Poema de la rosa als llavis, Papasseit


                                 

1. Les avantguardes

Conjunt de moviments literaris i artístics que volien trencar amb el passat i amb els moviments anteriors. Es basaven en l’experimentació de noves formes d’expressió artística. Data d’inici: 1909 amb la publicació del manifest Futurista de Marinetti. Data final: 1940 amb la invasió nazi.

Dates importants:

  • Primera Guerra Mundial ( 1914-1918)
  • Dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923- 1930)
  • Crisi econòmica dels Estats Units. Crac de la borsa. (1929)
  • El Modernisme ja ha desaparegut (1911)
  • El Noucentisme entra en crisi amb el malestar entre la burgesia i la classe obrera. Es produeixen transformacions que porten a un malestar social general.

Diferències entre el Noucentisme i les Avantguardes:

NOUCENTISME

AVANTGUARDES

  • perfecció
  • raó
  • ordre
  • serenitat
  • bellesa formal
  • destrucció de l’harmonia
  • irracionalitat
  • somni i follia
  • transgressió
  • admiració per elements nous: màquines, fabricació, velocitat, perill.

Els moviments principals foren:

1. Futurisme: Creador: Filippo Tommaso Marinetti.

—     S’interessa pel maquinisme, velocitat, modernitat, joventut.

  • En literatura: Absència de puntuació i majúscules, trencament dels versos, desordre sintàctic, defensa de les paraules en llibertat, cal·ligrames i collages lingüístics.

2. Surrealisme: Creador: André Breton.

  • Intent d’alliberar l’individu de qualsevol lligam que limiti la creació. Importància dels somnis ( onirisme) i del subconscient. Influència de Sigmund Freud.
  • Sigmund Freud: Psiquiatre creador de la psicoanàlisi (mètode d’introspecció psíquica). Va estudiar la interpretació dels somnis i la influència de l'inconscient en els actes quotidians.
  1. L’obra de Freud constitueix una de les més conegudes aportacions sobre la natura humana.
  2. Originàriament, cercava un mètode per a guarir trastorns psíquics com ara les neurosis.
  3. L’anàlisi de les causes d’aquests trastorns, el conduí a l’elaboració d’una teoria general sobre la vida psíquica, la societat i la cultura.
  4. Així, la psicoanàlisi és una investigació científica sobre les malalties o trastorns mentals, i en segon lloc, una investigació filosòfica sobre l’home i la cultura.
  5. L’inconscient no és observable, però es manifesta en determinats comportament: es manifesta en els somnis, en els actes fallits o errors de la nostra vida quotidiana, en els trastorns mentals, especialment els neuròtics.
  6. Els somnis, diu, són el camí reial vers l’inconscient.
  7. L’inconscient és el nivell més profund de la ment; menys profund és el preconscient; el més perifèric i on temporalment es posen informacions i experiències és el conscient.
  8. Les vivències desagradables i traumes són desplaçats i sepultats, mitjançant la repressió i altres mecanismes de defensa, a l’inconscient.
  • En literatura, el surrealisme es representa: Escriptura automàtica. Escriure pensaments sense que la raó intervingui. ( textos incoherents, desconnexos, absurds…).

3. Cubisme: Màxim representant Guillaume Apollinaire.

  • Moviment més aviat pictòric. Utilització de figures geomètriques que després cadascú haurà d’interpretar mentalment.
  • En literatura: Collage i cal·ligrama.

4. Dadaisme. Creador Ttristan Tzara.

—     Expressió espontània i destrucció de mètodes tradicionals.

  • En literatura: Collage i cal·ligrama.

TRETS DE LA POESIA AVANTGUARDISTA

  • Collage lingüístic: paraules d’altres idiomes.
  • Collage icònic: dibuixos, símbols de diferent procedència.
  • Ús de diferents tipus de lletra, cossos, subratllats…
  • Eliminació dels signes de puntuació, majúscules…
  • Espais en blanc, silencis…
  • Ús del cal·ligrama.

Artistes catalans avantguardistes: Salvador Dalí, Joan Miró, Joan Salvat Papasseit, Josep Vicenç Foix i Joan Brossa, J.M. Junoy.


Vídeos Avantguardisme


2.     Joan Salvat-Papasseit 




                                                               Presentació J.S. Papasseit








Joan Salvat-Papasseit


Joan Salvat-Papasseit i el període 1916-1924

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) constitueix un dels exemples més notables de l’avantguardisme català. No és que Salvat fos únicament un poeta d’avantguarda, però és dels pocs escriptors que arribaren a publicar més d’un llibre sencer amb pretensions avantguardistes (altres casos el constitueixen J.V. Foix i Joaquim Folguera).

De Joan Salvat-Papasseit sí que podem dir que la pràctica d’avantguarda està lligada amb l’ascendència social. El seu pare, fogoner de vaixells, morí quan el poeta tenia set anys. Això determinà el seu ingrés a l’escola de l’”Asil Naval”, on Salvat-Papasseit cursà uns estudis precaris i de tot punt insuficients, que van frustrar, ja des d’aquella època i a part de la situació econòmica de la família, les possibilitats de Salvat d’accedir a una formació cultural universitària.

Segons els amics que han fet la crònica de la seva vida, començà a treballar cap als tretze anys com adroguer, i després com ajudant en un taller d’escultura religiosa de Barcelona. Hom li atribueix un bon nombre de professions diverses, practicades totes amb la intenció primera de guanyar diners per ajudar la seva mare en el sosteniment de la família.

Fou a través d'Emili Eroles, ultra la coneixença de Tomàs Garcés, veí seu, que Salvat inicià els contactes  amb el món dels  llibres i de l’escriptura. A l’establiment de llibres d’Emili Eroles, Salvat va fer amistat amb alguns intel·lectuals catalans que l’iniciaren en la lectura d’una sèrie d’autors predilectes d’aquella penya literària; Nietzsche, Ibsen, Gorki i d’altres autors de semblants característiques influïren notablement en Salvat, que accedí d’una manera desordenada a una cultura autodidacta pròxima a l’anarquisme i l’individualisme exacerbats. Precisament amb el pseudònim de Gorkiano inicià una sèrie de col·laboracions en castellà a les revistes El Socialista Los Miserables, la darrera impregnada de mites neoromàntics a la Victor Hugo i d’una agressió social típicament anarquista, sovint basada en l’elogi de la potencialitat inexplorada de l’individu humà, a l’estil –amorosit- del filòsof Nietzsche. La crítica social i política i la virulència en determinades acusacions contra el capitalisme són trets molt evidents en aquestes col·laboracions, que Salvat publicà aplegades sota el títol Humo de Fábrica l’any 1918.

Impregnat d’aquest tarannà –més que no cultura, perquè Salvat havia llegit poc, i de pressa- el poeta fundà l’any 1917 una revista d’un sol full anomenada Un enemic del Poble, amb el subtítol eloqüent de “Fulla de subversió espiritual”. En aquests fulls, que apareixien més o menys mensualment, Salvat publicà els anomenats Mots-propis, conjunt d’aforismes que reflecteixen els seus punts de vista sobre l’art, la cultura, la religió, el catalanisme, les lluites socials, i algunes altres coses.

Un punt de vista anàrquic en allò polític queda palès en un d’aquests “mots-propis”: “Sé el que pensava ahir –que no és com avui penso- i no m’arrepenteixo (sic), més no puc saber què pensaré demà. No dec, doncs, afiliar-me a cap programa fet o a cap partit” (n. XXX). I també queda clar un anarquisme individualista per tot allò que estigui relacionat amb l’activitat de l’esperit, i, especialment, amb una de les expressions més pures, segons Salvat, com ja era el punt de vista dels modernistes: la poesia. Escriu Salvat: “Al marge d’un article de Joan Ruskin, on vagament es parla de ço que s’anomena lliure albir, voldria posseir la noble intel·ligència del fidelíssim ca, per a ésser sempre bo; voldria posseir la llibertat amplíssima i l’esperit anàrquic de la mosca, per a ésser gosat sempre com un boig” (n. LI).

Salvat parla del poeta com un “home entusiasta”: “El poeta serà, doncs, l’home entusiasta”escriu l’any 1919 a la revista Mar Vella, i aquest entusiasme s’ha d’entendre com una força espiritual que no sabria adaptar-se ni als programes polítics ni al concepte de Pàtria: “El poeta ha nascut per damunt de la Pàtria” diu també Salvat als “fulls de subversió espiritual” que dirigeix i redacta.

Aquest entusiasme no és pas l’entusiasme del superhome nietzscheà, sinó, senzillament, un entusiasme de l’home-poeta. En aquest sentit, doncs, un entusiasme pròxim al de Maragall i a la seva dèria de la paraula viva. Indica Joan Fuster respecte a això: “contra el que suggereixi el terme en la seva etimologia i en la seva accepció corrent, l’entusiasme no era, per a Salvat-Papasseit, cap deixadesa mística, cap propensió al frenesí. La idea li venia, és clar, dels romàntics, a través de Maragall, a través de Diego Ruiz –un llibre seu, Del poeta civil i el cavaller, influí tanmateix, no és un superhome ni un il·luminat, tampoc un maudit a l’estil fi-de-segle” (Pròleg de Joan Fuster a l’edició de Poesies  de Salvat-Papasseit de 1962, p. 52). El poeta que vol exemplificar Salvat, i d’aquí les contradiccions que sorgiran en la seva obra quan vulgui ésser avantguardista, és un poeta entès com home entusiasta, sensible, valent, agosarat. Diu ell mateix en una “nota biogràfica”: “Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat. Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut. Però em sé d’una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava” (Mots propis i altres proses, cit. p. 77)

Així, amb una evident provisionalitat i feblesa programàtica, es reuneixen en Salvat, i també en altres poetes joves del moment, una barreja d’ambició de percepció poètica neo-romàntica, una defensa de la intel·ligència sensible que procedeix clarament del simbolisme francès i anglès, un desig típicament modernista de trobar la forma literària més ajustada al caràcter efímer de tota sensació, i una concepció político-social sempre pròxima a la doctrina desordenada de l’acràcia: “Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a la vanguàrdia (sic) sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició. Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el socialisme, n’és una nova forma d’opressió,perquè és un estat seguidor de l’estat. Seré ara el glossador de la divina acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.” (Mots propis..., ed. cit., pp. 42-43)

És comprensible que aquestes declaracions, unides a la publicació dels seus llibres d’avantguarda (Poemes en Ondes Hertzianes, 1919; L’irradiador del Port i les Gavines, 1921) despertessin desconfiança i fins i tot sornegueria per part d’aquells intel·lectuals que s’havien sotmès a una poètica totalment distinta (noucentista) en ares de la il·lusionada construcció d’una nacionalitat catalana dirigida pel programa ideològic de la burgesia en puixança.

Aquesta actitud avantguardista dels primers llibres de Salvat –paradoxalment inspirats, entre altres fonts, pel futurisme de Marinetti aliat ala progressió del feixisme a Itàlia-, no té cap altre suport polític i ideològic que la progressiva influència que assoliren les organitzacions obreres a partir de la inflació conseqüent a la primera Guerra Mundial, i al catalanisme d’esquerres. I la vinculació política de Salvat amb aquestes organitzacions fou molt relativa, quasi imperceptible.

L’obra de Salvat-Papasseit
El conjunt de ‘obra de Salvat no admet un sol qualificatiu, sinó múltiples. Salvat dugué a terme, al llarg dels seus pocs anys d’escriptor, una curiosa evolució involutiva: passa de les formes pròpiament avantguardistes, en els seus dos primers llibres ( Poemes en ondes hertzianes, 1919;L’irradiador del Port i les Gavines, 1921) a una poesia de temàtica nostàlgico-patriòtica ben contradictòria amb les pròpies confessions del poeta als Mots propis (Les Cponspiracions, 1922); i això es féu encara més evident als tres darrers llibres (La Gesta dels Estels, 1922; La Rosa als llavis, 1923 i Ossa Menor, pòstum, 1925), ja força allunyats dels experiments avantguardistes dels dos primers llibres.

Quasi tots els comentaristes de l’obra de Salvat (Josep Pla, Joan Fuster, Tomàs Garcés...) han coincidit a assenyalar que el millor del poeta no es troba en els poemes d’avantguarda, sinó en els dedicats a temes més tradicionals, i escrits amb procediments també més clàssics: l’amor, la naturalesa, la pàtria. Val a dir que aquesta apreciació d’algun sector de la crítica podria entendre’s com un darrer mecanisme d’assimilació, per part d’una ideologia catalano-burgesa dominant, d’un autor clarament marginat de la intel·lectualitat universitària del seu moment, i que va incorporar a la seva poesia aquells procediments formals que més semblaven adir-se amb un esbós del programa polític anarquista. Perquè, això sí, l’anarquisme de Salvat no va anar més enllà d’una actitud idealista i adolescent. En relació amb això, fixem-nos en la importància que Salvat concedeix en la seva poesia als temes de la joventut i de l’heroi jove (herència també de la inflamació modernista), i també al tema del pirata, el “lladre d’amors” o els clowns.

Sigui com sigui,la ingenuïtat humana i poètica de Salvat mereix que cada un dels moments en l’evolució de la seva poesia siguin considerats com moments de convenciment, per part del poeta, de fer sempre la poesia més adequada al seu moment històric i al moment en què ell mateix es troba dins la seva evolució personal.

Com els seus companys de generació Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera, Salvat rebé amb admiració els jocs poètics reinventats per Apollinaire amb el nom de Cal·ligrames. Els tres autors citats els practicaren. Junoy féu una cèlebre Oda  a l’aviador francès Guynemer publicada ala revista Ibèria l’any 1917, que causà admiració al regenerador modern d’aquest invent, Guillaume Apollinaire. Folguera i Junoy, unamica més com el propi Salvat, dedicaren algunes estones de lleure al dibuix-redacció de cal·ligrames (n’apareixen tres de Folguera, a títol pòstum, a  la primera plana del número de març d’Un enemic del Poble), que contrasten amb llur posterior poesia metafísica i clàssica; en aquest sentit, també són un contrast els cal·ligrames de Salvat comparats amb els poemes eròtics de La Rosa als Llavis.

A part d’Apollinaire, Salvat i els altres avantguardistes d’aquest període reberen una relativa influència de Marinetti i el grup de futuristes italians. No podem dir, certament, que els nostres poetes fessin dels futuristes una assimilació gaire útil als seus interessos: cal tenir present que Marinetti havia divulgat el seu primer manifest futurista l’any 1909, però que l’any 1920, quan Salvat publicà l’anomenat “Primer manifest català futurista”, Contra els poetes en minúscula, el futurisme italià ja havia caigut de ple en unes actituds polítiques clarament feixistes que, d’altra banda, ja es trobaven en germen en el manifest franco-italià de 1909, sota l’aparença d’una mitificació dels “cuirassats, els aeroplans frenètics i les boques de foc dels monstruosos canons” (paraules mimètiques de Salvat al manifest de 1920).

Observem la distribució del poema Marxa Nupcial, del llibre L’irradiador del port i les gavines(vid. ed. cit., pp. 39-41). Observarem la distribució tipogràfica del poema,les poques constants de rima i de ritme, i les recurrències a temes tan estimats pels futuristes italians com són el llum elèctric (“irradiador camaleònic”), l’ambient de circ, el dinamisme, els avenços de la tècnica (Edison). Temes, aquests, barrejats tanmateix amb algun element d’un vitalisme no gaire allunyat, com dèiem, de Maragall (“i així seré immortal”).

Però fóra parcial quedar-se amb aquesta sola visió de l’obra de Salvat. Com ja hem dit, Salvat és un poeta de qualificació difícil, impossible –és un poeta ingenu, seduït en diferents moments de la seva vida per diferents maneres de fer poesia, que sovint li arribaven barrejades i indiscriminades, i que s’anaven ajustant a la seva pròpia evolució sentimental i política.

A més de ser un dels més notables poetes de la primera avantguarda catalana, i un activíssim propagandista de certes idees anarquitzants oposades ala ideologia burgesa del seu moment, si bé mai violentament enfrontada amb ella, Salvat fou també un poeta que havia llegit molt bé els modernistes, Maragall especialment. A la fi podríem considerar que els avantguardismes catalans de la pre-guerra provenen tots de la gesta poètica dels homes del Modernisme, que foren els primers a aixecar una certa manera de fer literatura contra els mites vinguts a menys de la poderosa i influent Renaixença jocfloralesca de la segona meitat del segle XIX.


3.  EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS


  • Un llibre unitari

El conjunt de poemes que l'integren, encara que siguin independents, depenen els uns dels altres perquè narren una mateixa història d'amor. Per aquest motiu el títol és ben singular, ja que tot el conjunt és com si fos un sol poema, una preciosa lliçó d'amor.

  • Referents autobiogràfics

La història d'amor és potser un episodi de la pròpia biografia de Salvat, que té relació amb una coneixença que va fer en el seu internament, al sanatori francès de Les Escaldes, l'any 1922, on va escriure la part més important d'aquest llibre.

  • Estructura

La història amorosa, enamorament-consumació-comiat, és estructurada en trenta-una composicions organitzades en un lema, i vint seccions encapçalades per títols que ens donen la línia argumental que se segueix. Aquestes vint seccions són d'extensió desigual, autònomes, però interdependents.

  • Esquema estructual:

1. Enamorament: l'nici de la relació, el naixement del desig amorós i el festeig.

1.1 Aprenetatge (seccions I-V)

1.2. Preparatius (seccions VI-VIII)

1.3. Lliurament (seccions IX-XI)

2. Consumació joiosa de l'amor (seccions XII-XV)

3. Comiat: despertar del somni d'amor, promesa de fidelitat i separació dels amants (seccions XVI-XX).

El poema: el veritable poema el desenvolupen les quinze primeres seccions, amb un total de vint-i-quatre poesies, que es pot dividir en dos àmbits diferents.

a) D'una banda, a les seccions I, IV, VI, VII, IX, X, XII i XIV tenim la narració de la història d'un amor del poeta estructurada en tres moments bàsics i lògicament ordenat: l'aprenentatge amorós, els preparatius de la comunió amorosa i el lliurament sexual entès com a culminació de la relació. El poeta, que exerceix de mariner, és un vertader experte en els afers amorosos i l'enamorada, una ingènua novícia.

b) D'altra banda, la narració té un contrapunt líric en què el poeta descriu la seva alegria exultant, traduïda a traves de dues sèries independents.

En la primera, sotmet l'amor a un procès de sacralització. - Els cal·ligrames (seccions II i XIII )

En la segona, estableix una relació entre l'enamorada i la naturalesa, sobretot amb les flors, per tal d'exaltar-ne la bellesa. Vegeu a l'esquema com és de significativa la ubicació d'aquests contrapunts: el primer cal·ligrama figura en el capítol corresponent a l'inici de la relació, mentre que el segon pertany a la consumació. Pel que fa a les imatges, serveixen per a tancar cada un dels capítols essencials de l'itinerari amorós. -Les imatges (seccions III,V, VIII, XI i XV)-

Per últim, l'apèndix final que uneix els dos àmbits: el narratiu i el líric. Les seccions XVI-XX formen un apèndix de la narració amorosa, en el qual, un cop acabada la història, els amants, que s'han de separar, es prometen fidelitat i mostren el seu enyorament.

  • Característiques

Una de les característiques singulars d'aquest llibre és la barreja d'elements heterogenis, tant des del punt de vista formal, com des del punt de vista del contingut.

Des del punt de vista formal, barreja elements vells i nous; elements tradicionals i composicions clàssiques com les corrandes, els madrigals o les cançons amb elements netament avantguardistes com el trencament del vers, l'ús de parèntesis o de tipus de lletra diversos, el cal·ligrama.

Formalment, el poeta de La rosa als llavis trenca definitivament amb el món maquinístic i s'acull a les formes de la cançó tradicional i popular. El poeta exposa la causa per la qual converteix la forma en un component més del contingut.

Per parlar honestament d'amor, el poeta ha d'allunyar-se de les fomes trencadores del futurisme, els referents maquinístics i la ciutat.

Per parlar d'amor, el poeta ha de recórrer a la natura, la cancó i les formes poètiques que tradicionalment han estat emprades per a expressar-lo. D'aquí que abandoni les màquines en els primer versos "Deixarè la ciutat" i no les recuperi fins que deixa consumada l'aventura ("Rails i més rails").

Al mig del llibre, els artefactes industrials hi apareixen rarament i, encara, amb gran delicadesa:

"les xicres blanques dels pals de telègraf", el cos femení "com un fanal que em feria la cara".

La majoria de poemes del llibre responen a unitat mètriques tradicionals i a composicions clàssiques: corrandes, madrigals, cançons.

Aquestes composicions clàssiques es presenten sota una aparença d'audàcia tipogràfica:

  • Trencament del vers
  • Parèntesis
  • Tipus de lletra diferents

La barreja d'elements vells i nous dona una personalitat singular a l'expressió formal del recull de poemes.

L'agudesa formal i la densitat lírica del contingut és l'expressió més original i depurada del seu art d'escriptor.

Des del punt de vista del contingut, barreja:

  • Elements realistes
  • Elements mitològics: Cupidell: << Seré a ta cambra amiga>>, <<Ulls clucs l'amor>>, << I quan confiats els arbres>>
  • Elements cristians: els cal·ligrames en són una mostra.
  • Elements trobadorescs (<<Seré a ta cambra, amiga,>>, <<Quin tebi pler>>, <<Més d'aquest somni>>.

La història és realista: sense cap component moral. L'amor és presentat com una manifestació espontània, lliure i satisfactòria del desig sexual.

Res, en l'amor, ni en el sexe no és condemnable, ja que la carn és pura i digna en ella mateixa. És per això que la intimitat amorosa és revelada directament i amb naturalitat.

Per contra, entén l'amor com una autèntica religió que recull ingredients de procedència molt variada: mitologia (Cupidell), popular cristinana (jaculatòries, ex-vots), i trobadoresca ( la presó o el secret d'amor). El fet d'estimar es conveteix en una mena de culte, en el qual l'enamorat exerceix les funcions de sacerdot, i l'enamorada les de novícia. El poema és la història d'una iniciació, o més en concret, de l'oposició entre l'astúcia del mestre i la innocència de l'enamorada. L'amor o, amb més exactitud, l'enamorada és la font d'inspiració del poeta.


Com a síntesi, podem dir que les característiques renovadores de la poesia de Salvat-Papasseit clarament perceptibles en El Poema de la rosa als llavis són:

  • El to de sinceritat
  • L'espontaneïtat expressiva
  • La manera franca, directa, joiosa d'expressar l'amor carnal
  • La combinació de gèneres i formes poètiques clàssiques, avantguardistes i populars.



Recursos didàctics