Les fonts originals de la tragèdia grega d'on beu Espriu són dues, l'Antígona de Sòfocles i Els set contra Tebes d'Èsquil.
En realitat són dues tragèdies que es complementen, la d'Èsquil explica amb tota mena de detalls la batalla que protagonitzen fins a la mort Polinices i Etèocles, els dos fills del rei Èdip, i germans de les princeses Antígona i Ismene. Una batalla pel poder i que té lloc a la ciutat de Tebes, que tenia set portes d'entrada. Cadacuna d'aquestes portes és objecte d'un cru enfrontament entre tropes enemigues. A la setena porta de la ciutat lluiten i moren els dos germans; s'extingeix així l'estirp del rei Èdip i s'acompleix la maledicció que pesa sobre la família.
La tragèdia de Sòfocles gira la mirada vers el paper i la tràgica sort de les dones en aquesta història familiar i col·lectiva de la ciutat de Tebes. Una vegada morts els dos germans, el nou rei de Tebes, Creont, ordena que el germà victoriós, Etèocles, sigui honrat i que es guardi la seva memòria com a salvador de la ciutat, i que el cos de Polinices estigui al ras, exposat a la nit i a la devastació de les aus rapinyaires. Antígona, que no pot permetre aquesta distinció en la sort dels seus dos germans, desobeeix les ordres de Creont i es disposa a donar sepultura a Polinices, segons ordena la tradició. Una vegada descoberta, Antígona també serà condemnada a morir per haver contravingut les ordres del nou rei. Així es consuma, igualment la maledicció que pesa sobre l'estirp del rei Èdip, que sense saber-ho va matar el seu pare Laios, va contraure matrimoni amb la seva pròpia mare, Iocasta, i va tenir amb ella quatre fills.
Els set contra Tebes d'Èsquil
Segons la mitologia grega, Els set contra Tebes fou una coalició formada per Polinices amb l'objectiu de conquerir Tebes, d'on havia estat expulsat pel seu germà Etèocles.
A més de Polinices, hi prengueren part el seu sogre Adrast, el seu cunyat Tideu, Amfiarau, Hipomedont, Capaneu i Partenopeu. Cadascun d'ells havia d'atacar una de les set portes de la ciutat, però malgrat els seus esforços no la van poder prendre.
Polinices i Etèocles es mataren l'un a l'altre i només Adrast aconseguí salvar-se en la fugida.
Personatges.
Etèocles.
Un missatger
Cor de donzelles tebanes
Antígona
Ismene
Un herald
Argument
Context
L' acció es desenvolupa dins de la ciutat de Tebas durant el setge de l'exèrcit argiu a la ciutat, a causa de la negativa d'Etèocles de cedir el seu torn per regnar a la ciutat que havia pactat amb el seu germà Polinices. El seu pare Èdip havia llançat prèviament una maledicció contra ambdós germans.
Jurament dels atacants
Un missatger informa a Etèocles del què està succeint: els set cabdills de les tropes argives han llançat el jurament que destruiran i saquejaran la ciutat o bé moriran en l'intent. Després d'això, els cabdills havien tirat a sorts per quina porta atacaria cadascun. El missatger apremia Etèocles perquè situï davant cadascuna de les portes els seus guerrers i triï qui ha de liderar cadascun dels contingents defensors. L'exèrcit argiu arriba davant Tebes i posa setge a la ciutat, mentre els capitans de les seves tropes es disposen a situar-se davant la porta que els ha tocat a sorts.
Els set cabdills argivos i els seus set contrincants
Arriba el missatger amb informació sobre la identitat de cada un dels cabdills rivals:
-Tideu, que ha insultat l'endeví argiu Anfiarao per tractar d'evitar l'atac, va a atacar la porta "Preto". Davant ell, Etèocles oposa a un dels fills d' Àstaco, anomenat Melanip.
- Capaneo, menyspreant els déus, es troba davant la porta Electra. Polifonte és el cabdill tebà que va a competir contra ell.
-Eteoclo, que també menysprea els déus, està davant de la porta Neista. Megareo serà el cabdill tebà que s'enfronti a ell.
-Hipomedonte, guerrer corpulent i que porta un escut on es representa a Tifó, atacarà la porta d'Atenea Onca. Hiperbío, que porta un escut on està representat Zeus, és el guerrer que oposa Eteoclo davant seu.
-Partenopeo, que procedeix d' Arcàdia, és el que està situat davant la porta d' Anfion. Davant ell, serà Àctor el tebà que oposarà les seves forces.
-Anfiarao, l'endeví, està davant la porta Homoloide. Insulta a un dels seus, Tideo i retreu a Polinices la decisió d'atacar la ciutat. Però ell s'ha compromès a lluitar amb els argius i es disposa a això tot i que sap que morirà. Lástenes és el triat per Etèocles per oposar-s'hi.
-Polinices serà el que ataqui la setena porta i demana a crits poder lluitar contra el seu propi germà per matar o desterrar-lo després de vèncer. Etèocles decideix enfrontar ell mateix contra el seu germà.
Enfrontament entre els germans
El cor de tebanes tracta que Etèocles canviï d'opinió i no vagi a combatre enfront del seu germà, però aquest, que sap que està fent efecte la maledicció del seu pare, marxa a combatre a la setena porta.Un missatger informa les tebanas que tot ha marxat bé en sis de les portes i que la ciutat de Tebes s'ha salvat però que en la setena porta els dos germans Etèocles i Polinices s'han donat mort l'un a l'altre.
Honors als cadàvers
Un herald informa que els magistrats tebans han decidit que Etèocles sigui enterrat amb els deguts ritus, però que a Polinices se l'ha de deixar sense sepultar i sense honors.No obstant això Antígona, germana d'ambdós, manifesta el seu propòsit de desobeir l'ordre i donar també sepultura a Polinices.
Antígona de Sòfocles
El mite heroic del rei Èdip i la seva descendència és un dels que més interpretacions ha provocat des de temps antics fins ara, però en la història o la tradició d’un mite hi ha versions privilegiades per la seva qualitat literària i poètica, que han marcat tota la tradició posterior. Aquest és el cas de la visió d’Èdip del autor grec Sòfocles.
En el cas del relat que ens ocupa, Antígona i la seva desgraciada família van ser una de les fonts d’inspiració més importants per a la tragèdia grega, que feia servir aquestes històries i herois per provocar l’emoció, la compassió i el terror del ser humà i per fer-los servir com a exemples de comportament.
La primera font escrita que tenim per conèixer el mite és la tragèdia Els Set contra Tebes d’ Èsquil . Però la font més importat i decisiva són les obres de Sòfocles sobre la saga: Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos.
Èdip pertany al llinatge de Cadme. Tots els seus avantpassats van regnar a Tebes. El seu pare és Laios i la seva mare Iocasta. Només néixer, o segons altres autors abans de ser engendrat, ja li va caure a sobre una maledicció. Un oracle va dir a Laios que, si tenia un fill, aquest mataria el seu pare i es casaria ambla seva mare. Laios no en va fer cas i va engendrar Èdip i va ser castigar per això i per intentar impedir que es complís l’oracle.
Hi ha diferents versions del que va passar després, però segons Sòfocles el criat de Laios, que havia de desfer-se del nadó, va lliurar el nen a uns pastors estrangers i aquests li van donar als reis de Corint, Pòlib i la seva esposa, amb el quals va passar la seva infància i adolescència. En aquest moment es va assabentar de l’oracle, mataràs el teu pare i et casaràs amb la teva mare, i va decidir no tornar a Corint pensant que els reis de la ciutat eren els seus pares. Durant el viatge, es va trobar amb Laios en un camí molt estret i, després d’una baralla amb els heralds per la preferència en el pas, Èdip va matar el rei Laios, naturalment sense saber qui era.
Després d’aquest fet, va arribar a Tebes i es va trobar amb l’Esfinx, monstre mig lleó i mig dona, que plantejava enigmes als viatgers i se’ls menjava si no sabien la resposta. Èdip va resoldre l’enigma, el monstre va morir i s’alliberà la ciutat.
Èdip va entrar victoriós a Tebes i, en agraïment al seu salvador, es va casar amb la reina viuda, Iocasta. L’oracle s’havia complert.
Amb Iocasta va tenir quatre fills i després va descobrir tota la veritat dels fets. Aquesta revelació, que ell mateix propiciarà, el va convertir en assassí, parricida i incestuós i va significar la catàstrofe del destí d’Èdip. Iocasta se suïcidà i ell s’exilià de Tebes, arrencant-se els ulls, segons Sòfocles. L’acompanyà la seva filla Antígona.
Antígona és la filla d’Èdip i Iocasta, i la germana d’Ismene, Etèocles i Polínices.
Després que Èdip fos menyspreat i rebutjat pels seus fills, Etèocles i Polínices, per l’incest, i per la mort de la seva mare, els va maleir, vaticinant-los que es partirien el regne, Tebes, amb l’espasa i que es donarien mort mútuament.
Foragitat de Tebes, Èdip se’n va anar cap a la regió de l’Àtica, concretament a Colonos, acompanyat per la seva filla Antígona, i més endavant Ismene s’hi va afegir també, per compartir la sort del seu pare. I quan va morir Èdip, van tornar a Tebes.
En el repartiment del regne, Etèocles i Polínices, havien de governar un any cadascun. Però un dia Etèocles no va voler cedir el torn de govern que corresponia al seu germà Polínices. Llavors Polínices va cercar ajuda a Argos, d’on va tornar amb un exèrcit comandat per set cabdills. Cada un va atacar una de les set portes que envoltaven la ciutat de Tebes. I en una de les set portes es van enfrontar els dos germans, que es van donar mort mútuament.
Després l’exèrcit argiu va ser derrotat i es va haver de retirar.
Creont, oncle d’ Etèocles, Polínices, Ismene i Antígona, com a familiar més proper al rei mort, es va fer càrrec del regne i es va proclamar rei de Tebes.
I en aquest punt és on comença la tragèdia de Sòfocles.
El primer que va fer Creont va ser decretar la prohibició de sepultar el cos de Polinices, el qual havia estat un traïdor, ja que havia lluitat contra la seva pròpia ciutat i pàtria, i va ordenar que el deixessin en un descampat exposat a la vergonya pública, als gossos i a les aus de rapinya.
Els honors fúnebres eren molt importants per als grecs, doncs l’ànima d’un cos que no estava enterrat, estava condemnada a vagar per la terra eternament. Per aquesta raó, Antígona va decidir enterrar el seu germà i va realitzar sobre el seu cos els corresponents ritus, rebel·lant-se així contra Creont, el seu oncle i sogre, doncs estava compromesa amb Hèmon, fill de Creont. La desobediència va implicar per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva, va evitar el suplici penjant-se. Per altra banda, Hèmon, quan va entrar a la cripta en la qual havia estat posada Antígona, amb l'objectiu de salvar-la, i la va veure morta, va travessar-se amb l'espasa les seves pròpies entranyes; mentrestant, Eurídice, esposa de Creont i mare d’Hèmon, es va suïcidar quan un missatger li va fer saber que el seu fill havia mort. Les morts d’Hèmon i Eurídice provoquen un profund sofriment en Creont, qui finalment s'adona del seu error a l'haver decidit mantenir la seva sobirania per sobre de tots els valors religiosos i familiars, implicant la seva pròpia dissort.
L’obra Antígona, per a nosaltres, sembla que acabi malament, perquè Antígona mor. Però per als antics grecs l’obra tenia un altre punt de vista, un altre sentit. Ells creien que tot acabava bé, ja que per a ells la justícia hi triomfava, perquè Creont rebia un càstic molt pitjor i més cruel que la mort: perdre-ho tot i ser considerat un cadàver vivent; en canvi, Antígona, només perdria la vida terrenal i ells creien que descansaria en pau al costat dels déus, cosa que era una sort i no pas una desgràcia per a ells.
Aquesta també era la ideologia de Sòfocles, que creia que la vida dels homes es mou entre dues esferes: la humana i la divina, i la segona condiciona la primera. I això també fa que algunes persones diguin que l’obra no s’hauria d’analitzar com "Antígona" de protagonista o "Creont i Antígona" de protagonistes, sinó que s’hauria d’analitzar a partir d’allò que representen els dos personatges: l’esfera divina, dels déus, de les lleis no escrites, i l’esfera humana amb les lleis imposades pels humans, que si són injustes, com en el cas d’Antígona, poden provocar un conflicte moral que podria desembocar en un càstic diví. Per això, la interpretació moral dels actes humans és molt pròpia de la sensibilitat de Sòfocles.