ANÀLISI DE LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS
Estructura
Relat iniciàtic: es tracta d’un viatge de maduració per a la protagonista. L’itinerari d’anada i tornada en el desplaçament geogràfic, metaforitza l’evolució íntima de la protagonista. La ingenuïtat optimista de la Laura es transformarà en desencís a cops d’experiència vital i angúnia moral. Canviarà la seva visió del món (bastant idealista) i perdrà la innocència que la caracteritzava. Aquest canvi comporta: l’aclariment de la “veritat”, és a dir, l’acceptació de la realitat: decepció, impermeabilitat de les societats conservadores, inadaptació i, en definitiva, el fracàs existencial. Serà un trajecte d’aprenentatge a través d’un doble xoc: individual i de la comunitat.
Un argument universal: l’intrús destructor que genera un conflicte i que provoca una forta reacció per part de la comunitat en defensa de l’ordre establert. Comarquinal es presenta com una comunitat plàcida en la superfície (tant pel que fa a l’equilibri domèstic que impera a can Muntanyola, com a l’ordre petitburgès del poble) però darrere s’amaga un subsòl contradictori (puritanisme i repressió sexual). La vistia d’una estrangera –una barcelonina- crea una crisi doble (tensió familiar i rebuig social). Però en realitat, el col·lectiu pretesament amenaçat (família i poble) encarna el veritable monstre i la hipotètica agressora esdevé la víctima. Només coexisteix com a agressora en la mentalitat provinciana. Aquest daltabaix “provocat” per la Laura i, davant les acusacions de la Teresa, els rumors populars i la mala reputació que embruta el casal Muntanyola, es resol amb l'expulsió de la Laura per part del Tomàs, que es posiciona amb la germana i es desempallega d'ella (finalment, s'alinea amb l'ètica dominant). Per acabar, es persegueix i s'arracona el cos de la Laura fins a la destrucció: després del trencament amb els Muntanyola, la ruptura amb el Pere Gifreda, i finalment la caminada desesperada fins al pont “alliberador” seguida pels retrets d'ulls i veus imaginàries.
La novel·la també respon a les convencions de la ficció sentimental: matrimoni, adulteri, idil·li, desamor, passions, gelosia i venjança sexual (per part de la Teresa quan la Laura decideix no acceptar el “pacte” que ella li proposa). Hi compareix el tòpic més recurrent de la novel·la sentimental: el triangle amorós que, en aquest cas, és doble:
Laura Pere
Tomàs M. Pere Laura Teresa M.
Bipartició de la novel·la en dos blocs, sense divisió en capítols, que regeix la simetria interna: a cada part una aventura sentimental (1ª part: la relació matrimonial + la maternitat “avortada”.
/ 2ª part: “l’aventura” extramatrimonial). Cada episodi amorós reincideix en l’evolució il·lusió /desencís / frustració.
2. El temps
Acció
limitada a un període breu, un
bienni.
S’estructura en un paral·lelisme cronològic: cada
part, oberta i
tancada sempre a la tardor, dura un any. Arribada Laura: una tarda
assolellada de
setembre ->
tragèdia filla: novembre (any després) -> fugida Laura: a
última hora d'un dia de
novembre (segon
any).
A
l’engròs,
és
una
narració
lineal,
interrompuda
sovint
per
flashbacks,
però
sense
distorsionar
el
temps.
Escenari
explícit únic:
“la ciutat dels sants”, Comarquinal, entès com el compendi del
clima
social i la
mentalitat col·lectiva de províncies. Fins i tot al desenllaç
l'espai és el mateix espai:
mossèn
Ferro
Vell,
quiet
a
Comarquinal,
rep
cartes
amb
notícies
de
la
depressió
que
té
l'heroïna
enclaustrada en una pensió religiosa de Barcelona. Les cartes són
l'intermediari per
transmetre la
informació
al lector.
3. L’espai
Espai
tancat, envoltat
per una boira simbòlica que s’entén com aïllament, soledat,
bloqueig
ideològic,
hermetisme. El discurs narratiu emfatitza els efectes claustrofòbics
associant-la a
imatges de
reclusió, opressió i asfíxia: “De sobte, li acut al pensament
que aquella foscor,
aquella
boira
és com
una
muralla que
l'amenaça...
que
l'ofegarà”.
Topònim
fictici que literaturitza un ambient real (Vic),
que es reconeix, i que és la síntesi de
la mentalitat
estreta, reaccionària, retrògada, típics del provincianisme. Així
encaixa amb la
tradició
vuitcentista: Comarquinal -> Vic; Vilaniu -> Valls (La
bogeria, Narcís
Oller); Vetusta ->
Oviedo
(La
Regenta,
Clarín);
Yonville-l'Abbaye
Ry
->
Normandia
(Madame
Bovary,
Flaubert).
Barcelona,
paisatge in
absentia. Si
bé Comarquinal monopolitza l'espai, Barcelona sempre és
present
a
l'imaginari
comarquinalenc,
per
oposició
al
modus
vivendi
local.
Així
doncs,
la
contraposició
comarca (perifèria) / metròpoli (centralitat) és una
competitivitat que s'instaura
des del
principi.
Al principi,
Barcelona mortifica la Laura: és amarga, no li fa res
deslliurar-se'n.
Després, quan
se n'adona de la mediocritat provinciana concebrà Barcelona com el
seu paradís
perdut,
idealitza la
ciutat
en
el seu
record.
La capital, terme de comparació constant, és odiada i admirada
alhora; resulta la perdició pel
jovent, segons el parer de l'oncle Joanet, però ell mateix
sovint s'escapa “a l'odiada Barcelona”.
Repulsió i
atracció
alhora.
Les
Aulines: un tros
pelat, de secà. Teresa (icona de Comarquinal) li munta un espai de
càstig
a la Laura
(icona de la ciutat comtal) en privar-la del seu context natural:
llibres, música, diaris,
“robes
agradables”. L'estada allà n'altera la imatge: Laura es pentina
llis, la pell si li torra sota el
sol, i
treballa. Es tracta d'una agressió a la qual la protagonista respon
amb resistència passiva.
Rere
l'obediència
es
resitua:
“s'asseu
al
declivi
de
vora
el
roure
mort”
i
evoca
el
passat,
contempla
el
camp,
pensa
en
el
Pere, s'abstreu
i perd
l'estona.
El clímax
emocional queda
contrabalançat amb l'entrada en escena del
“nebot de
París” de mossèn Ferro Vell: la desconsolada heroïna troba en
el Pere, més que un
amant,
un
clau
roent
on
agafar-se.
4. El narrador
A primera vista, es tracta d’un narrador extern omniscient (tercera persona). Però el narrador realitza un munt de comentaris i judicis a propòsit de Comarquinal i del seu clergat. El narrrador utilitza la ironia per denunciar, per exemple, la hipocresia: “Llàstima que la tia Madrona no pugui agrair els compliments de totes aquelles persones que, quan la troben pel carrer, gairebé ni la saludaven” (pàg. 145) o la religiositat fingida: l'insigne canonge Grau atura els precs per “atendre una dama, esposa del fabricant d'embotits més important d'un poble veí...”. L'eclesiàstic comptabilitza el dol i els negocis: “Vingui'm a veure qualsevol dia de la setmana entrant” (pàg. 143-14). Ni Laura s'escapa del judici negatiu; el narrador tendeix a subratllar-ne la curtesa de vista, la visió parcial de la realitat que l'envolta i la incomprensió respecte als mòbils que dicten les actuacions dels altres: “La Laura, que no sabrà mai l'amarguesa que s'acumula en el cos de la qui sent el fracàs de la pròpia feminitat inútil” (pàg. 72).
- L’omnisciència és restringida perquè focalitza la narració en un punt de vista especialment, el de la Laura: veiem la realitat a través de la seva mirada; el microcosmos narrat se'ns representa tal com ella el percep. I Llor ho fa servint-se de totes les modalitats del discurs:estil directe: converses, enunciats literals dels personatges)estil indirecte: verbs de dicció: “va dir que...”estil indirecte lliure: manté la tercera persona però prescindeix dels verbs de dicció; la veu del personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. El lector confon les veus del narrador i personatge; s'acosten tant que no s'endevina qui parla. Només insinuen el canvi al pla intern certes fórmules típiques de l'oralitat: interrogacions, exclamacions, repeticions i comparacions subjectives.
- monòleg interior: l'utilitza de forma moderada, són d'extensió breu.Ús de la memòria involuntària de Proust. L'escriptor francès Marcel Proust en fa ús d'aquest recurs a la seva obra A la recerca del temps perdut (1908). Una magdalena sucada en til·la, mobilitza, a través d'un estímul sensorial (el sabor retrobat), el record, que sobrevé automàticament, sense reclamar-lo. En el cas de la Laura, no és el gust sinó la vista (la pluja i el sol simultanis que veu rere la finestra) i l'oïda (el tritlleig de copes) les que activen els seus records de Barcelona:
Un camió que passa cap a la carretera de Barcelona fa dringar les copes de l'armari. La Laura pensa que en un res el vehicle s'haurà restituït al trontoll dels altres cotxes barcelonins, en aquella hora del migdia en què el comerç reposa abans de reprendre l'activitat de la tarda, hora en què el sol cau de ple pels carrers, els encreuaments s'embussen davant el parpelleig dels senyals lluminosos, les persones es saluden amunt i avall del Passeig de Gràcia, els aperitius brillen a les copes dels bars (...). La veu eixuta de la cosina la torna a Comarquinal.
5. Els temes i els personatges