Comentari
ETÈOCLES
1 Aquesta
veu em fa estremir.
ANTÍGONA
2 Té raó,
si no ordeneu la pau. Què volies?
ETÈOCLES
3 Has vist Polinices?
ANTÍGONA
4 Sí.
ETÈOCLES
5 És un
crim contra la ciutat.
ANTÍGONA
6 Què és la
vostra guerra?
ETÈOCLES
7 Has
parlat amb el meu enemic.
ANTÍGONA
8 He parlat
amb el meu germà.
ETÈOCLES
9 Has
passat sense dir-me res al camp contrari.
ANTÍGONA
10 Si
t’hagués comunicat el meu propòsit, ho hauries impedit.
ETÈOCLES
11 Sí! Ara
Tebes sabrà que l’has traïda.
ANTÍGONA
12 Quines
grans paraules! Sabrà que he intentat salvar-la.
ETÈOCLES
13 T’has vist amb Polinices. Què
sé jo el que li ha revelat? Ja no em puc fiar de tu.
14 (S’asseu,
amb un gran gest de fatiga)
ANTÍGONA
15 Pobre
petit germà, rei de Tebes.
ETÈOCLES
16 Sí, sóc
rei, l’únic rei de Tebes. I no vull que em diguis «petit germà», amb llàstima.
17 (Transició.)
Que estic cansat!
ANTÍGONA
18 Petit
germà. (S’atansa somrient i li passa una mà pel cabell.) Recordes?… Et
porta-
19 va a
banyar al riu, jo, la germana gran, i sempre temia que, jugant, t’ofeguessis.
Ja
20 et
barallaves amb Polinices.
ANTÍGONA
21 He
estimat igualment tots dos.
ETÈOCLES
22
Estimaves més Polinices
ANTÍGONA
23 Era el
petit, però la mare et preferia. Ell no ho podia sofrir. Em feia pena.
ETÈOCLES
24 Sí, la
mare m’estimava molt. Tenia les mans llargues, suaus.. Fa anys que és morta.
—————————
El comentari d’aquest fragment pertany a l’obra Antígona
escrita pel dramaturg, poeta i novel·lista català Salvador Espriu i
Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985). És una
reelaboració del mite tràgic d’Antígona escrita pel
gran dramaturg grec Sòfocles. En aquesta nova interpretació que fa l’autor
colomenc vol fer una crítica del conflicte bèl·lic que s’acabava
d’esdevenir a Espanya, la
Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939). La literatura
espriuana té grans trets noucentistes.
Antígona fou publicada el 1955 però
escrita el 1939, un cop acabada la
Guerra. L’obra presenta un clar paral·lelisme
entre la guerra fratricida de la tragèdia grega i la situació creada arran de
la guerra amb l’enfrontament de les dues espanyes: la nacionalista i
la republicana. El fragment escollit pertany al primer acte i, per
tant, no correspon al moment de clímax màxim però sí és important dins el
context de l’obra teatral.
El tema
principal d’aquest fragment és l’incompliment de les lleis dictades per
Creont, el rei de Tebes. Antígona, germana d’Ismene, Etèocles i
Polinices, menysprea l’edicte tot i saber els efectes que té
l’incompliment d’aquestes normes. La protagonista femenina té un únic
objectiu: donar sepultura dignament a Polinices, el germà desposseït per
l’altre que ha estat declarat enemic pel poble de Tebes segons el
propi Etèocles i Creont. El “crim contra la ciutat” (línia 5) suposa la
destrucció humana com a individu i col·lectivitat i un crim contra el
poble de Tebes que no deixarà de lamentar-se dels esdeveniments: perdrà
els seus fills en la lluita, passarà gana, no tindrà forces per tirar
endavant, perdrà la llibertat d’expressió i tornarà la dictadura més
autoritària per part de la monarquia tirànica, etc. La guerra fratricida
provocarà la destrucció de l’individu i la societat.
En aquest fragment és molt present el poder, la
força, la supremacia i l’autoritat per part d’Etèocles, «l’únic rei de
Tebes». Etèocles és un personatge que té un caràcter poderós i totalitari.
Així doncs, és poc sensible i té poca humanitat amb els seus
propis familiars (Polinices, Antígona, Ismene) però és impecable en tot el
que obra. El fet que Antígona anés a veure el seu germà, que ell mateix
designa com un “enemic”, es anomenat de “crim”. La paraula “crim”
significa violació greu de la llei moral i infracció punible de caràcter
greu. Amb aquest mot, Etèocles qualifica l’acció i l’actitud de la seva
germana. Sobretot en aquesta reelaboració del mite d’Antígona, Espriu
vol reforçar més la qüestió de la justícia o, més ben dit, la injustícia.
Destacem
altres temes secundaris com el record, la memòria, la lluita per
l’oblit, l’estimança, la culpabilitat, la desconfiança, la traïdoria i el
coratge i valentia. Pel que fa el record dels individus, Antígona és
l’única protagonista que tenir sempre present l’essència dels seus
estimats i que han mort per circumstàncies diverses i la seva lluita i
esforç personal no ha estat recompensada pel poble o, si més no,
per l’autoritat que té la responsabilitat de guardar en la memòria els
seus ciutadans ja siguin d’una classe social alta, mitjana o baixa, ja
siguin home o dona indiferentment de l’edat i la procedència. Així doncs,
Etèocles no respon a aquest concepte de memòria però Antígona compensa
l’obra i l’equilibrà defensant la lluita per l’oblit.
Antígona fa recordar al seu germà la infantesa de
tots els germans i com es va comportar ella davant la difícil situació que
li va tocar viure: la seva mare Iocasta es va suïcidar i el seu pare i
alhora germà Èdip es va buidar els ulls amb les seves pròpies mans després
de conèixer la maledicció que havia estat donada els seus
antecessors. Ella va ser la persona que els va cuidar i com diu el text:
«Et portava a banyar al riu, jo, la germana gran, i sempre temia que,
jugant, t’ofeguessis. Ja et barallaves amb Polinices.» En aquest
passatge, Antígona li vol mostrar, a Etèocles, que ella tenia tota
la responsabilitat del germans i que ja hi havia baralles entre ells dos.
Es preocupava molt dels dos germans, però ell li retopa la preocupació.
Creu que l’estimació no va ser igual entre Polinices i ell. Això li ho
treu en cara Etèocles i li recorda que va estimar més el seu germà i
altrament ha actuat d’aquesta manera. Hi ha els subtemes del favoritisme,
la venjança entre germans (en alguns altres mites clàssics com per exemple
Ròmul i Rem) o la resignació i l’acceptació de la realitat. Tots aquests
factors causen malestar al rei de Tebes i el porten a fer pensar que
Antígona el menysprea i es salta les lleis. Etèocles està molt equivocat,
però, i no veu el rerefons tan humà que té Antígona i el seu fet d’anar a
veure el seu altre germà per pactar la pau. A aquest individu el preocupa
més l’enfrontament que tindrà la ciutat que no pas la reflexió de
la destrucció produïda per ell mateix i influïda pel seu oncle
Creont. La desconfiança d’Etèocles envers Antígona és present en el diàleg
quan ell comenta la següent afirmació: «T’has vist amb Polinices. Què
sé jo el que li has revelat? Ja no em puc fiar ni de tu.»
Per tant, Etèocles pensa que ha estat traït per
ella i li recau tota la culpabilitat. La traïció i l’engany que Etèocles
veu no es correspon amb la realitat que vol solucionar Antígona. La
princesa es revela contra l’autoritat pel triomf de la llibertat i
per l’estimació que té a la seva família i al poble de Tebes, com demostra
al llarg de tota l’obra.
El coratge, l’esperit de renovació i lluita és
propi del personatge d’Antígona que vol fer-ho saber a Etèocles:
«Quines grans paraules! Sabràs que he
intentat salvar-la.»
Antígona ha defensat el seu poble en tot moment
i, encara que els moments siguin durs, no es rendirà per recuperar la
col·lectivitat ciutadana, i les seves gestes no seran correspostes ni
contemplades per cap dels seus habitants. Pel que fa a l’estructura del
fragment té tres parts. La primera aniria des de la línia 1 fins la 10, i
apareixeria el concepte de crim i enemic que anomena Etèocles a la situació
i el seu germà. Etèocles creu que ha estat una destrucció el què ha fet
Antígona i no s’adona que només volia posar pau
entre ells dos. A partir d’aquí, s’esdevé la revelació d’Antígona i
l’exposició dels seus fets. Des de la línia 11 fins la 14 hi ha la traïció
i la desconfiança que mostra Etèocles. Antígona ha passat “al camp
contrari” a parlar amb el seu enemic sense comentar-li prèviament res. La
princesa li respon que el què ha fet era el més adient i apropiat i que,
possiblement, si li hagués dit, li ho hauria impedit i això era el que no
volia. Antígona és un personatge intel·ligent que coneix a la perfecció el
caràcter d’Etèocles i per això dedueix que si ho diu, no li deixarà fer.
Ell li recrimina que a traït Tebes però ella torna a respondre, sense
importar-li que ell és l’únic rei de Tebes com ell mateix s’autoproclama i
n’està orgullós, dient-li que només ha intentat salvar la ciutat
perquè s’havia adonat que estava en perill. La tercera part del
fragment s’estendria des de les línies 15 fins a la 24 on Etèocles demostra
el seu caràcter prepotent, autoritari i totalitari. Antígona demostra que
ha cuidat els seus dos germans per igual i l’estimació ha estat repartida
entre els dos. Per tant, no es pot queixar de l’estimació que ha
mostrat. En conclusió a l’estructura, és lineal i progressiu. Etèocles
comença volent saber la veritat amb un caràcter tranquil però després que
Antígona li revelés la “traïció” segons ell per no haver-ho dit abans, es
torna amb un caràcter més possessiu i superior; fins i tot, es creu superior
a la resta de personatges que hi ha al seu voltant perquè els fa callar.
El molesta que Antígona li recordi que és el germà petit perquè amb
aquest adjectiu no es correspon.
Hi ha dos
personatges principals en aquest fragment: Antígona i Etèocles. Antígona
és la protagonista de la peça teatral i també ho és de l’obra homònima
de Sòfocles. És acusada per Etèocles d’haver anat a veure el seu germà
i, posteriorment, ho farà Creont per haver-lo donat sepultura. El seu
objectiu es caracteritza per l’ambició de donar una redempció a la
societat, a tot un llinatge. Vol recuperar, costi el que costi, la memòria
històrica i fer una reflexió personal-individual i aconseguir
que s’esdevingui un canvi social a la seva ciutat que tant s’estima,
Tebes. L’obra Antígona és una tragèdia basada en l’elecció de la
princesa que duu el mateix nom: escollir entre actuar d’acord amb els seus
principis ètics o conservar la seva vida. Per tant, es revela una catarsi,
reflexió que ens planteja tots els principis bàsics i elementals i que
suposa la purificació de les emocions de l’espectador a causa de l’obra.
És l’exteriorització i expressió verbal de continguts mentals vinculats a
situacions traumàtiques, els quals han estat allunyats de la consciència
mitjançant el mecanisme de la repressió. Antígona dóna la vida per un
poble i representa el coratge, la virtut, l’esperit de lluita, la reflexió
d’un canvi. Trenca tots els protocols establerts i finalment, quan els
trenca perquè segueix els seus principis ètics rep el càstig humà, la mort
cruel, solitària i aïllada del món. La seva mort serà més espiritual però
servirà com a alliçonament de l’actitud de la societat.
La princesa labdàcida vol fer recordar a Etèocles
l’estimació que té els dos i li vol fer entendre que els dos germans són
igual d’importants però la situació ha fet que s’hagi de veure amb
Polinices que ha estat desposseït del seu propi territori de
manera injusta pel seu germà, que és l’enemic per Etèocles.
Etèocles és l’altre protagonista present i germà
petit d’Antígona, Ismene i Polinices. Havia de repartir-se el tron amb el
seu germà però va incomplir les normes que havien acordat ells dos. Espriu
vol mostrar amb aquest personatge, la víctima de la ignorància i farà de
l’obra una crítica social del moment que es veurà reflectida en la Guerra Civil Espanyola
(1936-1939) ja que fou una guerra fratricida entre els de dretes i
els d’esquerres i que uns germans van haver de matar els seus
familiars. Etèocles és un botxí de Creont, el seu oncle que el succeirà.
És aconsellat per ell i lluitarà al final de l’episodi amb el seu germà en
el setè portal. En el fragment escollit es pot observar amb molta claredat
l’actitud que té envers la seva germana gran. El molesta que sigui
anomenat germà petit i li recrimina que no estimés els dos iguals. Tenim
esmentats altres personatges com Polinices i Iocasta. Polinices és un dels
personatges esmentats al fragment escollit però que és absent en aquell
moment. Ha estat desposseït pel seu germà. Etèocles diu a Antígona que Polinices
ha estat més ben cuidat i estimat que ell, i sent que l’afecte no ha estat
el mateix: «Ell en tenia la culpa. Tu, però , l’estimaves més.»
El cos de Polinices va romandre sense sepultura
per un decret de Creont, el seu oncle, fins que la seva germana Antígona es
va atrevir a enterrar-lo, encara que li costés la seva vida. La
funció que vol expressar Espriu amb aquests dos personatges enfrontats és
donar impuls a la força destructiva. Iocasta és la mare dels quatre
germans que es va casar amb el seu propi fill Èdip després de la mort del
seu marit Laios. És esmentada pel record que en té el seu fill Etèocles.
Ell se l’estimava molt però va morir jove i no es pogué encarregar de
cuidar els seus quatre fills. Textualment Etèocles diu que tenia les mans
llargues i suaus; i per tant, el record que en té és de passió i tendresa.
En aquesta obra d’Espriu, Iocasta mor molt abans de la lluita entre els
dos germans però en altres versions com la d’Eurípides Les fenícies,
es suïcida després que els seus fills es matin l’un a l’altre.
Tots els personatges tant esmentats com no,
presents o absent, tenen una significació molt important dins l’obra
teatral d’Espriu que s’exposa i s’analitza amb profunditat en el segon
apartat d’aquest treball, en la temàtica escollida.
Pel que fa
el llenguatge i la tècnica narrativa que utilitza l’autor en aquesta obra,
el teatre sempre és en estil directe i es reprodueixen textualment les
paraules que esmenten i les actituds que adopten envers les
circumstàncies; això últim s’expressa mitjançant les acotacions. És un
llenguatge acurat, treballat; de fet Espriu era considerat “un artesà de la
llengua”.
L’estil directe és propi de l’art dramàtic i fa
proper el text al públic perquè interessi. És un text dialogat gairebé
absent d’acotacions a excepció de tres: Transició (d’expressió), S’asseu,
amb un gran gest de fatiga (de moviment i expressió) i S’atansa
somrient i li passa una mà pel cabell (de direcció i expressió). Amb
aquesta poca acotació, sobretot de moviment, vol mostrar rapidesa i
fluïdesa de l’acció i lingüística, la sintaxi és àgil quan Etèocles
s’enfurisma després que Antígona hagi informat de la seva acció greu.
Els diàlegs són fruits d’una situació imminent,
d’una passió viscuda i amb molta emoció concentrada. Les exposicions són
ràpides amb frases simples, d’un sol verb conjugat en forma personal en la
primera part del fragment, i posteriorment utilitza frases coordinades i
subordinades per expressar el malestar d’Etèocles o per donar explicacions
Antígona sobre la seva acusació de l’estimació entre els dos germans.
Al principi és pregunta-resposta (expressions
interrogatives) entre Etèocles, que vol saber el succés, i Antígona, que
li respon el que li és preguntat pel seu germà amb total serenitat sense
important-li el que pot passar.
El llenguatge és estàndard però no deixa de ser
literari. Trobem moltes referències a les divinitats i la simbologia és
destacable. Espriu posa les passions humanes en escena. Tota l’obra és
metafòrica perquè hi ha una contextualització amb el mite clàssic.
La sintaxi està ben expressada perquè l’obra va
ser escrita el 1939, molt després que Pompeu Fabra establis les noves
normes de la lingüística catalana l’any 1911. Té una funcionalitat
clarament didàctica i Espriu vol fer una reflexió de les actituds i comportaments
de l’individu; és un alliçonament moral i ètic que té a veure amb
la Guerra Civil que tingué lloc el 1936 fins el 1939.
Pel que fa
el lloc i el temps, l’acció es representa dins d’un palau, a la ciutat de
Tebes (Grècia), capital del territori més important ja que a la primera
part ens és indicada la ubicació dels fets. Tebes es podria comparar amb
la ciutat de Barcelona o Madrid quan fa referència a la Guerra Civil. El
temps extern és en l’època clàssica però és atemporal perquè els mites no solen tenir
un espai de temps establert com és el cas de la creació del cosmos o els mites
de Cronos, Apol·lo i Dafne, etc. Per tant, com que la ciutat és Tebes i és
una localitat clàssica, és evident que fa molts segles però no és
determinat. La situació política d’aquell moment és una monarquia i el
país està en plena guerra que afecta tota la població. És comparable amb
el cas d’Espanya i la
Guerra Civil, altre cop. En el temps intern trobem que
el diàleg és qüestió de 5 minuts i el temps gramatical és tot en passat
perquè els fets que es narren són anteriors: has vist, has parlat, has
passat, hagués comunicat, has traïda, he intentat, has revelat, portava,
temia, ofeguessis, barallaves, tenia, estimaves, he estimat, preferia,
era, podia, feia. La dona, en aquest fragment és valenta i trenca amb els
protocols, com he dit anteriorment. Antígona és la protagonista que
afronta la situació amb esperit de lluita i canvi i la seva acció serà
penalitzada pel seu oncle. Les lleis humanes mataran els homes. La mort de
la protagonista porta al canvi social perquè ella té la capacitat
de superació, de lluita, etc. Pel que fa referència als homes,
Etèocles és un home amb poder i víctima de la seva ignorància. Espriu vol
fer una crítica els dirigents absolutistes. Hi ha un clar paral·lelisme
amb la Guerra Civil.
Tant Etèocles com Polinices com Antígona són botxins del seu oncle Creont.
El fet que Espriu busqués aquest mite de Tebes té
la seva raó. Catalunya corresponia a Tebes perquè era la realitat social
que hi ha hagut en el món clàssic. Aquesta guerra fratricida, entre
germans, es repeteix al llarg dels anys, i per això vol servir com
una crítica social i humana de la Guerra Civil Espanyola: Etèocles i Polinices es
convertiran en els republicans i nacionalistes que lluitaran perquè només
hi hagi un sol vencedor, però el que realment hi ha és una destrucció
humana i col·lectiva que suposarà l’enfonsament político-ecònomic de la
ciutat i deixarà els seus habitants sense els recursos necessaris com el
menjar o els habitatges.
En resum,
podríem dir que vol aquesta crítica humana és cap a l’esforç i la lluita,
i Salvador Espriu vol que tot el poble s’uneixi i reflexioni sobre el
conflicte bèl·lic que s’està esdevenint. La condició del país està en
decadència. S’ha d’estalviar el patiment dels ciutadans, recuperar, la
col·lectivitat, l’equilibri del país i el poder polític per les llibertats
populars. Espriu farà servir el teatre com a concepte de denúncia social,
teatre crític, sarcàstic que s’arrisca a què no sigui representat. Aporta
idees de renovació i canvi i per a què l’intel·lectual, és a dir,
l’escriptor faci un acte de reflexió dins la societat. L’obra d’Antígona
és austera, que viu, obra, jutja d’una manera rígida, severa i
estricta implicant rigidesa, sacrifici i, per damunt de tot, rigorositat.
És una denúncia constant. La visió que en fa l’autor no és pessimista sinó
que és optimista totalment perquè hi ha una interpretació de la realitat
de canvi, renovació i positivisme perquè de les coses dolentes ens hem de
sortir i tirar endavant però sense oblidar mai el que es va fer i el que
ens va afectar, i el personatge d’Antígona reivindica la lluita per l’oblit i
la recuperació de la memòria col·lectiva.