SÒFOCLES VS ESPRIU
Primer de tot cal comentar que en ambdues històries Creont condemna el cos mort de Polinices a no ser enterrat i Antígona oposant-se a la decisió del rei l'enterra. De manera que en desobeir a la llei Creont l'ha de condemnar a mort.
També hem de remarcar que argumentativament en la de Sòfocles Hemón, promès d'Antígona el fill de Creont, se suïcida i la reina també se suïcida, quedant Creont tot sol.
Això és el que en paraules breus tenen en comú les dues obres, el seu argument.
Però trobem en elles dos esperits diferents, dues concepcions del món totalment diferent.
Per això hauríem de comparar principalment les dues Antígones presents en l'obra, per una part l'Antígona forta, segura d'ella i de la seva lluita i per una altra banda l'Antígona petita arrossegada pel seu destí, amb un temperament romàntic i infantil, inevitablement femenina.
La primera diferència que trobem és la condensació. A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre els seus personatges, entre l'Antígona i Creont. El món es pot resumir en ells dos, frases curtes, contundents, rotundes, Antígona i Creont, res més, tot l'altre no existeix.
Espriu en canvi dóna més vida als personatges els deixa parlar, s'escolten entre si, no fan grans discursos, però no són frases curtes, parlen i influeixen en les decisions personatges secundaris com poden ser Eumolp, Ismena. Allò inevitable no arriba a ser tràgic, no s'arriba a percebre la catarsi, el destinatari no s'identifica amb el personatge, no és educat en el dolor. I cosa molt destacada és que inclou dos personatges que Sòfocles no té; el Lúcid Conseller i Eumolp, aquests tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Tot i que cal remarcar que a la primera edició publicada de l'Antígona d'Espriu 1939 no sortia el lúcid conseller i que va ser inclós al marge de l'acció tardanament. Espriu implica el públic, ja que el que diu el Lúcid Conseller està dirigit, en últim terme, al mateix públic, dirigeix el seu pensament i el fa per tant més participatiu, com a oient directe. Al Renaixement , en la italiana "Commedia dell Arte", trobàvem personatges arquetípics amb aquesta mateixa funció. Eren els criats que feien confidències al públic i es mostraven molt més espavilats que els seus amos, que es veien embolicats en la trama.
Les tragèdies, prenem com a model Nietzsche i la seva primera controvertida obra L'origen de la tragèdia (1872), ens havien d'educar en el dolor, a suportar el dolor, tot això tenint en comte que Déu havia mort. En morir Déu no tenim ningú que ens faci suportar el dolor de forma que la tragèdia havia de ser con un mecanisme de defensa per captar el dolor, però sense que aquests ens afectés, i això observar-lo des d'una torre i ser capaços d'enfrontar-nos a ell.
De forma que els actors havien de ser un filtre entre el missatge i els espectadors i només havia de tenir una càrrega de bellesa, aquesta bellesa ens havia de donar una càrrega d'energia per suportar tot el dolor de l'obra.
Per altra banda el protagonista converteix la seva vida en quelcom digne de ser viscut tot i que al final el destí se li ve a sobre però l'espectador pensa que hauria hagut de tenir un altre destí ja que la seva lluita irracional ha fet la seva vida digna de viure.
Aquests dos punts principals de la tragèdia es perden en la tragèdia d'Espriu, no pel llibre més aviat, perquè la tragèdia no està concebuda per ser llegida, sinó que aquella bellesa que els actors li han de donar no es pot trobar a l'hora de llegir el llibre.
En canvi el personatge, l'Antígona que ens ha de demostrar la dignitat de la seva vida per les seves accions no és tan “pura” com pot ser la de Sòfocles, una Antígona lluitadora oposada a les accions de Creont. Es vulgui o no els personatges de Sòfocles son apallissats per la crueltat, l'Antígona del grec sí, és una vertadera tragèdia, la del català és només una dona, la reflexió d'un home dolgut per la situació del seu país però molt allunyada de la lluita irracional que espera el públic.
Per demostrar això, només cal tenir present la descripció que fa del mateix Creont imaginant-nos-el. És la viva imatge de Franco: obès, amb mirada glaçadora, es nota que Espriu tenia creat un arquetip de personatge despòtic i repugnant.
I és així com hem d'entendre el teatre de Sòfocles, com una lluita, en el sentit més cruel de la paraula, entre les dues forces de l'ésser humà.... Antígona no és una dona ni un home és la materialització d'una de les forces, l'oposat de Creont. Sòfocles no espera donar profunditat psicològica als seus personatges, perquè no representen éssers humans, són només la lluita entre allò paradoxal del que som.
Per Espriu Antígona és una dona, amb característiques físiques, no tan dona com la seva germana i amb menys consideració, per la majoria, que aquesta, l'obstinació que té a l'hora d'enterrar el seu germà no és res més que l'intent de donar-li tribut, un paper de dona tributadora.
Els personatges de Sòfocles no saben el seu destí, van enfrontant-se poc a poc amb la realitat, els d'Espriu -i especialment Antígona- saben el que han de viure i el paper que han de fer i això porta la meta-teatral (que com abans hem anomenat, segons Nietzsche) en què actor i personatge que és el més íntim de l'obra.
Tal com Antígona no és més que una nena a la qual se li assigna aquest paper tots nosaltres també tenim un paper assignat, davant del qual no podem fer res, estem determinats pel nostre propi nom. Aquesta consciència de si mateixos, com personatges es veu accentuada en la pròpia Antígona que es torna un personatge omniscient, no és una de les forces enfrontades (com en Sòfocles) sinó la veritable protagonista en un món gris en la que tots semblen tenir la mateixa opinió apàtica de la vida ella és l'única que es revela l'única que sap dir no i sap el que ocorre i el que ocorrerà.
Però no és revela perquè tingui la raó, com l'Antígona de Sòfocles, sinó pel fet de revelar-se, no ens dóna cap raó convincent que tingui raó tan sols creu que ho ha de fer i revelar-se comporta fer-ho.
En l'obra de Sòfocles no podrem mai dir amb seguretat si la veritable tragèdia és la d'Antígona o la de Creont. Al cap i a la fi en una guerra mai guanya ningú ni tan sols els bons.
Sòfocles deixa els seus personatges, deixant a cadascun amb la seva part de raó, la seva part de culpa i la seva part de misèria. Les opinions que poden tenir a prop dels seus comportaments tota la reflexió moral està concentrada en les intervencions del cor
Espriu només recorre al cor una vegada i més aviat per honorar una mort, la d'Etèocles que es manté més aviat irrellevant dins de la història.
Hi ha una cosa de les dues Antígona que tenen en comú, ambdós es queixen. La de Sòfocles perquè sap la injustícia del que passa i perquè sap que ella va actuar correctament i sap que ha de patir la pena de mort.
En canvi tot la d'Espriu es resigna al seu paper de víctima i no vol portar-se a ningú pel davant de forma que nega qualsevol intervenció d'una altra persona.
D'aquestes accions a l'hora de morir podríem afirmar, tot i que podríem discrepar, que per una part l'Antígona de Sòfocles accepta el seu destí i la d'Espriu és una negació davant el món i els valors que són al seu voltant.