ANÀLISI
DE
LAURA
A
LA
CIUTAT
DELS
SANTS
Estructura
Relat
iniciàtic: es
tracta d’un viatge de maduració per a la protagonista.
L’itinerari d’anada i
tornada en el
desplaçament geogràfic, metaforitza l’evolució íntima de la
protagonista. La
ingenuïtat
optimista
de
la
Laura
es
transformarà
en
desencís
a
cops
d’experiència
vital
i
angúnia
moral.
Canviarà
la
seva
visió
del
món
(bastant
idealista)
i
perdrà
la
innocència
que
la
caracteritzava.
Aquest canvi comporta: l’aclariment de la “veritat”, és a
dir,
l’acceptació
de la
realitat:
decepció, impermeabilitat de les societats conservadores,
inadaptació i, en definitiva,
el fracàs
existencial.
Serà un
trajecte d’aprenentatge a través d’un doble xoc: individual i
de la
comunitat.
Un
argument universal: l’intrús destructor que genera un conflicte i
que provoca una forta
reacció per
part de la comunitat en defensa de l’ordre establert. Comarquinal
es presenta com
una comunitat
plàcida en la superfície (tant pel que fa a l’equilibri domèstic
que impera a can
Muntanyola, com
a l’ordre petitburgès del poble) però darrere s’amaga un
subsòl contradictori
(puritanisme i
repressió sexual). La vistia d’una estrangera –una barcelonina-
crea una crisi
doble (tensió
familiar i rebuig social). Però en realitat, el col·lectiu
pretesament amenaçat
(família i
poble) encarna el veritable monstre i la hipotètica agressora
esdevé la víctima. Només
coexisteix com
a agressora en la mentalitat provinciana. Aquest daltabaix
“provocat” per la
Laura
i,
davant
les
acusacions
de
la
Teresa,
els
rumors
populars
i
la
mala
reputació
que
embruta
el casal
Muntanyola, es resol amb l'expulsió de la Laura per part del Tomàs,
que es posiciona
amb la germana
i es desempallega d'ella (finalment, s'alinea amb l'ètica
dominant). Per acabar,
es
persegueix
i
s'arracona
el
cos
de
la
Laura
fins
a
la
destrucció:
després
del
trencament
amb
els Muntanyola,
la ruptura amb el Pere Gifreda, i finalment la caminada desesperada
fins al
pont
“alliberador”
seguida
pels retrets
d'ulls
i veus
imaginàries.
La
novel·la també respon a les
convencions de la ficció sentimental:
matrimoni, adulteri,
idil·li,
desamor, passions, gelosia i venjança
sexual (per part
de la Teresa quan la Laura decideix
no acceptar el
“pacte” que ella li proposa). Hi compareix el tòpic més
recurrent de la novel·la
sentimental:
el triangle
amorós
que,
en
aquest
cas,
és
doble:
Laura Pere
Tomàs
M. Pere Laura Teresa M.
Bipartició de la novel·la en dos blocs,
sense divisió en capítols, que regeix la simetria
interna:
a
cada part
una
aventura
sentimental
(1ª
part:
la
relació
matrimonial
+
la
maternitat
“avortada”.
/ 2ª
part: “l’aventura”
extramatrimonial). Cada
episodi amorós
reincideix en l’evolució il·lusió /desencís /
frustració.
2. El temps
Acció
limitada a un període breu, un
bienni.
S’estructura en un paral·lelisme cronològic: cada
part, oberta i
tancada sempre a la tardor, dura un any. Arribada Laura: una tarda
assolellada de
setembre ->
tragèdia filla: novembre (any després) -> fugida Laura: a
última hora d'un dia de
novembre (segon
any).
A
l’engròs,
és
una
narració
lineal,
interrompuda
sovint
per
flashbacks,
però
sense
distorsionar
el
temps.
Escenari
explícit únic:
“la ciutat dels sants”, Comarquinal, entès com el compendi del
clima
social i la
mentalitat col·lectiva de províncies. Fins i tot al desenllaç
l'espai és el mateix espai:
mossèn
Ferro
Vell,
quiet
a
Comarquinal,
rep
cartes
amb
notícies
de
la
depressió
que
té
l'heroïna
enclaustrada en una pensió religiosa de Barcelona. Les cartes són
l'intermediari per
transmetre la
informació
al lector.
3. L’espai
Espai
tancat, envoltat
per una boira simbòlica que s’entén com aïllament, soledat,
bloqueig
ideològic,
hermetisme. El discurs narratiu emfatitza els efectes claustrofòbics
associant-la a
imatges de
reclusió, opressió i asfíxia: “De sobte, li acut al pensament
que aquella foscor,
aquella
boira
és com
una
muralla que
l'amenaça...
que
l'ofegarà”.
Topònim
fictici que literaturitza un ambient real (Vic),
que es reconeix, i que és la síntesi de
la mentalitat
estreta, reaccionària, retrògada, típics del provincianisme. Així
encaixa amb la
tradició
vuitcentista: Comarquinal -> Vic; Vilaniu -> Valls (La
bogeria, Narcís
Oller); Vetusta ->
Oviedo
(La
Regenta,
Clarín);
Yonville-l'Abbaye
Ry
->
Normandia
(Madame
Bovary,
Flaubert).
Barcelona,
paisatge in
absentia. Si
bé Comarquinal monopolitza l'espai, Barcelona sempre és
present
a
l'imaginari
comarquinalenc,
per
oposició
al
modus
vivendi
local.
Així
doncs,
la
contraposició
comarca (perifèria) / metròpoli (centralitat) és una
competitivitat que s'instaura
des del
principi.
Al principi,
Barcelona mortifica la Laura: és amarga, no li fa res
deslliurar-se'n.
Després, quan
se n'adona de la mediocritat provinciana concebrà Barcelona com el
seu paradís
perdut,
idealitza la
ciutat
en
el seu
record.
La capital, terme de comparació constant, és odiada i admirada
alhora; resulta la perdició pel
jovent, segons el parer de l'oncle Joanet, però ell mateix
sovint s'escapa “a l'odiada Barcelona”.
Repulsió i
atracció
alhora.
Les
Aulines: un tros
pelat, de secà. Teresa (icona de Comarquinal) li munta un espai de
càstig
a la Laura
(icona de la ciutat comtal) en privar-la del seu context natural:
llibres, música, diaris,
“robes
agradables”. L'estada allà n'altera la imatge: Laura es pentina
llis, la pell si li torra sota el
sol, i
treballa. Es tracta d'una agressió a la qual la protagonista respon
amb resistència passiva.
Rere
l'obediència
es
resitua:
“s'asseu
al
declivi
de
vora
el
roure
mort”
i
evoca
el
passat,
contempla
el
camp,
pensa
en
el
Pere, s'abstreu
i perd
l'estona.
El clímax
emocional queda
contrabalançat amb l'entrada en escena del
“nebot de
París” de mossèn Ferro Vell: la desconsolada heroïna troba en
el Pere, més que un
amant,
un
clau
roent
on
agafar-se.
4. El narrador
A
primera
vista,
es
tracta
d’un
narrador
extern
omniscient
(tercera
persona).
Però
el
narrador
realitza
un
munt
de
comentaris
i
judicis
a
propòsit
de
Comarquinal
i
del
seu
clergat.
El
narrrador
utilitza
la ironia
per
denunciar,
per exemple,
la
hipocresia:
“Llàstima
que la tia
Madrona no
pugui agrair els compliments de totes aquelles persones que, quan la
troben pel
carrer, gairebé
ni la saludaven” (pàg. 145) o la religiositat fingida: l'insigne
canonge Grau atura
els precs per
“atendre una dama, esposa del fabricant d'embotits més important
d'un poble
veí...”.
L'eclesiàstic comptabilitza el dol i els negocis: “Vingui'm a
veure qualsevol dia de la
setmana
entrant” (pàg. 143-14). Ni Laura s'escapa del judici negatiu; el
narrador tendeix a
subratllar-ne
la curtesa de vista, la visió parcial de la realitat que l'envolta
i la incomprensió
respecte
als
mòbils
que
dicten
les
actuacions
dels
altres:
“La
Laura,
que
no
sabrà
mai
l'amarguesa que
s'acumula en el cos de la qui sent el fracàs de la pròpia
feminitat inútil” (pàg.
72).
L’omnisciència
és
restringida
perquè
focalitza
la
narració
en
un
punt
de
vista
especialment,
el
de
la
Laura:
veiem
la
realitat
a
través
de
la
seva
mirada;
el
microcosmos
narrat
se'ns
representa
tal
com
ella
el
percep.
I
Llor
ho
fa
servint-se de
totes
les
modalitats
del
discurs:
estil
directe:
converses,
enunciats
literals
dels
personatges)
estil
indirecte:
verbs
de
dicció:
“va
dir
que...”
estil
indirecte lliure: manté
la tercera persona però prescindeix dels verbs de dicció; la
veu
del
personatge
apareix
en
el
text
inserida
en
el
discurs
del
narrador,
que
li
cedeix
la
paraula
indirectament. El lector confon les veus del narrador i personatge;
s'acosten
tant que no
s'endevina qui parla. Només insinuen el canvi al pla intern certes
fórmules
típiques
de
l'oralitat:
interrogacions,
exclamacions,
repeticions
i
comparacions
subjectives.
monòleg
interior:
l'utilitza
de
forma
moderada,
són
d'extensió
breu.
Ús
de la memòria
involuntària de
Proust. L'escriptor francès Marcel Proust en fa ús d'aquest
recurs a la
seva obra A la
recerca del temps perdut (1908).
Una magdalena sucada en til·la,
mobilitza,
a
través
d'un
estímul
sensorial
(el
sabor
retrobat),
el
record,
que
sobrevé
automàticament,
sense reclamar-lo. En el cas de la Laura, no és el gust sinó la
vista (la pluja i el
sol simultanis
que veu rere la finestra) i l'oïda (el tritlleig de copes) les que
activen els seus
records
de Barcelona:
Un
camió que passa cap
a la carretera de Barcelona fa dringar
les copes de l'armari.
La Laura pensa que
en un res
el vehicle s'haurà restituït al trontoll dels altres cotxes
barcelonins, en aquella hora del migdia
en què
el comerç reposa abans de reprendre l'activitat de la tarda, hora en
què el sol cau de ple pels
carrers,
els
encreuaments
s'embussen
davant
el
parpelleig
dels
senyals
lluminosos,
les
persones
es
saluden
amunt
i
avall
del
Passeig
de
Gràcia,
els
aperitius
brillen
a
les
copes
dels
bars
(...).
La
veu
eixuta
de
la
cosina
la torna a Comarquinal.
5. Els temes
i els
personatges
Descripció
i
denúncia
social
del
món
petitburgès
rural:
classicisme,
sexisme,
paràlisi,
intolerància,
hipocresia, males llengües, religiositat fingida, beateria. Una
estricta jerarquia de
castes
impossibilita
la
mobilitat
social.
Classicisme
i intolerància. L'estatus
social, adjudicat segons els indicadors econòmics,
teledirigeix
la vida: condiciona la conducta, tria el futur o sentència un
matrimoni.
L'exemple més
clar és la conducta de l'oncle Llibori Terra Negra: la
desobediència del
seu
fill
Jaume
(embolicat
amb
la
filla
de
l'enterramorts)
es
paga
amb
el
desheretament.
Intransigència
ideològica i sexisme:
la tia Madrona és la personificació més clara,
assumeix el
seu paper, no hi ha cap oportunitat de progrés: és una minyona a
temps
complet, com
escau a tota femella, d'un mascle, l'oncle Joanet, “ha preferit
la mort
abans de
veure's exposada a la tafaneria dels metges” (pàg. 142). La
Laura, d'altra
banda, és
cosificada pel Tomàs, que la veu com una propietat més, útil per
a l'amo.
S'espera
d'ella silenci i que vagi amb el cap cot, però ella “té massa
pretensions per ser
una
pobra”, diu
la
Teresa.
Males
llengües i amenaça del “què diran”:
l'escàndol de l'adulteri empastifaria el
cognom
Muntanyola.
Si
s'hagués
enredat
a
Barcelona,
“ningú
en
faria
cabal,
perquè
allí,
d'escàndols com aquest, i pitjors, se'n veuen cada dia”.
A la Laura se
li desordena
el pensament a
causa dels rumors i les mirades que rep per part dels
comarquinalencs:
“No sé ja
res. Sembla que visqui la vida d'una persona extranya, que ja no sé
qui és”
(pàg.
146).
Xafarderisme
i voyeurisme: a
Comarquinal practiquen l'art de mirar sense que els
enxampin, si
pot ser. Societat de
costums
aparents que
s'exercita en
conèixer les
privacitats
dels altres amb ulls inquisidors. L'observatori comunitari s'ubica
a la plaça
porticada, és
el nucli on convergeixen tots els ulls. Hi regna la simulació i la
hipocresia;
una
doble
moral.
Falsa
religiositat:
la
beateria
de
Teresa
s'esvaeix
de
cop
amb
l'arribada
de
Pere
Gifreda.
Dinàmica
d'amos
i
esclaus:
a
una
dona,
se
li
exigeixen
treball,
fogons,
bugades,
sacrifici,
paciència
per
rebre
bronques
i
infidelitats.
El
model
és
la
Teresa:
bona
administradora,
soferta, capaç de rebre les mortificacions del germà, perquè sap
que
ell
pot
“dir-li-ho
tot”.
Empatia
entre
víctimes:
l'heroïna
s'alinea
amb
la
marginalitat.
Llor
planta
davant
una
inadaptada
(Laura) l'oportunitat d'integrar-se en un medi (Comarquinal) a
través d'un amor
(Tomàs).
Intuim
ràpid
que
el
rescat
és
impossible
però
com
és
inexperta
busca
una
transformació
difícil (una utopia): adaptar els quinze mil conciutadans a la seva
conveniència,
en comptes
d'adaptar-se ella soleta a Comarquinal, operació molt més
factible. I, a sobre,
simpatitza
amb
els
freakies
de
la
vila:
mossèn
Ferro
Vell, Beatriu
i
Jaume, la
qual
cosa
empitjora
la
seva
situació.
Maternitat
frustrada
que
delata
la
impossibilitat
d'integrar-se
al
sistema,
ja
que,
en
no
tenir
el
fill
mascle,
no
contribueix
a
perpetuar la
saga dels
Muntanyola, és
a
dir,
no
garanteix
la
pervivència
de
l'ordre
establert.
Instrospecció
psicològica a
partir de l'anàlisi dels personatges: incapacitat per obtenir el
somni,
insatisfacció sexual que tempta a l'adulteri i personatges
degradats o reprimits a causa
dels
traumes
provocats per
la sexualitat.
Dualisme
en
la
pintura
de
caràcters,
agrupats
per
parelles
de
contraris:
Tomàs
/
Laura;
Tomàs
/
Pere
→
en
ambdós
casos,
salvatgisme
front
a
refinament
Laura
/ Teresa → metonímia de l'oposició espacial Barcelona /
Comarquinal, i contrast
tèxtil blanc
/ negre: la “ventafocs barcelonina” vesteix de blanc, la
“bruixa rural”, de
negre)
mossèn
Ferro
Vell
/
canonge
Grau:
resistència
/
establiment.
En
conjunt,
personatges
agrupats
en
dos
grups
contraposats:
integrats
/
marginats.
Animalització
de Tomàs (també
de Pere, a l'instant del requeriment sexual), d'acord amb les
reminiscències
de
la Bella
i
la
Bèstia
que s'entreveu
el
seu
romanç amb
la
Laura.