ESTRUCTURA.
Prefaci. Escrit l'any 1947, però no publicat fins l'edició de l'any 1955. Manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La llei natural ha de ser superior a la llei civil. Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble entre vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula enemic.
Pròleg. És una veu. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: la falsa modèstia, (disculpes per la gosadia de tractar un tema clàssic esgotat pels grecs). Ens posa en antecedents de la història de la família de Tebes per tal de situar-nos dins el context on es desenvoluparan els fets. És la veu del passat.
Nucli de l'obra. Dividit en 3 parts:
Primera part.
Temporalment ens situem hores abans de l'atac a la ciutat de Tebes.
Espai: Interior del palau dels reis de Tebes.
Té com a referent el plany de les dones que Esquil desenvolupa a la seva obra "Els set contra Tebes". Els esdeveniments de la guerra el frapen i els avoca en la interpretació d'aquesta tragèdia grega basada, igual que la guerra civil,en una lluita fraticida. Aquestes dones fan la funció del cor que apareix a la versió clàssica de Sòfocles i demostren diferents actituds:
•
Astimedusa. Nodrissa dels fills d'Edip. Representa l'esperit positiu. Té esperança en la salvació de la ciutat.
•
Euriganeia. Nodrissa també dels fills d'Edip. És la vessant pessimista. Ha perdut els seus fills en la guerra.
•
Eurídice. Esposa de Creont. Té una actitud neutral, ni pessimista ni optimista.
•
Eumolp. És el bufó de la cort. Contempla els esdeveniments amb una actitud distant, sense passió perquè ell no té res a perdre.
El diàleg entre Antígona i Etèocles posa en evidència la gelosia entre germans. La rivalitat actual entre Polinices i Etèocles té una arrel antiga, la disputa per l'amor de la
El diàleg entre Creont i Etèocles posa en evidència que els consells de Creont són del tot interessats pels seus propòsits de convertir-se en el nou rei. Desitja l'enfrontament entre els dos germans per intentar que es matin i ocupar ell el tro. Antígona n'és present i veu la maniobra. Etècoles, però encegat pel seu desig de vèncer i ser un heroi, acaba prenent la decisió que, soterradament, li aconsella Creont: enfrontar-se amb Polinices en una de les set portes de la ciutat.
Plany de les dones. Ismene anuncia la mort dels germans. Comencen les reaccions a aquest fet: "indiferència del sol": Terme espriuà. El sol representa la divinitat. Il.lumina per igual als justos i als injustos, no pren partit per ningú.
"mateix bassalot de sang", "mateix riu de sang". Fa referència al fet que al ser germans compartien la mateixa sang, per tant tota la sang vessada és la mateixa.
"déu.impassible". Per Espriu Déu existeix però l'home no té els mecanismes per poder comunicar-se amb ell. Per tant és un déu que no contesta a l'home, no respon a les seves pregàries.
"en esguardar la seva llum, esdeveníem orbs" La llum es refereix a Déu i orbs significa cecs. Els homes no entenem els designis divins. En aquest aspecte estem cecs.
"El triomf del déu advers". Apol.lo és el Déu advers de la dinastia de Laios perquè va predir que el seu fill moriria i així va ser.
"el triomf del déu advers ens imposa de contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat". L'home davant la desgràcia està sol amb la seva consciència reflectida davant un déu impassible, que no contesta.
"aigües negres".Símbol de la mort.
"En vaig perdent el record/les aigües que són oblit". L'autèntica mort, per Espriu, és l'oblit. Mentre algú recordi la persona morta, continua viva encara que sigui en una altra dimensió. En canvi una persona oblidada desapareix per sempre. Recordar és com tornar a la vida els morts, però l'oblit serveix per mitigar el dolor.
"el llarg camí de l'aigua que ens porta al no-res". El gran camí de l'aigua és el símbol del riu. Aquest riu ens porta la no-res. Des del punt de vista cabalístic d'Espriu, Déu és el no-res infinit des d'on emana tota la creació. L'home s'ha de declarar agnòstic davant aquest déu perquè no té mitjans d'arribar a ell.
Edicte de Creont. Manifesta l'edicte mitjançant el qual es prohibeix donar sepultura al cos de Polinices i anuncia el càstig per la persona que el desobeeixi. Perpetua la separació dels dos bàndols i nega el perdó. Antígona es queixa i s'esdevé la divisió entre els dos personatges: Creont com a representant de la llei civil i Antígona com a representant d ela llei natural. El conflicte està servit.
Cants amb estructura d'estrofes amb versos al.lexandrins, alguns amb cesura femenina.
Apareixen unes veus anònimes intercalades per les dels personatges d'aquest primer acte. Expressen el seu punt de vista subjectiu.
Ex.: ASTIMEDUSA
"Unes mans impassibles dins el misteri ordenen glòries i crims i els nuen en un teixit subtil".
Mans impassibles = Déu
El misteri= l'obra de Déu.
Glòries= el Bé.
Crims=El Mal.
Nues=lliguen
Teixit subtil=la vida.
Significat. Els designis de Déu escapen a la raó dels homes, per això és un misteri. Déu ordena el bé i el mal i els dos components formen part de la vida.
Aquests versos contenen el concepte del món espriuà:
•
El mite grec de les Parques: les nostres vides són com un fil que es va teixint. La vida fa que aquests fils es vagin unint amb els fils d'altres persones.
•
El gran teatre del món. Els homes són uns actors que representen la seva vida. Hi ha un actor superior que controla=Déu. Si ho fan bé Déu els premiarà i si ho fan malament els castigarà. Tota la vida és una representació.
Déu és com un titellaire que mou els fils de les seves titelles (els homes). Espriu rebaixa els actors a la condició de titelles perquè segueix la vessant esperpèntica de Valle-Inclan. Però com "Antígona" és una tragèdia, n'exclou el component grotesc.
Ex. ISMENE.
"Els nostres peus devallen les escales del temps".
Un altra tema espriuà són les escales. Una escala mística on a dalt està Déu. Tu puges l'escala però a mesura que passa la vida, baixes l'escala vers la mort. Espriu juga amb els contraris.
SEGONA VEU. Segueix la idea de Creont de perpetuar el concepte d'enemic.
EUMOLP. Com no s'ha establert una amnistia després d ela guerra, es perpetua el concepte d'enemic i sempre s'ha de vigilar.
TERCER VEU I QUARTA VEU.igual que la segona veu segueix els designis de Creont, sempre parlen des de la perspectiva dels guanyadors.
CREONT. Imatge del tirà que no només no perdona sinó que humilia i oprimeix els vençuts.
EURIGANEIA.
La veritat s'imposa per ella mateixa, una victòria mai es pot relacionar amb la veritat. Tornaran les guerres per culpa de la ignorància dels homes (la foscor). Visió pessimista del futur. Una espècie de profecia.
Segona part.
L'acotació que dóna pas a la segona part ens situa al final de la ciutat de Tebes, al costat del cos de Polinices. La sensació de destrucció ve reforçada per la tempesta, símbol negatiu de guerra i mort. També perquè els fets es desarrollen de nit (foscor, ignorància, mort).
És el nus de la tragèdia.
Tema: Rebel.lió d'Antígona com a conseqüència de la pietat i el perdó.
Conversa de Tirèsies i Eumolp. Tirèsies és un endeví cec. La nit per ell és la tenebra de saber les calamitats dels demés. Se'ns presenta angoixat, indefens (depèn d'Eumolp). Sabem que les seves prediccions, sovint, diuen ellò que els poderosos volen sentir. Eumolp el porta al costat del cos de Polinices perquè convenci Antígona de no desobeir Creont. Tot és endebades i finalment Eumolp es queda amb Antígona per enterrar el cadàver de Polinices, accepta el seu destí perquè reconeix la bonda d'Antígona vers ell.
Els recursos ambientals contribueixen a fer més tenebrosa la nit (tempesta, foscor, vent violent...).
Els guàrdies els descobreixen i Antígona no intenta ni fugir, tot i que Eumolp li proposa. Acaba amb el seu desig de comparèixer ràpidament davant Creont.
3.- Tercera part.
Espai: interior del palau de Tebes.
Temps: matinada.
Tema: enfrontament entre Creont i Antígona. Antígona li retreu les seves intrigues per aconseguir la corona. _Finalment accepta el seu destí i mor dignament per trencar el malefici que pesa sobre la seva nissaga.
El discurs del lúcid conseller amb una visió irònica, escèptica, introdueix l'òptica de sacrifici inútil, sense sentit d'Antígona.