Bruixa de dol, de Maria Mercè Marçal
Bruixa de dol: aspectes que cal tractar sobre el llibre:
1.Estructura
2.Formes
3.Temes
4.Imatgeria o símbols
5.Llengua i estil
6.Intertextualitat (referents)
7.Significat i fonts del títol
1. Estructura.
El llibre es divideix en dues parts:
Part 1: Bruixa de dol
Tota la primera part segueix un itinerari personal, on el jo poètic reflexiona sobre les relacions passades, el dol per la pèrdua, la independència i la solitud
Es divideix en 4 parts més una introducció o lema, que anomena Divisa:
Divisa:
L’autora es reafirma i ens parla de la recerca de la mateixa identitat, com a dona i com a poeta. Transmet que la seva poesia està intrínsecament lligada a la seva vida.
Foc de pales (que consta de 5 poemes):
En aquesta part és viva la influència de Federico García Lorca, en imatges com la lluna i els ganivets o punyals. També en la imatgeria del ritual del foc, juntament amb totes les forces tel·lúriques (terra, aigua, foc).
La barca on el jo poètic navega és un símbol de la seva solitud, però també la seva independència (rema per ella mateixa: foc de “pales”).
En aquests cinc poemes veiem la dualitat de les relacions amoroses, entre el plaer i el dolor o el risc que comporten. El jo poètic parla de relacions passades sempre des d’aquest doble vessant. L’últim poema és una reivindicació de l’alliberament del passat i el desig d’independència.
El “foc” del títol ens remet a la passió i el desig però també al perill de l’amor. I alhora a la necessitat simbòlica de “cremar” el passat per construir el futur, fer net (pel poder regenerador del foc).
Utilitza formes de la tradició popular.
Tombant (consta de 12 poemes més la cita inicial):
“Tombant” significa canvi. El canvi ens parla d’una relació passada, de la qual ha anat deslligant-se, fins que ara veu que no necessita un home. Al llarg dels poemes acull amb seguretat la solitud. Reflexiona sobre el dol del trencament i el procés d’acceptació final de la solitud volguda, passant pel dolor. En l’últim poema acaba dient “pujaré la tristesa dalt les golfes” perquè ja vol iniciar un futur acabant amb aquest procés de dol.
Les formes són breus, alguns poemes com aforismes, i la mètrica i la rima són irregulars.
Foguera joana (consta de 9 poemes):
El títol juga a feminitzar la foguera de Sant Joan, cercant la identitat femenina i l’expressió del desig i el plaer des del punt de vista d’una dona.
Els poemes ens parlen de records de relacions sexuals lliures, plaents i lúdiques. On el jo poètic gaudeix lliure de culpa i de convencions. Els poemes són majoritàriament eròtics. L’últim reflexiona també sobre la necessitat de “cremar” aquests records, amb la foguera del títol, com a símbol altre cop de regeneració i de mirar cap al futur (“records, atieu la foguera”… “Cal canviar de pressa el decorat”).
Per al tema eròtic, utilitza metàfores de tradició literària per referir-se als òrgans femenins i masculins: petxina, peix, ocell, llangardaix, espasa…
Les formes són breus i de rima i mètrica irregulars, també alguns en forma d’aforismes, com a Tombant.
Bruixa de dol (13 sonets):
Secció que dona nom a tot el poemari. La Bruixa representa simbòlicament totes les dones, la recerca de la identitat femenina. Està de dol per molts motius, però aquí personalment per la solitud i el dolor per la ruptura d’una relació. De manera intimista, al llarg dels poemes el jo poètic reflexiona sobre el desig, la pèrdua, la tristesa i la solitud. També la buidor existencial. I com en altres seccions, sobre la dualitat del plaer i el dolor que ens comporta l’amor (Eros i Tànatos). L’amor és vist com un joc, però que ens porta a molts riscos.
Les formes són en aquesta secció de tradició culta: parteix del sonet petrarquià, de versos decasíl·labs, i utilitza rima consonant.
Part 2: Avui les fades i les bruixes s’estimen
Avui les fades i les bruixes…:
Es tracta d’un sol poema, un sonet. Però de versos no decasíl·labs a l’estil de Petrarca, sinó alexandrins. Dona títol a tota la segona part, per tant, és un poema programàtic. Ens parla ja no d’un jo poètic individual, sinó de tota una col·lectivitat, totes les dones, en els seus pols negatiu i positiu units. Remet a tota una tradició de visió tradicional de la dona. El tema essencial és que crida a la unió de totes, en una lluita col·lectiva, des d’un punt de vista optimista.
Els núvols duien confeti a les butxaques (8 poemes més una introducció breu):
L’optimisme segueix en tota la segona part, aquí el confeti ens parla dels colors alegres, de la festivitat. Que el feminisme sigui una lluita festiva. Així i tot, el poema breu introductori parla de les “arnes” com dels perills i amenaces que no deixen fluir el moviment (els prejudicis, la tradició patriarcal…).
A través de 8 poemes, en general dedicats a amigues i dones estimades per ella, la poetessa juga amb formes tradicionals per fer una crida a la unió i la reivindicació feminista.
Els poemes presenten mètrica irregular i rima assonant. La secció acaba amb el poema també programàtic “Cançó de fer camí”, on utilitza la barca com a símbol de la lluita on totes les dones poden unir-se.
Sense llops ni destrals (8 sonets):
Sonets també dedicats a dones properes, excepte el primer, tot i que té un vocatiu dedicat a “Teresa”.
El títol ens remet al conte de la Caputxeta, on els personatges masculins són els que exerceixen la violència. Els llops i les destrals són amenaces contra les dones. La proposta és que les dones puguin sentir-se lliures d’aquestes amenaces (“sense”).
Tota la secció continua sent una reivindicació d’unió de totes les dones en una mateixa lluita. Que deixem de banda les diferències i ens centrem en allò que ens uneix.
Vuit de març:
Aquest últim poema funciona com a secció en ell mateix. Evidentment, també és un poema programàtic, i emblemàtic, que demana cremar el passat d’injustícia i construir un nou futur d’igualtat (“l’arbre de l’alliberament”).
2. Formes.
Bruixa de dol pren formes de la tradició culta i la popular. En total al llibre trobem:
· 23 sonets
· 14 cançons
· 22 poemes breus
De la tradició culta treballa el sonet en diferents versions.
De la popular, utilitza cançons, romanços i corrandes. La mètrica respon a paràmetres irregulars, amb refranys (o tornades), i fa ús de moltes repeticions o anàfores i també paral·lelismes (figures retòriques més comunes).
3. Temes.
Els temes que van recorrent el poemari són sobretot:
· La reflexió sobre l’amor, el desig i la pèrdua. Explora el desig des del punt de vista de les dones. El desig cap a un home i també cap a les dones. L’erotisme: el sexe, el cos.
· La reflexió sobre la solitud, des d’un punt de vista tant negatiu com positiu (necessària per ser un mateix). Recerca de la pròpia identitat. La buidor existencial.
· La reivindicació de la lluita feminista. La bruixa i la recerca de la identitat femenina.
4. Imatgeria o símbols.
Al llarg del poemari Marçal juga amb el significat simbòlic de molts referents de la cultura popular, com també de la tradició literària, i crea a més tot un univers simbòlic propi.
Podem agrupar alguns símbols en diferents imatgeries de temàtica connectada (o, dit d’una altra forma, en camps semàntics).
· En referència a la identitat femenina:
Lluna, bruixa, fada.
Ombra, mirall.
Aranya.
Pluja, aigua, mar.
· Referents al món de l’erotisme i el cos:
Llangardaix, ocell, espasa.
Flor, petxina, peixos.
Heura, sal, foc.
· Entorn el risc, el perill i el dolor:
Ganivets, ullals, sang.
Ametlles o estels amargs.
Foscor, negre.
· Connectats al món dels contes o la tradició medieval:
Drac, castell, cavall.
Amic, alba.
Beuratge, anell.
Mag, bruixa, fada.
· En referència als jocs d’atzar i la màgia:
Cartes, tarot, astrologia (signes zodíac). El mag, la bruixa…
· Altres elements de la natura:
Heura, arbre, fulles, pedra, bosc, llop, cargols…
5. Llengua i estil.
Els trets lingüístics més rellevants en Marçal són:
· els dialectalismes, propis del seu parlar occidental (de la província de Lleida) com l’ús puntual de l’article “lo”.
· el lèxic del món rural, amb mots com “rella” (part de l’arada) o “saó” (pluja que amara la terra i la fa fèrtil). Fa que les paraules del món pagès esdevinguin cultes.
· el lèxic provinent de la quotidianitat femenina (“estovalles”, “escombra” o “granera”, “bolquers”, etc.), normalment no reivindicat per poetes.
· tria molt reflexionada del mot precís. Gran bagatge lèxic: això li permet ser molt creativa amb les rimes.
Els trets a destacar del seu estil serien:
· el rebuig del realisme històric, la voluntat de crear una poesia simbolista.
· la fusió entre poesia i vida i entre fons i forma, indestriables.
· el cultiu i la reivindicació en paral·lel de formes de poesia culta i popular.
· la creació d’un univers poètic femení sense referents en la pròpia tradició.
6. Intertextualitat.
Trobem influència i alguna citació o guinyades d’ullet a autors que Marçal admira, com:
F. G. Lorca: en imatges provinents de l’imaginari popular i de les creences ancestrals, així com les de presagis de violència o tragèdia (foc, aigua, ganivets, negror, lluna…).
Josep Vicent Foix: en citar algun vers com “al fons d’una petxina”, o en el títol, que ret homenatge al llibre del poeta Sol i de dol.
Joan Brossa: en imatges de màgia, jocs de cartes, atzar…
Vicent Estellés i Joan Salvat-Papasseit: referents en català de la poesia eròtica. Marçal en reinterpreta algunes imatges, canviant la perspectiva al punt de vista femení.
Tradició de la literatura medieval: reinterpreta i reutilitza símbols o imatges de la poesia trobadoresca i de la d’Ausiàs March, així com del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Per exemple, en la metàfora sexual del castell o en vocatius com “amic” i “desamic”. També la referència a l'“alba”, poema trobadoresc dedicat a l’espai de la nit dels amants que acaba quan surt el sol.
7. Significat i fonts del títol.
El títol ens parla d’aquesta bruixa que és la poetessa i també representa totes les dones. Una dona valenta que gosa viure aliena a les convencions.
Com tot el llibre, el títol reposa en dues fonts: la culta (Foix) i la popular (la cançó infantil).
La bruixa va de “dol” per tot un recorregut històric d’injustícies i desigualtats. Però com en la cançó infantil, “plou i fa sol”, és a dir que no tot és dolent. El llibre és molt reivindicatiu des de l’optimisme, com es veu molt clar en els poemes de la segona part (en especial a Vuit de març i Cançó de fer camí).