" A l'atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M.Mercè Marçal
Maria-Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys va viure a Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), d’on ella es considerava originària. Sempre va recordar el seu punt de partida: la vida amb la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagès.
La seva mare, Maria Serra, era una dona a qui encantaven el teatre i les cançons, que sabia un devessall de versos, i que sempre que podia reunia la canalla del veïnat per fer-los fer danses i representacions. El seu pare, Antoni Marçal, que havia hagut de deixar els estudis universitaris d’arquitectura per motius familiars, incentivà sempre l’estudi i l’amor cap a la cultura de les seves dues filles. Com Maria-Mercè Marçal va escriure més tard: «A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. I el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura.»
Una altra figura important de la seva infantesa és la tieta Mercè, germana de la seva mare i la seva padrina, que vivia i treballava a Barcelona, i que no s’havia volgut casar. Per ella fou «la dona que em va llegar el sentit de l’autonomia, de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení».
Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Lleida, després d’haver obtingut una beca. De ben jove va començar a escriure poesia, inicialment en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, havia estat fins aleshores en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó va començar a escriure els primers versos en català (de fet, al llarg de la seva vida va tenir molt de contacte amb cantautors catalans; els seus poemes han estat musicats per Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiki Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà, entre molts altres).
El 1969 es va traslladar a Barcelona, juntament amb la seva germana Magda, per dur a terme la llicenciatura de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Va ser en aquest període que entrà en contacte amb joves poetes com ara Miquel Desclot, Jaume Medina i Ramon Pinyol, amb el qual es casaria el 1972.
Abans d’acabar els estudis, va començar a fer classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època. Tota la seva vida va exercir com a professora de llengua i literatura catalanes de Secundària. Sempre va escriure en català, i com ella mateixa afirma en l’entrevista que li va fer Guillermina Motta per Catalunya Ràdio l’any 1997, va començar a escriure en català gràcies al moviment de la Nova Cançó.
Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— va participar amb Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i Gemma d’Armengol en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que naixia amb la voluntat de publicar sobretot poesia, que tingué com a mentor Joan Brossa i en la qual col·laboraren pintors com ara Antoni Tàpies i Joan Pere Viladecans. (Posteriorment altres artistes plàstics van crear obres en relació amb els seus poemes o li van demanar col·laboracions per a exposicions: Perejaume, Maria Girona, Josep Uclés, Toni Vidal.
El 1976 Maria-Mercè Marçal va guanyar el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. És en aquest període dels setanta, doncs, que fa la seva entrada en el món literari i, també, en el món polític: va militar en el nacionalisme d’esquerra i, paral·lelament, va prendre contacte amb el moviment feminista i amb grups de dones.
L’any 1979 va publicar Bruixa de dol, i el seu nom es va començar a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també per les seves intervencions i publicacions en el marc del feminisme. El seu interès pel llenguatge teatral la va dur a participar en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda. Aquest mateix any va quedar finalista del Premi Ausiàs March de Gandia amb el recull Festanyal de l’aigua. Del 1979 al 1985 va col·laborar en cursos sobre feminisme i literatura a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.
La seva militància en el nacionalisme d’esquerres i en el feminisme va ser forta fins a la seva mort, tot i que, progressivament, es va anar centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari.
Els anys vuitanta es van iniciar amb el naixement de la seva filla Heura, experiència que va elaborar poèticament a Sal oberta (1982) i a la segona part de La germana, l’estrangera (1985). Aquest darrer llibre li va valer el premi López-Picó. D’aquest període també és Terra de Mai (1982), recull que significa per part de l’autora una primera incursió amb els mots en el territori silenciat de l’amor entre dones. Desglaç, inclòs en Llengua abolida (poesia 1973-1988), reprèn aquest tema i alhora intenta de traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare. Aquest fou el seu darrer lliurament poètic en vida.
L’any 1984 va conèixer Fina Birulés, pensadora i professora universitària de filosofia, que va ser la seva companya fins a la seva mort.
Durant aquesta dècada va començar a posar fil a l’agulla en la creació de la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, fruit de la fascinació que havia exercit sobre ella aquesta escriptora anglesa d’expressió francesa que va viure a París al començament del segle xx.
També va dedicar-se a la traducció d’escriptores com ara Colette (La dona amagada, 1985). De fet, és indeslligable de la seva obra literària la tasca d’edició i estudi d’escriptores com ara Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, i la tasca de traducció d’autores com ara Colette, Yourcenar, Leonor Fini i —en col·laboració amb Monika Zgustová— de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
Després d’alguns breus intents en el camp de la narrativa, va publicar la seva única i extensa novel·la, La passió segons Renée Vivien. Aquesta novel·la li va portar una pluja de premis, el primer dels quals fou el Premi Carlemany 1994; van seguir-lo el Premi de la Crítica 1995, el premi de la Crítica Serra d’Or 1995, el Joan Crexells 1995, el Prudenci Bertrana 1995 i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes 1996.
Tots aquests reconeixements van representar la seva consolidació també com a narradora, tot i la seva
classificació inevitable com una de les poetes més importants de la literatura catalana dels últims temps.
En els darrers anys de la seva trajectòria, va impulsar la creació del Comitè d’Escriptores, dins el Centre Català del PEN Club, amb l’objectiu de recuperar l’obra literària femenina i promoure la visibilitat i la interrelació de les escriptores actuals.
Després d’uns anys de lluita contra la malaltia, en què va escriure gran part del recull pòstum Raó del cos (2000), va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998.
També han estat publicats pòstumament un recull d’articles i conferències d’assaig literari i de pensament (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997).»
La biografia més completa escrita fins ara és Maria-Mercè Marçal. Una vida, de Lluïsa Julià, publicada per Galàxia Gutenberg l’any 2017.
ELS ANYS SETANTA
La dècada dels setanta va ser una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu i, precisament, al final d’aquesta dècada, Marçal publica el seu poemari Bruixa de dol.
Aquesta intensitat personal i col·lectiva ens l’explica Mercè Otero-Vidal en l’«Estudi preliminar i propostes de treball» de Bruixa de dol dins de la col·lecció Educació 62, al qual ens referirem sovint en aquesta guia pedagògica.
Col·lectivament, els anys setanta signifiquen feminisme, estètica hippy del maig del 68 francès, i moviments pacifistes nord-americans. Només dos anys abans de començar a escriure Bruixa de dol, la ciutat de Barcelona havia acollit les Primeres Jornades Catalanes de la Dona «on el moviment feminista del país va mostrar la seva força i la seva raó per emprendre una transició del franquisme a la democràcia, amb el canvi social i econòmic, però sobretot el canvi de mentalitat que feia falta»
Jornades Catalanes de la Dona, 1976
Diada 1976, Ajuntament de Sant Boi
I també va suposar per a Marçal canvis personals importants, ruptures sentimentals, transicions, trasbalsos, encetar etapes i emprendre nous camins afectius.
El 1975, mort el general Francisco Franco, Joan Carles és proclamat rei d’Espanya. Aquests anys impliquen també una recuperació i una aposta decidida per la llengua catalana: l’any 1976 apareix el primer número del diari Avui, Ràdio 4 emet completament en català i es celebra massivament l’Onze de Setembre a Sant Boi de Llobregat. Marçal és una jove que sempre escriurà en català i defensarà la seva llengua. La seva divisa més famosa ja parla de nació oprimida.
Políticament s’impulsen noves forces catalanistes i d’esquerres, com els primers congressos legals, a l’any 1978, que reforcen l’associacionisme sindical de CCOO, UGT i Unió de Pagesos. Els partits socialistes es fusionen en el PSC i Convergència Democràtica i Unió Democràtica signen la coalició CIU. Només un any després, el socialista Narcís Serra esdevé alcalde de Barcelona.
L’any 1976, inici de la redacció de Bruixa de dol, guanya el premi Carles Riba, es separa del també poeta Ramon Pinyol i s’afilia al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), formació independentista d’orientació comunista.
Les dones volen tenir un nou paper social i cultural, i això no resulta senzill, perquè les dinàmiques de tants anys de societat patriarcal i de franquisme són difícils de trencar. De fet, aquesta fita avui tampoc està assolida i la lluita continua. Ella mateixa parla de la importància dels anys setanta en la seva manera de veure el món en el llibre Sota el signe de drac, una obra de Mercè Ibarz que compila diferents escrits:
«Pertanyo cronològicament a la generació poètica que es dona a conèixer durant els anys setanta. Una generació, per entendre’ns, de germans petits dels qui van fer el maig del 68. Llavors jo tenia disset anys. Una generació que mitifica el concepte de la joventut com a portadora de canvis radicals, el concepte d’antiautoritarisme, l’exaltació de la vida, l’amor lliure... que, aquí, viu els últims temps de la lluita antifranquista. Que creu en una possible transformació radical de la societat i aquesta transformació la veu amb un fort protagonisme de classe obrera i dels sectors populars, - segons l’ortodòxia marxista.»
CRONOLOGIA
Partint de la cronologia de Lluïsa Julià de l’Antologia poètica de la qual en va tenir cura, podem perfilar la vida de la poeta durant aquesta dècada fins a la publicació de Bruixa de dol:
1970 (Marçal té 18 anys), rep l’impacte del Judici de Burgos i intensifica la seva activitat política.
1972 Es casa amb el poeta Ramon Pinyol. Imparteix classes a l’Institut Sant Boi de Llobregat. Es dedica a la lluita política contra la dictadura franquista. Realitza traduccions de signe feminista del francès i l’italià per a Òmnium Cultural. També se sent fortament atreta pel món del teatre.
1973 Participa activament en la fundació de l’editorial Llibres del Mall amb Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala i es trasllada a viure a Sant Boi de Llobregat, on l’editorial té la seu. Joan Brossa esdevé mentor del grup que amalgama rigor formal i avantguardisme. L’editorial aglutina també els poetes i escriptors del País Valencià i les Illes Balears. Col·laboren en l’editorial Antoni Tàpies i Joan Pere Viladecans, principalment. Posteriorment diversos artistes plàstics realitzen quadres sobre poemes seus o li demanen poemes per a les seves exposicions. Inici d’una estreta relació amb el País Valencià. Tracte personal amb Joan Brossa i Pepa Llopis.
1975 Viatge a Itàlia amb Ramon Pinyol. Simpatitza amb PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans). Comença a anar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.
1976 Té una intensa intervenció política que durarà fins a principis dels vuitanta. Participa en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a la Universitat de Barcelona al mes de maig. Ingressa al PSAN i és membre del seu executiu. Participa en l'assemblea d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de l’Assemblea de Catalunya.
Guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de Llunes.Lectora i mpenitent, cal destacar la lectura de l’obra de les poetes Adrienne Rich, Sylvia Plath, Anne Sexton, Emily Dickinson i les novel·listes Virginia Woolf, Djuna Barnes, Colette, Marguerite Yourcenar, Simone de Beauvoir en traduccions o en llengua original.
Freqüenta el bar LaSal (al carrer Riereta, 8) de Carme Cases, que aplega col·lectius d’ecologistes, de grups de dones i de gais.
1977 Separació matrimonial. Publica el seu primer poemari Cau de llunes. Perejaume realitza un quadre inspirat en el llibre. Participa en les Jornades Feministes celebrades a París. A partir d’aquests anys realitza xerrades, conferències i recitals a desdir.
1978 Viatge a Sardenya amb Fina Llorca i Cinta Portillo. Col·labora des de la seva fundació en l’editorial LaSal. Edicions de les dones (1978-1989), dirigida per Mari Chordà, Mireia Bofill i que neix amb ànim de recuperar textos literaris de les escriptores catalanes. És reelegida membre del comitè executiu del PSAN.
1979 Crea la secció de feminisme en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent i en serà responsable fins el 1985. Publica poemes en revistes feministes com Escrivim a les parets i Dones en lluita.
Participa en l’obra La sala de les nines de la companyia Bruixes de dol, formada i dirigida per Araceli Bruch, de Barcelona.
Publica el segon poemari Bruixa de dol a Edicions del Mall.
Els seus poemes són musicats per Teresa Rebull, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet o el grup La Traca.
OBRES DE MARIA-MERCÈ MARÇAL
Maria-Mercè Marçal és poeta, novel·lista i assagista. Tot i que és coneguda especialment per la seva obra poètica. En les properes pàgines farem un repàs dels llibres que va escriure i situarem Bruixa de dol com el seu segon recull poètic. Un resum més exhaustiu es pot trobar a la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
1-Cau de Llunes (1977). Barcelona. Proa.
Dins del pròleg del recull poètic Llengua Abolida, hi trobem la referència següent:
«S’inicia amb una divisa que he repetit fins a l’excés i que ara, també, subscric. Tres dades inicials –ésser dona, de classe baixa, de nació oprimida–, en principi no triades, es converteixen, a través de l’agraïment quasi irònic, en conscients i assumides: una arrel ferida que s’arbra, però, en una triple rebel·lió.»
2-Bruixa de dol (1978). Sant Boi de Llobregat. Llibres del Mall.
«No he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol. »
3-Sal Oberta (1982). Sant Boi del Llobregat. Llibres del Mall.
Catalina Bonnín, a "La trajectòria poètica de Maria-Mercè Marçal". Latitud 39, núm. 10/11. Mallorca, juliol-octubre 1982), dins de la pàgina Mag Poesia, en comenta el següent:
«Els sonets d'amor [de Sal oberta] duen el títol comú de "Freu". Aquest, una llenca de mar entre dues terres que s'atraquen i s'allunyen per la força de la natura (l'atracció de la llum sobre l'aigua, la força de l'onada, el vent sobre el velam, els ocells marins) és el marc i el símbol que serveixen d'expressió a aquest amor primari i instintiu que troba la seva essència en el rebuig de tot fet cultural o social, i en el quals els amants s'abandonen a un plaer lúdic i festiu que té la seva finalitat en ell mateix: "Al nou convit, un envelat de pluja! / Escampats sobre l'herba, pels ravals d'aquest vi, / la sal del joc i el pebre de l'amor, / i el teu cos i el meu cos recapte de la festa" (I). Són contínues les referències al rebuig de la cultura, com una nosa que impossibilita la comunicació ("Quan et treus les ulleres ets un xiquet nou nat" (V), a la participació activa dels elements de la natura ("Les falgueres crepiten amb el rou de la festa", III) a la identificació de l'amor amb la mort ("Acorralat pel foc -ball de mort nupcial", VIII), a la follia i a l'irracional ("no veus la lluna amb ulls vermells de sang?", XI), a la violència ("Te m'he fet presonera”. Roda de ganivets / em tatua la pell i la boca del cor", XI).
I com que l'amor és condicionat per la força instintiva de la lluna i de l'atzar és tan intens com efímer: "Mai no he cercat de dreçar-li cabana, / a aquest amor, ostatge de l'atzar. / L'he volgut eix d'un enforcall al mar / sense parets ni tanques ni barana.»
4-Terra de mai (1982). València, El Cingle.
Dins del pròleg del seu recull poètic Llengua Abolida, en trobem la següent referència:
«Com indica el seu nom, representa una instantània – i fal·laç– consecució de la utopia. Tot límit s’esborra, tota brida cau, tot és un daltabaix de sal oberta... La lluna, de cop abastable, encegadora, mostra tot seguit la seva cara obscura.»
La germana, l’estrangera (1985). Sant Boi de Llobregat. Llibres del Mall.
Dins del mateix pròleg: «La germana, l’estrangera inicia un cos a cos amb l’ombra. La lluna hi serà ara l’absent, només present a través de l’enyor. La lluna, ben entès, com a imatge plena, amb llum pròpia. Hi ha, en canvi, omnipresent, una altra lluna, amb la seva accepció més buida: la del mirall que reflecteix. I allò que el mirall reflecteix, com la hydra, petrifica. Pel mirall desfilen imatges que desfien la fragilitat del jo i li imposen el propi caos: l’assassí, pel mirall sense fons, la infanticida pel mirall del fons, la impostora, la culpable, la pròfuga, la mare, la filla, l’amant, la germana, l’estrangera. Ombra i sang. San, però presa –robada, presonera, quallada. Set incendiada, absència esdevinguda fòssil. El mirall, de fet, obliga a mirar-se, i, en veure’s, veure allò que darrere nostre és llast i gep i feix. La lluna, plena, massissa, es balma en apropar-se del seu contingut mític i màgic. És només vidre i mur; no és tampoc un mirall d’aigua, és impenetrable. La ferida, la sang, imatge bàsica del recull, testifica l’intent inútil de traspassar el llindar cap a l’altra banda.»
5-Desglaç (1988). Barcelona. Llibres del Mall.
La mateixa autora en parla dins del pròleg del seu recull poètic Llengua Abolida.
«L’hora del desglaç és una hora dolorosa però oberta. Hi ha una mort. Desapareix la carcassa que immobilitza, però que també sustenta, el sòlid dona pas al líquid, els contorns es fonen. La dicció hi és tanmateix continguda. Escriure, com un intent, encara, de donar forma a l’informe, d’ordenar l’embat. La desintegració aparent és també la possibilitat de fluir. Enllà queda la rigidesa, l’encarcarament, els moviments d’autòmata, la repetició compulsiva i mecànica dels gestos. Camí fluid, de nou sense esquemes ni pautes, que és alhora camí de retorn, de reveure, de retrobar, de reidentificar, de reanomenar, de refer-se.»
6-La passió segons Renée Vivien (1994). Barcelona, Columna.
Mercè Otero-Vidal, dins el pròleg de Bruixa de dol publicat a Edicions 62
(2006), en diu el següent:
«Una gran obra en prosa, una novel.la polifònica. La gestació d’aquesta obra va ser llarga i laboriosa, perquè, sens dubte, el repte era important (...). Renée Vivien és el pseudònim de la poeta Paulina M. Tarn, d’origen anglès, però de llengua francesa, que va viure a finals del segle XIX i principis del XX i va freqüentar París, els cercles de dones de la Rive Gauche, liderats per Natalie Clifford Barney, coneguda per l’Amazona. Maria-Mercè Marçal investiga i recrea aquest ambient amb tot de figures femenines “excèntriques” al voltant d’aquesta poeta protagonista apassionada del seu amor per les dones. El treball de llengua i de construcció de la novel.la és de qualitat excepcional.
Aquesta és pràcticament la seva última obra i, en un moment dolç de la seva vida, en ple reconeixement, se li diagnostica un càncer i comença el període de la malaltia.»
7-Raó del cos (2000). Barcelona, Edicions 62.
Aquest va ser el seu darrer recull poètic, publicat després de la seva mort i a cura de Lluïsa Julià. En aquest llibre hi és molt present la seva mare, la que li ensenyava rondalles i cançons, i que en el moment de la mort esdevé una presència constant, així com també hi són presents una nova manera de tornar a apropiar-se dels símbols catòlics.
8-Sota el signe de drac (2004). Proses 1985-1997. A cura de Mercè Ibarz. Proa.
Aquest llibre, publicat com el següent, ja després de la seva mort al 1998, recull una sèrie d’escrits que inclouen des de pregons, a pròlegs a articles a la premsa, conferències o prefacis. En ells hi trobem diferents apartats: la seva vessant com a escriptora, revisions d’autors –especialment autores– com ara Isabel de Villena o Rosa Leveroni i reflexions sobre diferents qüestions que la van acompanyar tota la vida com el debat lingüístic o l’autoritat femenina. En aquest llibre trobarem l’autoanàlisi poètica que fa l’autora i que ens pot servir com a cartografia per orientar-nos pels cels que travessa la seva bruixa de dol.
9- Contra la inèrcia (2019). Textos polítics (1979-1980). Comanegra.
Els escrits polítics acaben el 1980, tot i que els feminismes i la política entesa com a crònica de feminisme, i la defensa de la llengua estaran sempre presents en la seva obra, que parteix de la publicació Lluita del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), del qual, com hem comentat, en va formar part. La seva militància sempre es va expressar també en la seva professió, i en el treball editorial. De fet, va ser professora de secundària, perquè creia fermament en la defensa de la llengua i la formació del joves.
10-Contes
Marçal també va conrear el conte, amb títols com Retorn, Joc de màscares i Tronatrons. També és autora de contes infantils com ara La disputa de Fra Anselm amb l’ase ronyós de la cua tallada i Uf, quin dissabte, rateta Arbequina!
11-Traduccions
Dels llibres que tradueix en destaquen La dona amagada, de Colette; El tret de gràcia, de Yourcenar; L’oneiropompe, de Leonor Fini, i les traduccions de poemes d’Anna Akhmàtova i Tsvetàieva, juntament amb Monika Zgustova.
VIGÈNCIA
L’obra de Maria Mercè Marçal, al seu torn, ha estat traduïda a nombrosos idiomes (anglès, castellà, francès, hongarès, italià, japonès, rus, portuguès...), ha estat àmpliament musicada (Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Gerard Quintana, Andrea Motis i molts altres), se n’han fet pel·lícules com ara Ferida Arrel i és contínuament objecte d’estudis i de tesis doctorals. Compta també amb una Fundació que vetlla per la seva memòria i divulgació.
PREMIS LITERARIS
- Premi Carles Riba de poesia (1976): Cau de llunes.
- Jocs Florals de Barcelona (1981), Flor Natural: «Raval d'amor: variacions sobre una mateixa onada».
- Premi de poesia López-Picó (1985): La germana, l'estrangera.
- Premi Internacional ALGWE (1990). Festival Anticipations de París.
- Premi Carlemany de novel·la (1994): La passió segons Renée Vivien.
- Escriptora del mes, a la Institució de les Lletres Catalanes (gener de 1995).
- Premi de la Crítica (1995): La passió segons Renée Vivien.
- Premi Joan Crexells (1995): La passió segons Renée Vivien.
- Premi Crítica Serra d'Or (1995): La passió segons Renée Vivien.
- Premi Prudenci Bertrana (1995): La passió segons Renée Vivien.
- Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996): La passió segons Renée Vivien.