedi conjugal i també la venjança de la Teresa, que decideix enfonsar la Laura per ser-li un rival en la seva relació amb el Pere. L'escena on li roba fins i tot l'anell de casada, abans de fer-la fora de casa amb el seu germà, simbolitza el seu triomf, perquè mai es delata la seva passió reprimida davant l'opinió pública. Així, la Teresa es venja perquè conserva el títol de mestressa dels Muntanyola i l'estima veïnal, per sobre d'una dona més jove, bella i moderna. Aquesta venjança reeixida succeeix una de fracassada: el càstig a les Aulines, on tanca la Laura davant la indiferència de la barcelonina (ja que té el consol de la idealització del seu amor amb el Pere, que perd després i per això permet el triomf de la cunyada).

El tema de la malcasada és recurrent en la història de la literatura però predomina a partir del segle xviii, amb obres com El sí de las niñas de Moratín, i especialment al XIX, amb títols com Anna Karènina o Madame Bovary, que influencia fortament Llor. Laura, igual que Emma, té una visió idealitzada de l'amor conjugal, fruit en gran part de les seves lectures. Les dues s'ofeguen en un poble que no les omple i en el qual no encaixen i les dues poden escapar a través de l'adulteri, la primera en pensament i la segona amb diferents amants, relacions que les omplen de culpa i no les alliberen. La temptació del suïcidi a la riera recorda la decisió d'Emma de llevar-se la vida davant la impossibilitat d'assolir l'ideal.

El paper de la religió apareix ja en una altra obra de triangle amorós com és La Regenta, on també es contrasta la devoció autèntica amb l'aparent. Laura necessita la guia del confessor i de Mossèn Joan i se sent culpable de pecat pels seus pensaments adúlters, encara que mai no caigui en la relació que tots li suposen. Es refugia sovint a les esglésies i acaba en un convent on troba la pau, sense que la seva ànima renunciï mai del tot a una felicitat més mundana. Teresa, per contra, aparenta seguir els dictats del catolicisme amb un refugi en la castedat que amaga la seva frustració com a dona. La contraposició afecta també el clergat: es presenta un capellà que només vol gestionar els diners dels fidels i d'altres més propers a la comprensió cristiana.

La religió és un dels trets distintius de Comarquinal, "ciutat de sants" on l'aparença de recta moral és el més important per als seus habitants. Per a ulls forans el més destacable, però, és la quantitat de xafarderies i rumors que s'escampen davant la possibilitat que un membre de la seva burgesia no accepti el codi de conducta comú i per tant, qüestioni l'essència de la vila. Aquesta opinió pública divideix els personatges entre integrats i aïllats i precisament entre aquests és on troba la Laura una mínima resposta (la Beatriu, l'hereu destronat que li parla, Mossèn Joan, els capellans forans de Sant Felip Neri...)

La diferència de rol entre homes i dones propi de l'època apareix retratada a la novel·la. Els homes poden tenir llibertat de relacions sense ser jutjats mentre que elles són "perdudes" si s'aparten del marit. Un excés de vanitat lligat a la bellesa física es jutja un pecat greu en elles. La Teresa, malgrat ser un personatge fort, se sotmet voluntàriament als dictats del seu germà perquè és l'hereu de la família i critica la cunyada per voler llegir i no ocupar-se de les feines domèstiques. Quan neix una nena és una decepció i en Tomàs continua mantenint relacions amb la Laura malgrat no estimar-la només per tenir un hereu. La Laura és només una propietat bonica per al seu marit, que n'admira la bellesa i no la seva personalitat.

Barcelona representa per als habitants un cau de vici i pecat, a la Laura no li perdonen mai que vingui de la capital, ja que és doblement sospitosa: de fora de Comarquinal (estrangera, dels altres) i d'un indret on sembla haver-hi més relaxament moral, com afirmen tots els personatges de la vila. L'afegit de ser pobra l'acaba de condemnar a ulls generals. La vida rural, al marge de la modernitat, és exaltada pels seus veïns, que viuen segons la tradició. Només el Tomàs sembla obert a la innovació i per això tria parella a Barcelona i n'elogia el gust o la capacitat de crear tertúlies, però no pot imposar-se a l'entorn i acaba expulsant-la davant les sospites d'infidelitat. Comarquinal apareix aïllada per la boira i el paisatge de la resta del món: s'hi arriba en tren després d'un canvi de paisatge i de manera de viure, en una escena que recorda a Pilar Prim o a Solitud. L'oposició ciutat-poble és el revers del tòpic del beatus ille o les novel·les pastorals renaixentistes, ja que el camp no porta pau sinó amargor i mesquinesa.

La diferència de classes és un tema recurrent. La Ventura és només "mitja senyora", en contraposició a la senyora Torroella o la Teresa malgrat ser les tres dones amigues i similars. Es rebutja l'hereu dels Terra Negra per haver-se casat amb una dona inferior (de nou amb la hipocresia, ja que l'havia deixat embarassada) o a la Beatriu perquè el seu pare va perdre la fortuna familiar. El servei no apareix mai com a personatge actiu ni tan sols secundari i molts veïns recorden l'origen humil de la Laura, insinuant que s'ha casat només per quedar-se amb el patrimoni dels Muntanyola, començant per la mateixa Teresa. La insistència en els béns i luxes que fan els personatges, tot i viure un estil de vida auster amb el pretext de la religió, serveix per diferenciar l'estatus dels burgesos de la resta de Comarquinal. Les finques i el nom del Tomàs són de fet un dels motius que encisen la Laura al principi.

La novel·la es pot considerar una bildungsroman prototípica, on créixer implica perdre la innocència i adonar-se que els altres porten la infelicitat i que l'ideal dels llibres (com a Don Quixot de La Manxa) és impossible al món real, adult, i només roman als somnis infantils. La Laura abandona les seves ànsies de reformar el marit, d'integrar-se, de ser mare, de tenir amigues i després de gaudir de l'amor, fins a recloure's del món hostil en un convent, des d'on escriu cartes plenes de melangia: s'adona que no pot tornar enrere i que la vida és més complicada i immobilista del que ella pensava. L'oposició individu-societat, d'arrel al romanticisme, constitueix un dels eixos d'aquestes narracions de formació, en un transsumpte literari de l'adolescència, on es forma la personalitat contra i enmig dels altres.

Anàlisi de Laura a la ciutat dels Sants

• Estructura

Relat iniciàtic: es tracta d’un viatge de maduració per a la protagonista. L’itinerari d’anada i tornada en el desplaçament geogràfic, metaforitza l’evolució íntima de la protagonista. La ingenuïtat optimista de la Laura es transformarà en desencís a cops d’experiència vital i angúnia moral. Canviarà la seva visió del món (bastant idealista) i perdrà la innocència que la caracteritzava. Aquest canvi comporta: l’aclariment de la “veritat”, és a dir, l’acceptació de la realitat: decepció, impermeabilitat de les societats conservadores, inadaptació i, en definitiva, el fracàs existencial. Serà un trajecte d’aprenentatge a través d’un doble xoc: individual i de la comunitat.

Un argument universal: l’intrús destructor que genera un conflicte i que provoca una forta reacció per part de la comunitat en defensa de l’ordre establert. Comarquinal es presenta com una comunitat plàcida en la superfície (tant pel que fa a l’equilibri domèstic que impera a can Muntanyola, com a l’ordre petitburgès del poble) però darrere s’amaga un subsòl contradictori (puritanisme i repressió sexual). La vistia d’una estrangera –una barcelonina- crea una crisi doble (tensió familiar i rebuig social). Però en realitat, el col·lectiu pretesament amenaçat (família i poble) encarna el veritable monstre i la hipotètica agressora esdevé la víctima. Només coexisteix com a agressora en la mentalitat provinciana. Aquest daltabaix “provocat” per la Laura i, davant les acusacions de la Teresa, els rumors populars i la mala reputació que embruta el casal Muntanyola, es resol amb l'expulsió de la Laura per part del Tomàs, que es posiciona amb la germana i es desempallega d'ella (finalment, s'alinea amb l'ètica dominant). Per acabar, es persegueix i s'arracona el cos de la Laura fins a la destrucció: després del trencament amb els Muntanyola, la ruptura amb el Pere Gifreda, i finalment la caminada desesperada fins al pont “alliberador” seguida pels retrets d'ulls i veus imaginàries.

La novel·la també respon a les convencions de la ficció sentimental: matrimoni, adulteri, idil·li, desamor, passions, gelosia i venjança sexual (per part de la Teresa quan la Laura decideix no acceptar el “pacte” que ella li proposa). Hi compareix el tòpic més recurrent de la novel·la sentimental: el triangle amorós que, en aquest cas, és doble:

Laura Pere

Tomàs M. Pere Laura Teresa M.

Bipartició de la novel·la en dos blocs, sense divisió en capítols, que regeix la simetria interna: a cada part una aventura sentimental (1ª part: la relació matrimonial + la maternitat “avortada”.

/ 2ª part: “l’aventura” extramatrimonial). Cada episodi amorós reincideix en l’evolució il·lusió /desencís / frustració.

• El temps

Acció limitada a un període breu, un bienni. S’estructura en un paral·lelisme cronològic: cada part, oberta i tancada sempre a la tardor, dura un any. Arribada Laura: una tarda assolellada de setembre -> tragèdia filla: novembre (any després) -> fugida Laura: a última hora d'un dia de novembre (segon any).

A l’engròs, és una narració lineal, interrompuda sovint per flashbacks, però sense distorsionar el temps.

Escenari explícit únic: “la ciutat dels sants”, Comarquinal, entès com el compendi del clima social i la mentalitat col·lectiva de províncies. Fins i tot al desenllaç l'espai és el mateix espai: mossèn Ferro Vell, quiet a Comarquinal, rep cartes amb notícies de la depressió que té l'heroïna enclaustrada en una pensió religiosa de Barcelona. Les cartes són l'intermediari per transmetre la informació al lector.

• L’espai

Espai tancat, envoltat per una boira simbòlica que s’entén com aïllament, soledat, bloqueig ideològic, hermetisme. El discurs narratiu emfatitza els efectes claustrofòbics associant-la a imatges de reclusió, opressió i asfíxia: “De sobte, li acut al pensament que aquella foscor, aquella boira és com una muralla que l'amenaça... que l'ofegarà”.

Topònim fictici que literaturitza un ambient real (Vic), que es reconeix, i que és la síntesi de la mentalitat estreta, reaccionària, retrògada, típics del provincianisme. Així encaixa amb la tradició vuitcentista: Comarquinal -> Vic; Vilaniu -> Valls (La bogeria, Narcís Oller); Vetusta -> Oviedo (La Regenta, Clarín); Yonville-l'Abbaye Ry -> Normandia (Madame Bovary, Flaubert).

Barcelona, paisatge in absentia. Si bé Comarquinal monopolitza l'espai, Barcelona sempre és present a l'imaginari comarquinalenc, per oposició al modus vivendi local. Així doncs, la contraposició comarca (perifèria) / metròpoli (centralitat) és una competitivitat que s'instaura des del principi. Al principi, Barcelona mortifica la Laura: és amarga, no li fa res deslliurar-se'n. Després, quan se n'adona de la mediocritat provinciana concebrà Barcelona com el seu paradís perdut, idealitza la ciutat en el seu record.

La capital, terme de comparació constant, és odiada i admirada alhora; resulta la perdició pel jovent, segons el parer de l'oncle Joanet, però ell mateix sovint s'escapa “a l'odiada Barcelona”. Repulsió i atracció alhora.

Les Aulines: un tros pelat, de secà. Teresa (icona de Comarquinal) li munta un espai de càstig a la Laura (icona de la ciutat comtal) en privar-la del seu context natural: llibres, música, diaris, “robes agradables”. L'estada allà n'altera la imatge: Laura es pentina llis, la pell si li torra sota el sol, i treballa. Es tracta d'una agressió a la qual la protagonista respon amb resistència passiva. Rere l'obediència es resitua: “s'asseu al declivi de vora el roure mort” i evoca el passat, contempla el camp, pensa en el Pere, s'abstreu i perd l'estona.

El clímax emocional queda contrabalançat amb l'entrada en escena del “nebot de París” de mossèn Ferro Vell: la desconsolada heroïna troba en el Pere, més que un amant, un clau roent on agafar-se.

• El narrador

A primera vista, es tracta d’un narrador extern omniscient (tercera persona). Però el narrador realitza un munt de comentaris i judicis a propòsit de Comarquinal i del seu clergat. El narrrador utilitza la ironia per denunciar, per exemple, la hipocresia: “Llàstima que la tia Madrona no pugui agrair els compliments de totes aquelles persones que, quan la troben pel carrer, gairebé ni la saludaven” (pàg. 145) o la religiositat fingida: l'insigne canonge Grau atura els precs per “atendre una dama, esposa del fabricant d'embotits més important d'un poble veí...”. L'eclesiàstic comptabilitza el dol i els negocis: “Vingui'm a veure qualsevol dia de la setmana entrant” (pàg. 143-14). Ni Laura s'escapa del judici negatiu; el narrador tendeix a subratllar-ne la curtesa de vista, la visió parcial de la realitat que l'envolta i la incomprensió respecte als mòbils que dicten les actuacions dels altres: “La Laura, que no sabrà mai l'amarguesa que s'acumula en el cos de la qui sent el fracàs de la pròpia feminitat inútil” (pàg. 72).

L’omnisciència és restringida perquè focalitza la narració en un punt de vista especialment, el de la Laura: veiem la realitat a través de la seva mirada; el microcosmos narrat se'ns representa tal com ella el percep. I Llor ho fa servint-se de totes les modalitats del discurs:

estil directe: converses, enunciats literals dels personatges)

estil indirecte: verbs de dicció: “va dir que...”

estil indirecte lliure: manté la tercera persona però prescindeix dels verbs de dicció; la veu del personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. El lector confon les veus del narrador i personatge; s'acosten tant que no s'endevina qui parla. Només insinuen el canvi al pla intern certes fórmules típiques de l'oralitat: interrogacions, exclamacions, repeticions i comparacions subjectives.

monòleg interior: l'utilitza de forma moderada, són d'extensió breu.

Ús de la memòria involuntària de Proust. L'escriptor francès Marcel Proust en fa ús d'aquest recurs a la seva obra A la recerca del temps perdut (1908). Una magdalena sucada en til·la, mobilitza, a través d'un estímul sensorial (el sabor retrobat), el record, que sobrevé automàticament, sense reclamar-lo. En el cas de la Laura, no és el gust sinó la vista (la pluja i el sol simultanis que veu rere la finestra) i l'oïda (el tritlleig de copes) les que activen els seus records de Barcelona:

Un camió que passa cap a la carretera de Barcelona fa dringar les copes de l'armari. La Laura pensa que en un res el vehicle s'haurà restituït al trontoll dels altres cotxes barcelonins, en aquella hora del migdia en què el comerç reposa abans de reprendre l'activitat de la tarda, hora en què el sol cau de ple pels carrers, els encreuaments s'embussen davant el parpelleig dels senyals lluminosos, les persones es saluden amunt i avall del Passeig de Gràcia, els aperitius brillen a les copes dels bars (...). La veu eixuta de la cosina la torna a Comarquinal.

Els temes i els personatges

• Descripció i denúncia social del món petitburgès rural: classicisme, sexisme, paràlisi, intolerància, hipocresia, males llengües, religiositat fingida, beateria. Una estricta jerarquia de castes impossibilita la mobilitat social.

• Classicisme i intolerància. L'estatus social, adjudicat segons els indicadors econòmics, teledirigeix la vida: condiciona la conducta, tria el futur o sentència un matrimoni. L'exemple més clar és la conducta de l'oncle Llibori Terra Negra: la desobediència del seu fill Jaume (embolicat amb la filla de l'enterramorts) es paga amb el desheretament.
• Intransigència ideològica i sexisme: la tia Madrona és la personificació més clara, assumeix el seu paper, no hi ha cap oportunitat de progrés: és una minyona a temps complet, com escau a tota femella, d'un mascle, l'oncle Joanet, “ha preferit la mort abans de veure's exposada a la tafaneria dels metges” (pàg. 142). La Laura, d'altra banda, és cosificada pel Tomàs, que la veu com una propietat més, útil per a l'amor. S'espera d'ella silenci i que vagi amb el cap cot, però ella “té massa pretensions per ser una pobra”, diu la Teresa.

• Males llengües i amenaça del “què diran”: l'escàndol de l'adulteri empastifaria el cognom Muntanyola. Si s'hagués enredat a Barcelona, “ningú en faria cabal, perquè allí, d'escàndols com aquest, i pitjors, se'n veuen cada dia”. A la Laura se li desordena el pensament a causa dels rumors i les mirades que rep per part dels comarquinalencs: “No sé ja res. Sembla que visqui la vida d'una persona extranya, que ja no sé qui és” (pàg. 146).
• Xafarderisme i voyeurisme: a Comarquinal practiquen l'art de mirar sense que els enxampin, si pot ser. Societat de costums aparents que s'exercita en conèixer les privacitats dels altres amb ulls inquisidors. L'observatori comunitari s'ubica a la plaça porticada, és el nucli on convergeixen tots els ulls. Hi regna la simulació i la hipocresia; una doble moral.
• Falsa religiositat: la beateria de Teresa s'esvaeix de cop amb l'arribada de Pere Gifreda.
• Dinàmica d'amos i esclaus: a una dona, se li exigeixen treball, fogons, bugades, sacrifici, paciència per rebre bronques i infidelitats. El model és la Teresa: bona administradora, soferta, capaç de rebre les mortificacions del germà, perquè sap que ell pot “dir-li-ho tot”.
• Maternitat frustrada que delata la impossibilitat d'integrar-se al sistema, ja que, en no tenir el fill mascle, no contribueix a perpetuar la saga dels Muntanyola, és a dir, no garanteix la pervivència de l'ordre establert.

Instrospecció psicològica a partir de l'anàlisi dels personatges: incapacitat per obtenir el somni, insatisfacció sexual que tempta a l'adulteri i personatges degradats o reprimits a causa dels traumes provocats per la sexualitat.

Dualisme en els caràcters, agrupats per parelles de contraris:

Tomàs / Laura; Tomàs / Pere → en ambdós casos, salvatgisme front a refinament

Laura / Teresa → metonímia de l'oposició espacial Barcelona / Comarquinal, i contrast tèxtil blanc / negre: la “ventafocs barcelonina” vesteix de blanc, la “bruixa rural”, de negre)

mossèn Ferro Vell / canonge Grau: resistència / establiment.

En conjunt, personatges agrupats en dos grups contraposats: integrats / marginats.

Animalització de Tomàs (també de Pere, a l'instant del requeriment sexual), d'acord amb les reminiscències de la Bella i la Bèstia que s'entreveu el seu romanç amb la Laura.

Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants

Recordem com eren els anys 30 a Europa (tv3)   👈

Llums i ombres de l'Exposició Internacional de 1929 (Betevé)

☝☝☝

Miquel Llor

1894-1966

Qui era Miquel Llor?   👈

Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor

1.Vida i obra de Miquel Llor:

Clica el vídeo sobre l’autor i l’obra:

👇

2. Models literaris:

Novel·la psicològica del Realisme: Madame Bovary (Gustave Flaubert), La Regenta (Clarín), Anna Karènina (Lev Tolstoi), Pilar Prim (Narcís Oller)… Protagonistes burgeses que topen amb la moral del seu entorn, posen de relleu la hipocresia que les volta, sensibles i somiadores, temptades per l’adulteri, amb crisis i neurosis, temptades també pel suïcidi… Dones insatisfetes i desencisades. Necessiten evadir-se de la monotonia dins una societat amb regles molt estrictes envers el rol de la dona (finalitat de la qual hauria de ser procrear, cuidar la família…). El desig d’independència és el que les porta a la histèria.

Protagonistes femenines de totes aquestes novel·les (heroïnes del Realisme) segueixen el mateix procés que Laura: il·lusió – realitat – desil·lusió. Acaben xocant de cap contra la realitat, com li passava a Don Quixot.
Fiódor Dostoievski: molt influent en els novel·listes dels anys 20-30. En les seves novel·les imperen la descripció molt detallada d’estats mentals i anímics, els personatges turmentats i alienats de la societat… Tècnica típica de la descripció psicològica: “monòleg interior”.

Marcel Proust: pare de la tècnica narrativa de la “memòria involuntària” (evocació records a partir d’elements sensorials).
James Joyce: pare de la tècnica narrativa del “discurs indirecte lliure” (intent de representar les idees inconnexes del pensament, el caos dels canvis constants on ens porta, la veu de l’inconscient…).

Henri Bergson: descriu el temps psicològic dels personatges. Molt influent en la novel·la moderna. Ús de la “temporalitat subjectiva”: l’autor intenta descriure la percepció subjectiva del pas del temps.

 

3.Influència del Freudisme:

Sigmund Freud: neuròleg creador de la teoria de la psicoanàlisi. Les seves idees influeixen en la novel·la moderna, també en el cinema.
Actitud de la Teresa i atacs de nervis de la Laura entren en els esquemes de les neurosis descrites per Freud.   👇

Els impulsos sentimentals dels personatges de Laura… responen a la divisió de Freud en tres tipus de sexualitat:
1. Sexualitat degradada: Tomàs, Pere… Escena festa nocturna dels homes… Oncle Llibori, oncle Joanet…
2. Sexualitat reprimida: Teresa (vid. imatge simbòlica sang al llavi en mossegar la copa del Pere), dones tancades i tapades de Comarquinal…
3. Sexualitat sublimada (catarsi de la pulsió voluptuosa per la via estètica, neutralització purificadora): Mossèn Joan Serra “Ferro Vell”. Laura?

4.Espais de Laura…

• Comarquinal:

Espai literari, ideològic, psicològic i simbòlic. Té un referent real (Vic, descrit amb els seus llocs emblemàtics com la plaça porxada, la catedral… i la seva boira persistent) però és sobretot una creació mítica i literària.

Topònim fictici: recurs literari molt emprat a la novel·la psicològica realista (La Regenta, Madame Bovary…) i en literatura posterior.
Tot Comarquinal simbolitza un ambient tancat, hipòcrita i fals… que xoca frontalment amb la nouvinguda, Laura, i la rebutja fins a l’expulsió.

Mentalitat de Comarquinal en general: pensament retrògrad, conservador, resclosit, ensopit i d’apatia emocional, de mentalitat estreta… Ortodox i masclista…
La boira “protegeix” i aïlla la ciutat. També per a la Laura anirà prenent diferents significats al llarg de la seva evolució personal durant la història.

• Barcelona:

Espai que apareix molt sovint però in absentia. Per als comarquinalencs simbolitza la perdició i el pecat, la modernitat com un perill, l’esnobisme, l’escàndol… I Laura, com a provinent d’allà, serà mal vista o jutjada ja d’entrada. 
Laura n’enyora el sentiment d’anonimat i independència, la llibertat.

• Les Aulines:

Masia allunyada de Comarquinal pertanyent als Muntanyola. Aquest espai representa l’intent de la Teresa d’aïllar la Laura del seu entorn natural, culte i sensible, per fer-la més ruda o tosca, per una banda, i allunyar-la del Pere per evitar que puguin realitzar materialment els seus desitjos d’estar junts, per l’altra.

Laura surt victoriosa d’aquesta separació, perquè la Teresa no aconsegueix que els amants s’oblidin ni que la Laura realment estigui més trista ni més aspra o insensible ni més enlletgida.

5.Tractament del temps

El temps de la història és eminentment lineal, segueix un ordre cronològic i hi ha moltíssimes marques que ens situen en l’hora o el moment del dia, el mes, l’estació de l’any… (marcadors temporals).
Es relata en temps present, i anem seguint els esdeveniments al mateix temps que la protagonista.
Sí que apareixen, no obstant la linealitat, alguns flashbacks: per exemple, quan al principi la història retrocedeix uns moments per explicar com es van conèixer la Laura i el Tomàs.
La història de tota la novel·la (trama) succeeix en dos anys i escaig consecutius, sense el·lipsis.
La primera part de l’obra es desenvolupa en catorze mesos; la segona, en dotze. La divisió en les dues parts és, doncs, molt simètrica en quant al temps.

L’arribada de les estacions sol tractar-se simbòlicament: la tardor coincideix amb la mort de la filla (final de la primera part), ja que és una època de mort també de tota la Natura… La primavera serà l’esclat de les passions, com simbòlicament sempre ho ha estat, ja que és quan la Natura també reneix i explota de vida… (descripció arribada primavera a la segona part, coincidint amb l’enamorament de Pere i Laura…).

El temps interior (o psicològic) té més importància que l’extern, ja que la novel·la es focalitza sobretot en l’estat emocional i mental dels personatges. La temporalitat és subjectiva, flueix lenta o ràpida depenent de la consciència individual (ex. descripció de l’espera de les visites del Pere: la Teresa i la Laura senten el pas del temps lentíssim… però quan ell hi és l’estona passa volant).

6. Punt de vista narratiu

La novel·la es narra en temps present (a excepció dels moments de flashback) i en tercera persona, amb un narrador omniscient però que es focalitza en els personatges principals, sobretot en la protagonista.
L’autor utilitza recursos com la ironia per denunciar o posar en evidència actituds negatives, com la falsedat i la hipocresia. La ironia és present ja en el títol, perquè els “sants” a què fa referència són la gent de Comarquinal que pretén ser santa però no ho és, el que fa és exposar de cara a l’exterior una falsa bondat. Falsa beateria.
La veu del narrador omniscient no és neutra ni objectiva, sinó que sovint fa judicis negatius sobre els personatges (fins i tot sobre Laura). Exemples d’aquest judici els veiem quan la Laura creu que pot canviar el Tomàs (el narrador la jutja d’ingènua) o quan el Pere s’autoenganya o menteix sense adonar-se’n sobre els seus sentiments (l’autor escriu frases com: “l’enterboliment de l’amor… li fa creure que és sincer”).

7. Personatges

Personatges es defineixen per oposició o similitud entre ells, i en algun cas per les relacions triangulars: dos triangles importants en aquesta trama.

Laura: trets que la defineixen: el nom, els colors, els gustos (bellesa, art, cultura), la sensibilitat, l’educació, l’abstracció social i l’orfenesa. Etèria. Ingènua, somiadora, fantasiosa (projecció amor ideal en “Pere de les Aulines” vs Pere real), poc realista, poc pràctica.

Tomàs: el defineixen: la condició d’hereu, la manca de cultura, els gustos, condició ruda i salvatge, determinat per l’ambient (malparlar de tothom…), masclista.
Teresa: la defineixen: la repressió, la doble moral, l’enveja, la ràbia, la frustració, la rectitud i la severitat, els colors. Contrast amb Laura. Terrenal. Personatge ric en la descripció psicoanalítica que en fa l’autor.
Pere Gifreda: la cultura, les bones maneres (“savoir faire”),  la delicadesa, els instints de sexualitat degradada igual que el Tomàs (final de la novel·la).
Mossèn Joan Serra “Ferro Vell”: la integritat, sinceritat, bondat, transparència, rectitud, tolerància… Alter ego de l’autor (l’autor ens transmet opinions seves a través de la veu del narrador i per veu d’aquest personatge també).

Secundaris importants: menys Beatriu, tots representen els trets que defineixen tot Comarquinal:

Beatriu: nom! Equiparada a Laura en alguns trets: orfenesa, pobresa.

Oncle Llibori
Oncle Joanet
Tia Madrona
Vídua Torroella
Mossèn Jaume Grau

8.Temes

El tema principal de la novel·la és la incomprensió, la impossibilitat de les persones d’entendre’s entre elles. Segons el pensament de l’autor, l’hostilitat impera en totes les relacions.
El conflicte principal és el de la protagonista amb tot l’entorn com un bloc, i aquest conflicte és el que ens porta al tema.
Visió de fons pessimista: determinista i fatalista: l’ambient crea els personatges, els impregna des de petits i no hi ha tornada enrere. Aquesta és la lliçó que aprèn la Laura, que la gent no canvia.

Laura va prenent consciència que no pot canviar ni el Tomàs ni la Teresa, ni tot Comarquinal, al llarg de la història. En aquest sentit l’evolució del personatge segueix l’esquema de les novel·les d’iniciació o bildungsroman.

Altres temes molt importants són el rol de la dona o el masclisme, que cal contextualitzar en l’època en què l’obra va ser escrita (figura de l’hereu, repressió sota el nom de religió contra les dones…): just abans de la Segona República i posterior dictadura franquista.

Remarqueu també que l’autor dedica la novel·la a la seva germana, que era un referent molt important per a ell, així com també el va marcar positivament la seva mare; no així el seu pare, que va negligir el manteniment i l’educació dels fills.
Un altre tema clau és la hipocresia i el classisme, que supuren per tot Comarquinal.

Sobre el masclisme imperant, cal remarcar que tant Laura com Teresa són unes víctimes del sistema patriarcal, que es podrien haver aliat i no convertir-se en enemigues. Però això era impossible ja que l’ambient en què s’han educat una i l’altra estan en mons antagònics.

9. Elements simbòlics

• Noms i colors en les protagonistes.

• El muguet i les pomes seques. Sofisticació i practicitat.

• La decoració de les cases (Laura, oncle Llibori, oncle Joanet).

• Topònims i noms connotatius: Collat Negre, Llibori Terra Negra, Cal Calçot (Casal dels Muntanyola), Ferro Vell…

• La boira. Reflex sobretot de la relació de Laura amb tot Comarquinal.

• Els ulls i les mirades.

• Les estacions.

• Els moments de sol i claror.

• El túnel a l’arribada en tren.

• La copa trencada.

• Ocells de cendra dibuixats a la tassa.

• El “racó íntim”.

• Alzina morta on seu Laura a les Aulines.

• Sígfrid i Isolda.

• Els canaris cecs a mans de Tomàs.

• Teresa posant-se l’anell triomfal.

10. Estructura

Dues parts simètriques, equilibrades en el temps de cada una.
Simetria entre l’arribada en tren, il·lusionada la Laura, i la fugida final també en tren, amb la Laura decebuda i devastada, desencisada.
Ascens emocional de la Laura enmig de la història amb l’arribada del Pere just al final de la primera part.

11. Conclusions

• Elements vuitcentistes i moderns en la novel·la:

Escenes que remeten a les novel·les clàssiques del realisme: trobada furtiva a l’església, fugida dins cotxe cavalls (aquí en tren)…, com Regenta i Madame Bovary, respectivament.

Tema de la dona burgesa adúltera i insatisfeta que genera escàndol… Heroïnes del Realisme.

Elements de modernitat en les tècniques narratives i tendències del moment: Freud, monòleg interior, discurs indirecte lliure, memòria involuntària, temporalitat subjectiva.

• Vigència de la novel·la:

Violació, prostitució, masclisme. Patriarcat.
Incomprensió éssers humans.
Hostilitat i crueltat.
Hipocresia.

                Escoltem fragments de Laura a la ciutat dels Sants
               Producció de Catalunya ràdio, amb el suport de la Generalitat de Catalunya
               

👉CAPÍTOL 1r de Laura a la Ciutat dels Sants

La resta de ràdionovel·la la trobareu aquí!👈