Antígona, de Salvador Espriu
Aspectes que tractem sobre l’obra:El llinatge de Cadmos (nissaga d’Antígona).
Els personatges.
Estructura (progressió temàtica). El pensament existencialista.
Els temes.
Les “altres” Antígones. Dues lectures i dues versions.
Estil i llenguatge. Gènere de l’obra.
1.El llinatge de Cadmos.
Laios, pare d’Èdip, va ser maleït pel déu Apol·lo, el qual li va prohibir tenir fills, dient-li que si tenia un fill, aquest el mataria. A més, maleiria tota la seva descendència.
Laios desitjava molt tenir un fill, i el té igualment, amb la seva esposa Iocasta, però tement la ira d’Apol·lo decideix abandonar-lo al bosc un cop neix. Aquest és Èdip.
Èdip és recollit per una família que l’adopta, creix i es fa un home. Un dia, anant pel bosc, topa sense saber-ho amb Laios, el seu pare. Discuteixen i Èdip acaba matant al seu pare. Seguint el viatge arriba a Tebes, i allí s’enamora, també sense saber-ho, de Iocasta, la seva pròpia mare, amb la qual tindrà quatre fills, dos nois i dues noies.
Al cap d’un temps, Tirèsias li revela a Edip qui és ell i qui és Iocasta realment, i en assabentar-se de tot això s’arrenca els ulls i queda cec.
Els dos fills barons, Etèocles i Polinices, decideixen partir-se el poder alternant-lo un any cada un. Però al cap d’un temps Etèocles, el germà gran, decideix quedar-se el poder per a ell sol. Aleshores Polinices fuig i aglutina un exèrcit a la ciutat d’Argos per atacar la ciutat de Tebes.
Comença la guerra fratricida. Antígona intenta evitar-la i mediar, però no ho aconsegueix.
D’aquí parteix la història a l’Antígona de Salvador Espriu, que explica el personatge Pròleg a l’inici.
2.Els personatges.
Antígona:
Protagonista. Superior als altres personatges, el públic s’hi identifica. De moralitat elevada. Es troba al mig de la relació violenta entre els seus germans. Mostra inclinació pel més desfavorit, per no haver estat el preferit de Iocasta de petit i per haver perdut la guerra. Ella és la germana gran de tots dos.
El seu sentit de la justícia no té res a veure amb la justícia civil (dictada pels humans, arbitrària).
Se sacrifica per Tebes i pel seu germà, contra la injustícia. A la primera versió Eumolp deia que era necessari el sacrifici d’uns pocs per salvar tot un poble. A la segona versió, el Lúcid Conseller posa en dubte el valor d’aquest sacrifici.
Ismene:
Germana petita d’Antígona, es manté en un segon pla. Decideix fer costat a la germana gran, però en l’últim moment defalleix. Simbolitza la indecisió, la por i l’oblit. Un oblit que segons el punt de vista d’Espriu porta a la mort decisiva, perquè només a través del record revivim els morts.
Euriganeia:
Representa juntament amb les altres dones el dolor causat per la guerra, on totes les dones són només víctimes sense prendre part en el conflicte. Euriganeia ha perdut els seus fills, i representa el dol i el pessimisme.
Astimedusa:
La dida de tots els germans. Quan s’assabenta de la mort dels dos nois, diu en un parlament que tant de bo ella pogués donar la vida per ells. Estimava també tots quatre fills d’Èdip.
Eurídice:
La dona de Creont. Anuncia el final tràgic que tindrà tota la família (a la versió d’Espriu s’elideix aquest final, però després de morir Antígona se suïcidaran tant el seu fill Hemó com ella).
Tirèsias:
L’endeví cec. Pot predir el futur i veure el passat que altres no coneixen. Eumolp posa en dubte l’honestedat d’aquest personatge, l’acusa de ser un adulador dels reis per avarícia.
Tirèsias no s’implica en els fets com sí que ho fa Eumolp.
En la versió d’Espriu aquest personatge no té la rellevància que tenia en Sòfocles, perquè l’autor no creu en la idea del destí marcat pels déus (visió escèptica).
Eumolp:
És un nan geperut, esclau que treballa de bufó a la cort de Tebes.
Personatge irònic que es riu de si mateix i dels altres, té per contra una noblesa que l’acosta a Antígona, a la qual és fidel fins a la mort, perquè ella l’ha tractat sempre bé i perquè no té res a perdre des del seu punt de vista (és important la condició d’esclau per entendre que pensi així).
Eumolp, com el Lúcid Conseller, actua com a alter ego de l’autor.
Creont:
Simbolitza el tirà, l’autòcrata despòtic i hipòcrita. Se’ns el descriu amb un físic similar al de Franco, grotesc.
La seva decisió de prohibir enterrar el cos de Polinices és el desencadenant de la tragèdia.
Inclús desafia els déus menyspreant l’avís de Tirèsias (“molt dolor esdevindrà si no enterres aquest cos”) per imposar la seva voluntat.
Etèocles:
Representa la gelosia cap al germà petit, que ha estat sempre el preferit d’Antígona. Cau en el parany del seu oncle, Creont, i s’enfronta cos a cos amb el seu germà per no ser vist com un covard. L’odi el cega i ja no veu Polinices com el seu germà, sinó com un traïdor o l’enemic.
Polinices:
Personatge que no apareix a escena fins que ja és mort. Ell també va començar una guerra contra el germà per recuperar el poder, no veient que provocava una guerra contra la seva pròpia sang.
El Lúcid Conseller:
Personatge que exposa amb ironia i sarcasme les idees del mateix Espriu. Posa en dubte el valor del sacrifici d’Antígona i Eumolp, critica també la posició de poder absolut de Creont.
Ens exposa un pensament crític, existencialista i distanciat, escèptic.
3.Estructura (progressió temàtica). El pensament existencialista.
L’obra (en la versió de 1967) consta d’un pròleg més tres parts.
El Pròleg apareix com un personatge a escena i ens relata resumidament els antecedents de l’obra: l’origen de la maledicció de tot el llinatge de Cadmos i els motius de la guerra que està en curs quan comença l’obra.
A la primera part:
Al palau de Tebes, surten primer les dones, lamentant les conseqüències de la guerra: el seu dolor és el de tot un poble.
Antígona ha anat a parlar amb Polinices per intentar aturar la guerra, torna i discuteix amb Etèocles, que l’acusa de traïdora.
Creont incita Etèocles a lluitar contra Polinices, i se’n va a trobar-lo a la setena porta.
Ismene torna de veure la batalla i revela a tothom que ha vist matar-se mútuament els dos guerrers de la setena porta.
Eumolp anuncia que, ara que han mort els dos hereus al tron, Creont s’erigeix rei. Aquest dicta una primera llei, que és prohibir enterrar el cos de “l’enemic”, Polinices. Les germanes supliquen clemència però no les vol escoltar.
El cor final enumera les conseqüències de la guerra i el silenci imposat contra els vençuts. Metafòricament acaba dient que la mort ens espera a tots per igual (“tots serem al fons de la foscor”).
A la segona part:
L’acció es trasllada a l’erm on jau el cos de Polinices, que està essent devorat pels voltors. Nit de tempesta (fal·làcia patètica).
Eumolp dialoga amb Tirèsias, el critica i també li demana que convenci Antígona de no desobeir Creont. Ella arriba amb les altres dones i no cedeix als intents de dissuasió dels homes, donant les seves raons (l’amor, les “lleis eternes”, la falta de por a la mort…). Les altres marxen al final amb Tirèsias, i només Eumolp es queda amb ella per anar a lliurar-se als guardes (sabent que la condemna per la desobediència és la pena de mort).
Ismene vol en principi fer-li costat a la seva germana, però té por. Malgrat que també li fa por Tirèsias, perquè li recorda al seu pare cec, marxa amb ell cap a palau.
A la tercera part:
Retorna l’acció al palau. Antígona és presentada, juntament amb Eumolp, davant de Creont. Per un moment ell dubta de si fer complir la condemna, però consulta als seus consellers i li ratifiquen que les lleis s’han de complir. Antígona torna a exposar tots els seus motius i critica la hipocresia i l’ambició del seu tiet.
Els guardes s’enduen els condemnats per deixar-los morir en una cova.
El final conté un monòleg del Lúcid Conseller que l’autor exposa com a opcional en l’acotació que el precedeix. Pot acabar-se l’obra amb la desaparició d’escena d’Antígona i elidir aquest monòleg.
En el monòleg es critica obertament el dictador i les seva falsedat, la seva solitud i falta d’estratègia política. També s’hi exposen idees escèptiques sobre el destí diví, argumentant que realment Antígona era lliure i ella ha decidit, amb les seves accions, acabar en tragèdia. Ella ha assumit les conseqüències dels seus actes. A més, ve a dir-nos que tota la vida són un conjunt de fets caòtics i sense sentit. I que potser tot aquest sacrifici d’Antígona és en va.
Aquesta visió del món encaixa amb el corrent filosòfic de l’existencialisme, i també amb un pessimisme fruit de l’ambient de la postguerra, tant espanyola com europea. Hi ha una manca de fe en la humanitat i en un poder diví després de les atrocitats de les guerres.
En el monòleg també es fa una reflexió sobre el poder del teatre, o per extensió la literatura, quan al final ens diu que és més perillós escoltar el que s’està dient (la crítica i denúncia de la injustícia) que no fer la denúncia en si. En un context de dictadura, als anys seixanta, es comprèn que tenir idees crítiques no era ben vist.
El to és irònic i distanciat, propi del teatre d’idees.
4.Els temes.
El tema principal és l’absurditat de la guerra i les seves conseqüències, que són totes negatives: fam, misèria, destrucció, crueltat, dol, pèrdua, mort, odi. Especialment les guerres fratricides, entre germans, com la de l’obra i com totes les guerres civils.
Lligat a aquest tema, hi ha el de la intolerància i incomprensió, impossibilitat de diàleg entre els diferents bàndols, com va passar a la Guerra Civil entre les “dues espanyes”. Espriu se sentia un “tercer en discòrdia”. Antígona també intenta la reconciliació, dividida per l’amor cap als dos germans.
Tercer tema lligat a la guerra és l’oblit i el silenci imposat contra els vençuts, el bàndol perdedor. La repressió dels vencedors.
Hi ha un tema gairebé igual d’important, que és l’oposició entre les lleis humanes i les lleis “dels déus” (o de “sang” o eternes). Les lleis dels homes poden ser molts cops injustes. Les lleis “dels déus” per a Antígona són les de l’amor universal, la pietat i el perdó.
Antígona es revolta contra el que creu injust. Ella representa l’heroïna que manté fermes les seves creences malgrat tot (malgrat la pena de mort, fins i tot). D’aquí podem dir que un tema central és la injustícia i la rebel·lió en contra. És un personatge noble, valent i desafiant.
Un tema paral·lel a aquest és el sacrifici individual: Antígona mor per amor al seu germà, i podem dir que se sacrifica per posar també en evidència la tirania de Creont. Mor perquè no pot suportar la realitat: la del seu germà condemnat a no ser enterrat i no trobar el repòs etern. Antígona és un exemple de dignitat humana (i dignitat és el que reivindica per al seu germà).
Antígona ja anuncia al segon acte que sap que acabarà morint jove i sense descendència: ella accepta el que creu que és el seu destí.
El contrapunt d’això el dona el Lúcid Conseller, quan planteja si aquest destí és tan elevat (com ho era en la tragèdia clàssica) o si és una mort o un sacrifici totalment absurd (perquè la vida en veritat és absurda i sense sentit).
A través dels altres personatges podem parlar també de temes secundaris: la solitud del poder, l’ambició cega i egoista, la manipulació i la hipocresia (Creont), la gelosia i la rivalitat (Etèocles), la por i la incertesa (Ismene), el dol pels morts (Euriganeia), l’honestedat i la fidelitat (Eumolp)…
5. Les “altres” Antígones. Dues lectures i dues versions.
Les fonts clàssiques: Sòfocles i Èsquil:
Antígona, de Sòfocles:
Antígona és la més versionada de les tragèdies clàssiques. S’hi han apropat molts autors en diferents èpoques.
Espriu parteix del mite clàssic però el sintetitza. El Pròleg resumeix els antecedents, Espriu adapta les parts principals i condensa la història.
La versió de Sòfocles comença més tard en la història, amb tots dos germans ja morts. Per contra, acaba més tard, ja que descriu la mort d’Antígona (cosa que Espriu elideix), i un moment de dubte d’ella abans de morir, a més del suïcidi pòstum del seu promès, Hemó, juntament amb la mare d’aquest, Eurídice.
La versió d’Espriu també divergeix en l’estil, que és antiretòric, molt més despullat que el de Sòfocles. Les acotacions són en general poques i breus, a diferència de la versió clàssica. També en la visió de fons hi veiem un escepticisme sobre el destí i la fatalitat que no veiem en Sòfocles.
El gènere d’Espriu no és realment una tragèdia com a Sòfocles, sinó que s’insereix dins el corrent del “teatre d’idees”, gènere que vol transmetre una crítica i un pensament al públic, on les idees de fons prenen més protagonisme que la trama en si. Pretén despertar consciències.
Els set contra Tebes, d’Èsquil:
L’obra també és un referent per a Espriu, ja que descriu la guerra, amb les set portes de Tebes assetjades per l’enemic i la setena porta que confronta els dos germans. A diferència de la versió d’Espriu, la d’Èsquil presenta Polinices realment com un traïdor.
Autors coetanis de versions d’Antígona: Jean Anouilh i Bertolt Brecht:
Anouilh escriu la seva obra més tard que Espriu. S’estrena el 1944, quan els nazis ja han ocupat París. I es publica just després de la desocupació, el 1946.
Anouilh modernitza l’escenografia: els guardes van vestits d’agents de la Gestapo, apareixen elements contemporanis com cigarrets, bars, automòbils… Tot i així, també inclou un cor final, com a la tragèdia clàssica, i Hemó mor clavant-se una espasa.
En aquesta versió, Antígona també simbolitza la resistència davant del poder absolut i en contra de la injustícia. Té una lectura clarament política, i la seva estrena coincideix amb enfrontaments a França entre comunistes i ultradretans.
Com a la versió d’Espriu, hi ha un personatge que actua com a Pròleg al principi de l’obra.
La versió de Brecht és del 1947, també l’escriu més tard que Espriu. Malgrat això, molt probablement va influir en la segona versió d’Espriu, la del 1967.
S’hi veu la influència sobretot en alguns trets de modernitat que no tenia la primera versió.
Brecht contextualitza els fets a Berlín durant la IIGM. Transforma els personatges clàssics en models socials. No presenta Antígona com una heroïna sinó com una dona corrent, que intenta oposar-se a un poder tirànic, però ja fa tard (no podrà vèncer).
Brecht és escèptic sobre la idea de predestinació: creu que els homes podem transformar i millorar lliurement la realitat.
Els personatges actuen com a símbols, el que importa són les idees que representen (“teatre d’idees”). Brecht no pretén la implicació emocional de l’espectador sinó provocar una reflexió i una visió crítica (a l’igual que Espriu). No pretén estimular una catarsi (alliberament purificador de les emocions a través de l’art) i deixar que el públic se’n vagi satisfet, sinó incitar a canviar les coses, lluitar per millorar el món.
El teatre d’idees usa tècniques per recordar a l’espectador que el que veu és una representació i no la realitat mateixa: l’actor es dirigeix al públic directament, la il·luminació a escena és dura i brillant, apareixen cançons o cartells explicatius per interrompre l’acció, etc.
Espriu comparteix amb Brecht: anticatarsi, racionalitat, antiemotivitat, personatges que s’adrecen a l’espectador (ex. Pròleg, però també més subtilment el Lúcid Conseller quan es dirigeix “al seu amic”). També la visió pessimista i escèptica del món.
Les dues versions de Salvador Espriu:
El 1939 escriu la primera versió, a l’acabament de la Guerra Civil. Sap que no es podrà representar de moment, la desa en un calaix, i no es publica fins al 1955. En aquesta versió només hi havia 2 actes (presentació a la primera part, desenllaç tràgic a la segona), i no apareixia el personatge del Lúcid Conseller.
El 1967 escriu la segona versió, aportant nous elements en part gràcies a l’ajut dels col·laboradors de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que tenien idees innovadores sobre el teatre i treballaven estretament amb Espriu.
Hi veiem també nous elements en comú amb Brecht o Anouilh (com el personatge Pròleg).
L’estructura presenta ara un Pròleg més tres parts (plantejament-nus-desenllaç), no dues i prou.
Fa canvis en els personatges: en fa desaparèixer alguns i n’apareixen de nous. El més significatiu és la introducció del Lúcid Conseller. Aquest personatge marca el distanciament emocional dels espectadors, fent de contrapunt extern fred i racional, cínic i irònic davant dels fets de la tragèdia.
Dues lectures complementàries de l’obra d’Espriu:
La lectura mítica: Espriu reprèn el mite d’Antígona per presentar les funestes conseqüències de la guerra, el duel entre la víctima innocent que es rebel·la contra un tirà despietat, els principis individuals per sobre de les lleis, els valors universals de l’amor i la justícia, la dignitat humana…
La lectura històrica: com Anouilh o Brecht, Espriu tria aquest mite clàssic per representar de manera simbòlica una realitat contemporània, la dels feixismes a tot Europa (figura del dictador en Creont) i la de la guerra fratricida a Espanya (igual a la dels dos germans a l’obra). Antígona té un duel intern com el d’Espriu sentint-se entre els dos bàndols, ni de l’un ni de l’altre (com en la Guerra Civil “les dues espanyes”).
Espriu pretén acostar un clàssic universal a una realitat propera.
6. Estil i llenguatge. Gènere de l’obra.
L’estil d’Espriu es caracteritza per la poeticitat, d’una banda, i la sobrietat, de l’altra.
Com a poeta condensa el text i fa ús de figures retòriques tant en els parlaments com en les acotacions. En l’acotació final, per exemple, descriu “dues ventades que xoquen” en tancar-se el teló. Simbòlicament els dos vents en xoc poden suggerir els dos bàndols de la guerra, o també el xoc entre Antígona i Creont (o la integritat contra la injustícia). També el vent pot ser una metàfora de la força que s’endú Antígona cap al seu destí final.
El seu estil és sobri (o auster) també perquè no és retòric, sinó que sintetitza i va a l’essència de les idees. En l’obra d’Antígona la majoria dels parlaments són breus i concisos. Les acotacions també són en general poques i breus. Espriu creia que l’acció mateixa ja conduiria les actuacions dels personatges.
Dos trets característics d’Espriu i que veiem a Antígona són també la ironia o sarcasme (emprats pels personatges d’Eumolp i el Lúcid Conseller), i el gust pel grotesc (que veiem en Eumolp i la seva deformació física, o també en la descripció macabra del cos de Polinices essent devorat pels voltors).
Del llenguatge, que és fortament poètic, cal destacar que apareixen dues paraules clau que també van rebent una càrrega simbòlica al llarg de l’obra: “lleis” i “sang”. Les lleis que signifiquen els principis morals d’Antígona i les lleis humanes (codis civils), arbitràries i injustes. La sang que és la família, l’amor als germans, i també la maledicció que cau sobre tot el llinatge des de Laios, passant per Èdip, fins a Antígona.
La ironia és un recurs que provoca el distanciament del lector o espectador. Espriu no pretén, igual que Brecht, que els espectadors creguin que el que està passant a l’escenari és real, i la ironia és un recurs més per aconseguir aquesta consciència (“puc contemplar els fets sense passió”, diu Eumolp al primer acte). Tant Eumolp com el Lúcid Conseller serveixen a Espriu per expressar les seves pròpies idees: d’aquesta manera són personatges que funcionen com a alter ego de l’escriptor.
Gènere de l’obra:
Antígona d’Espriu no seria pròpiament una tragèdia com la de Sòfocles per molts elements que la difereixen d’aquest gènere:
Divideix l’obra en “parts”, no en actes.
No hi ha gairebé acotacions o són molt sintètiques.
No fa ús de la retòrica, va molt directe al missatge que vol transmetre.
La visió del món és escèptica, posa en dubte la idea d’un destí marcat pels déus.
Per tot això i altres elements moderns que introdueix (com els personatges que es dirigeixen directament al públic), l’obra d’Espriu s’acosta molt més al gènere anomenat teatre d’idees. Perquè el que li interessa sobretot és fer pensar i reaccionar el públic davant d’una realitat injusta.