Properes a l'Antígona d'Espriu, per la voluntat de fer una transposició de la tragèdia clàssica a un fet d'actualitat concret que pogués ser identicat fàcilment pel públic pel seu caràcter de drama col·lectiu, són les versions d'Antígona escrites per dos contemporanis seus, l'autor francès Jean Anouilh i l'alemany Bertolt Brecht.
L'Antígona francesa s'estrena el 1944, en plena ocupació nazi de París, però no es pot publicar fins a 1946, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i alliberat el territori francès. No és probable que aquesta obra influís en l'Antígona d'Espriu. De fet, ell mateix en el pròleg confessa que no l'ha llegida. A més, quan es va escriure la primera edició de l'Antígona d'Espriu, Jean Anouilh no havia escrit encara la seva, i cal descartar, doncs, aquesta influència. L'Antígona de l'alemany Bertolt Brecht encara que tampoc es pot detectar cap influència en la primera versió d'Espriu perquè la de Bertolt Brecht és posterior, es publicà el 1947 i s'estrena a Zuric el 1948. Brecht situa l'acció al Berlín de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, de manera que la coincidència entra la idea d'Espriu i la de Brecht és evident. Però si tenim en compte que Brecht és un dels autors que importa l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual com a nou model per a la renovació teatral de l'escena catalana, i que quan Espriu revisa el text, el 1963, sí que té a l'abast l'obra de l'autor alemany, i sí que podria considerar-se alguna influència de l'Antígona de l'obra de Brecht en la d'Espriu, sobretot perquè els canvis realitzats per aquest últim imprimeixen a l'0bra una certa modernitat que no tenia el text inicial. Amb tot té el seu segell original i la concepció pessimista del món és el que pesa en la seva obra.
Jean Anouilh
Jean Anouilh. Bordeus 23 de juny de 1910 – Lausanne 3 d’octubre de 1987.
Escriptor francès, autor de nombroses obres de teatre, éssent la més cèlebre Antígona.
Fill de pares basco-francesos residents a París. El seu pare era sastre i la seva mare professora de piano. A la seva adolescència va estudiar dret i va treballar en una agència de publicitat. Als 18 anys, va començar la seva vida teatral.
La seva obra més cèlebre és Antígone, una adaptació de l’obra tràgica de Sòfocles, va ser escrita al 1942 i representada per primer cop al 1944.
Antígona és una obra dels anys negres quan França va ser derrotada pels exèrcits nazis i va caure en l’ocupació Alemanya.
El 1942 Anouilh residia a París, que estava ocupada pels alemanys des de l’enfonsament de 1940 i l’armistici. La república va ser abolida i reemplaçada per l’estat francès, sota la direcció del mariscal Pétain. Llavors França es va dividir en diverses regions: una zona lliure al sud; una zona ocupada al nord, sota l’administració del règim de Vichy; una zona d’administració alemanya per als departaments del nord i de la Pas-de-Calais, relacionats amb Bèlgica (zona annexionada al Reich: Alsàcia i Lorena ) sota el control dels alemanys; i una zona d’ocupació italiana al sud-est (Savoia).
Charles de Gaulle, negant l’armistici i el govern de Vichy, va fer una crida als francesos el 18 de juny de 1940 des de Londres agrupant així al seu voltant les Forces Franceses Lliures (F.F.L.). Va ser el principi de la resistència.
Motius de l'escriptura:
Va ser un acte de resistència el que va portar Jean Anouilh a escriure Antígona.
L’agost de 1942 un jove membre de la Resistència, Paul Collette, va disparar a un grups de dirigents col·laboracionistes, els quals estaven en mig d’una reunió de la Legió dels voluntaris francesos. A Versalles fereix a Pierre Laval i Marcel Déat. El jove no pertany a cap grup de resistència, a cap moviment polític, el seu gest és aïllat, la seva eficàcia dubtosa.
La gratuïtat de la seva acció, el seu caràcter alhora heroic i inútil colpejaren Anouilh, ja que aquest gest posseia en si mateix l’essència de la tragèdia.
Educat en la cultura clàssica, va pensar en una peça de Sòfocles que tingués un caràcter modern i que evoqués la resistència d’un individu enfront l’Estat.
La va traduir i adaptar, donant com a resultat una versió totalment personal. Aquesta peça és Antígona.
Antígona, doncs deriva d’una unió anacrònica, la d’un text molt vell, de 2400 anys d’edat, i d’un esdeveniment contemporani.
El personatge d’Antígona simbolitza la resistència en la lluita contra les lleis de Creont, que representa el poder. Tot inspirat en el gest de Paul Collette.
Antígona, d’Anouilh, és un text inspirat en el mite antic. Es tracta d’una de les reescriptures d’aquesta obra clàssica.
La va escriure el 1942 i es va estrenar a París el 4 de febrer de 1944, és a dir, durant l’ocupació alemanya a França en la Segona Guerra Mundial.
El paral·lelisme entre Creont i Pétain és evident, així com el que hi ha entre Antígona i la Resistència. Creont es defensa dient que està realitzant un treball brut, però que es necessari que algú ho faci. I enfront d’això Antígona rebutja les solucions fàcils i es rebel·la.
Antígona va suscitar reaccions de tota mena, tan apassionades com contràries. Els mitjans de comunicació col·laboracionistes definien Creont com el representant d’una política que no es preocupava gens per la moral, i a Antígona com una anarquista o "terrorista", segons la terminologia de l’època.
Fins hi tot Anouilh va ser amenaçat diversos cops.
L’obra es va interpretar com una representació del diàleg impossible entre la resistència i la col·laboració.
L’obsessió del sacrifici i l’exigència de puresa de l’heroïna van triomfar sobretot entre el públic més jove, als qui va causar una commoció molt important.
Els vestits que portaven els guàrdies, impermeables de cuir, s’assemblaven molt als de la Gestapo, fet que va confondre i trastocar la gent.
Antígona, de fet, és una reflexió sobre les abominacions nascudes de l’absència de concessions, ja sigui en nom de la llei (Creont) o en nom del deure interior (Antígona).
L’obra succeeix a Tebes, però els personatges porten indumentàries modernes i l’acció succeeix en l’època de l’autor.
També cal destacar que en l’obra surten trets propis de l’època contemporània. Com per exemple el que diu Antígona: "Vés a fer-nos cafè." o quan Creont descriu el que feien Polínices i Etèocles:
"-Un pobre "juerguista" imbècil, un carnisser dur i sense ànima, un bestiota que només servia per anar a més velocitat que els altres amb els seus cotxes, per a gastar més diners en els bars.
-Polínices es va allistar en l’exèrcit argiu.." (pàg. 177-178)
Anouilh va repetir el marc general de l’obra de Sófocles, però la va ambientar amb un aire de modernitat propi del seu temps, segle XX.
El teló s’obre de matinada a la ciutat de Tebes, just després de la proclamació del decret de Creont.
Creont s’assabenta per mitjà d’un guàrdia que el cos de Polínices ha rebut sepultura.
Després li porten Antígona al seu davant com a culpable del fet i la condemna a mort.
Hèmon suplica al seu pare sense èxit i fuig.
Antígona fa una última aparició, després se’n va cap a la mort.
Un missatger explica la notícia del suïcidi d’Hèmon, i després el de la reina, Eurídice.
El teló cau sobre Creont, que es queda sol sobre una escena devastada.
El text d’Anouilh es presenta com una continuació ininterrompuda de rèpliques, sense cap de les divisions formals i tradicionals del teatre francès, sense actes i sense escenes.
No obstant això, Anouilh no proposa revolucionar l’escriptura teatral i l’absència de divisions és només un assumpte de forma.
L’obra es desenvolupa de manera clàssica, amb les entrades i sortides dels personatges, que permeten restablir l’arquitectura tradicional de les escenes.
L'obra mostra una sèrie de nou personatges (Antígona, Creont, el cor, el guàrdia, Ismena, Hemon, la dida, el missatger i els guàrdies) i comença amb l'aparició del que podria ser un personatge, el pròleg, que és el que ens va explicant qui és cada un dels que estan a l'escenari i, en certa manera, s'ocupa a posar-nos en antecedents.
De les dues germanes, Anouilh mostra una Antígona totalment impulsiva i una Ismena freda, cerebral i calculadora. Antígona vol incomplir les normes i donar sepultura al seu germà, però Ismena es nega, li importa més el què dirà la gent.
A través dels diàlegs, l'autor ens va pintant cada un dels personatges i els trets que els caracteritzen, per tenir una visió completa de cada un d'ells al final de l'obra, i no abans.
Malgrat tot, Antígona també ens dóna alguna mostra d'inseguretat en si mateixa, comparant-se amb la seva germana. Ismena pretén que Antígona oblidi el seu germà, però aquesta no pot.
Després, quan el cadàver de Polinice desapareix es produeix un encreuament de frases entre els diferents guàrdies, que intenta també relaxar i distendre l'ambient, amb un to irònic i sarcàstic, gairebé burlesc.
En les escenes que segueixen Anouilh mostra una Antígona decidida que s'encara amb Creont. Decideix plantar-li cara i desobeir les seves normes. Ella no li té por. Ha perdut aquesta inseguretat que de vegades demostrava. Es creix davant seu. A més també podem trobar una semblança amb els temps actuals. "Vas haver admirar els seus primers cigarrets, els seus primers pantalons llargs, i després van començar a sortir de nit, a fer olor de home ... i ja no et van mirar més ". Anouilh tracta d'acostar-nos més si cap el personatge d'Antígona. L'acosta temporalment.
Al llarg de tota l'obra predomina un to irònic, sobretot en els personatges principals.
............
"La Antígona de Jean Anouilh, estrenada en París en los años de la ocupación alemana durante la Segunda Guerra Mundial, alude sin ninguna duda a la de Sófocles, de la que toma –por decirlo de alguna manera- el andamiaje argumental y la mayoría de los personajes, aunque con importantes variaciones. Así lo confirman los datos referidos al autor que acompañan a la gacetilla de prensa, donde leemos que “se propuso crear en su teatro una atmósfera poética en que se mueven personajes de alma desilusionada. El tema único que Anouilh desarrolló, con argumentos y métodos variados, es la oposición irreductible entre la pureza de la juventud intransigente, limpia a pesar de manchas accidentales, y la sociedad hipócrita y corrompida que acepta las componendas más degradantes. La derrota de la pureza, que se niega a adaptarse, es la conclusión inevitable. (...). Su Antigone (1942), bajo un disfraz de clasicismo griego, canta el poema de la resistencia a la tiranía en el París ocupado.”La puesta en escena dirigida por Dora Milea ofrece variadas posibilidades interpretativas para las/os espectadoras/es, que –en cuanto al texto- pueden poner más atención en las similitudes o en las diferencias respecto a la tragedia de Sófocles o en el mensaje social y político que recibe tanto de lo que dicen los distintos personajes como de los elementos no verbales de esta Antígona, que no casualmente cuenta con el auspicio de las Abuelas de Plaza de Mayo.La directora sigue muy de cerca el texto de Anouilh pero modifica y recrea las indicaciones escénicas del autor (la versión consultada es la de la Biblioteca Clásica y Contemporánea de editorial Losada). Los personajes son criaturas modernas, no sólo por sus vestidos y sus hábitos, y difieren en varios aspectos de los caracteres sofoclesianos, hay un desplazamiento de su esencia trágica. Así, por ejemplo, a diferencia del Creonte clásico, el Creón moderno quiere que su sobrina viva, no quiere castigarla y la lección que pretende dar a sus súbditos es completamente otra que la clásica, ya que el conflicto es entre el orden social y el individuo, y no entre éste y el orden religioso.En un interesantísimo ensayo sobre las distintas versiones de Antígona, George Steiner señala algunos aspectos en que la de Sófocles y la de Anouilh divergen. Considera que la diferencia más relevante, que caracteriza completamente la inmensa distancia entre las dos obras, se manifiesta al final: el Creonte de Sófocles queda en la absoluta soledad (han muerto, suicidados, su hijo y su esposa); en cambio, para Creón (el de Anouilh) estas muertes significan un alivio, saber que sus seres queridos descansan. Él debe continuar su tarea de gobernar la ciudad, y la paz de sus muertos es una garantía para su conciencia.Esta Antígona en el teatro La Carbonera es una versión poderosa e interesante. El espacio escénico se utiliza eficazmente, separando planos o niveles de “realidad”, concretamente aislando espacialmente al Prólogo/Corifeo del resto de los personajes. La escenografía, ínfima, aporta sobre el final una imagen de grave contundencia. Los efectos sonoros enfatizan la idea de dramatismo sobre la de tragicismo (en un sentido coloquial, no erudito), es decir la distancia entre los personajes clásicos y los modernos, habitantes de un mundo laico y en que la legitimidad del poder no se sustenta en el respeto de un orden natural e inamovible."
El Muro. Guia cultural de Buenos Aires
http://www.elmurocultural.com/Criticas/Teatro/ccriticateatro162.html
.....................