VISIONS I CANTS, Joan Maragall
Defineix els següents conceptes en un màxim de cinc línies cadascun:
Modernisme: El modernisme és un procés de transformació de la cultura catalana, a finals del segle XIX, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna. Modernisme és alhora una actitud i un procés. L’actitud modernista és la partidària de tot el que és modern i de la renovació. El moviment va ser força descoordinat i contradictori i va tenir diversos corrents: el regeneracionista i el decadentista.
Regeneracionisme: Una de les tendències del modernisme. Els regeneracionistes volien provocar el desvetllament ideològic de la societat. L’artista regeneracionista volia actuar sobre la societat, per canviar-la. Pensaven que l’art havia d’estar al servei de la revolució i que l’individu havia de canviar la societat.
Decadentisme: L’altra tendència del modernisme. Els decadentistes no creien en la funció de l’artista com a transformador de la societat. Convertien l’art en una evasió i defensaven l’art per l’art. Dins del decadentisme hi havia dues posicions estètiques oposades, l’espontaneisme i l’arbitrarisme. Una defensava el que és espontani i l’altra l’artifici.
Artista modernista: L’artista modernista podia tenir dues actituds: pretendre implicar l’art en la societat o intentar bastir una visió artística de la vida. El tret comú és que totes dues actituds s’enfrontaven a la burgesia (essent ells mateixos burgesos) i a la societat industrial. D’aquí va sorgir una automarginació i la vida bohèmia. L’artista modernista no va aconseguir la professionalització del seu art i es veia a si mateix capaç de canviar la societat, creia en la lluita individual.
PRIVACITAT
Comenta cadascuna de les parts de Visions & Cants i després interrelaciona-les.
Visions & Cants té 27 poemes que contribueixen a la fixació d’una ideologia nacional. L’ordre dels poemes fa que la lectura sigui dinàmica, com un recorregut poètic de tres estacions: s’inicia al passat, examinant alguns dels mites i dels personatges històrics que han estat recollits llegendàriament, s’atura en el present, en poemes populars que són un reflex de la catalanitat que cohesiona tot el llibre i, finalment en prospecció de futur, es plantegen unes propostes d’acció.
Les “Visions” són el passat. Aquí ens trobem amb personatges mitològics i llegendaris i històrics mitificats. Se’ns mostra el passat de la nació mitjançant les seves llegendes i les històries.
L’”Intermezzo”, és un interludi, un trampolí entre dos temps. La componen 14 poemes d’índole i temàtica diversa (records familiars, festes religioses i paganes, el paisatge, la dona). Aquests poemes curts són de caràcter popular. A través de les festes i dels cants popular Joan Maragall exposa un catalanisme populista i, en el fons, també trobem les idees modernistes, de vitalisme i individualisme.
Els “Cants” clouen el recull amb un total de 6 poemes que comencen amb un exalçament patriòtic que va derivant cap a una ferma desaprovació. Els Cants representen el futur, l’esperança del país. A més, trobem que, per acabar, Joan Maragall fa una desaprovació a la guerra i a Espanya.
Joan Maragall a Visions & Cants fa una lectura de la tradició i els símbols catalans (Visions), seguint els nous aires regeneracionistes europeus, i acaba amb unes exhortacions al canvi (Cants). El llibre és doncs un gran exponent del regeneracionisme del modernisme i una mostra de catalanisme, que regeix tot el llibre. Des de l’exposició del passat i el present feta anteriorment s’arriba a una exhortació sobre el futur.
Llegeix Elogi de la paraula i respon:
En què es basava el pensament poètic de Maragall?
A Elogi de la paraula Maragall fomenta la seva teoria literària en tres aspectes: la paraula poètica, el poeta i l’idioma. La seva teoria té moltes connotacions religioses. Per ell, la paraula ha anat perdent intensitat i emoció i els poetes són els homes purs que través de la poesia han d’explicar la bellesa de la natura; transmetre les paraules vives. Aquestes es troben en el poble i, per tant, la llengua ha de ser la del poble (el català) per extreure una gran força expressiva.
Per a Maragall la realitat humana presenta una estructura que tendeix al diàleg. L’home viu en una constant i tibant obertura cap als éssers de l’entorn. El mitjà en el qual l’home crea aquests vincles de relació amb les realitats del seu entorn és la paraula. I el pensament humà es dona en aquest àmbit dinàmic obert per la paraula. El llenguatge constitueix el vehicle de la creativitat de l’home, de la trobada profunda amb el seu entorn. La paraula és molt més que un mitjà transmissor d’un contingut. Per a Maragall, la paraula és la meravella més gran del món.
Quines condicions ideals havia de reunir la poesia?
Per Joan Maragall la poesia havia de tenir unes característiques bàsiques. Havia de ser espontània, pura i sincera. Havia de ser com una “paraula viva”, molt natural i sense artificialitat. A més, Maragall defensa el poema breu, l’ús del vers lliure, l’acceptació de la fragmentarietat i la subordinació de la forma a les qüestions de fons del poema
Per a què havia de servir la poesia?
La poesia segons Maragall havia d’ensenyar alguna cosa, havia de ser adoctrinadora. Per a ell, la poesia era una manera de conèixer la vida. Així havia de tenir una clara finalitat moralitzadora. D’aquesta manera la poesia podia esdevenir instrument per transformar la societat, que era el que cercaven els modernistes.
4. Estableix semblances i diferències entre les versions de la llegenda popular i les de Maragall d'El mal caçador, Fra Joan Garí, El comte Arnau, Jaume I, Serrallonga.
Els personatges llegendaris que constitueixen el nucli de “Visions” són presentats des d’una òptica moderna i són representatius del poble. La
modernitat rau en el procediment poètic emprat: la concentració, la síntesi, la reducció de l’element narratiu. Maragall creia que la llegenda era superior a la història i, per tant, no vol només narrar la llegenda, sinó que vol revelar-ne l’essència.
El mal caçador: La llegenda i el poema de Joan Maragall estan directament relacionats, el poema es basa en la llegenda del mal caçador. El mal caçador és condemnat a caçar per sempre, per haver-se aixecat de la missa en el moment de la consagració per tal d’encalçar una llebre blanca que va veure passar. Correrà eternament darrere la llebre sense atrapar-la.
L’única diferència entre Maragall i la llegenda popular és que Maragall afegeix més elements, per tal de transmetre al lector una sensació més intensa utilitzant recursos mètrics, literaris, etc. Per exemple, Maragall dona al caçador una actitud vitalista, com es veu en el fet que el caçador accepti el seu càstig, alegrement al principi. A més a més, Maragall introdueix el simbolisme de l'hòstia, per indicar la pèrdua de temps.
Una altra versió sobre el mal caçador diu que un pagès anava a caçar en comptes de missa va ser castigar a haver de córrer per sempre més amb un escamot de gossos encesos de foc. D’aquesta versió Joan Maragall no agafa l’element final.
Fra Joan Garí: Al relat sobre Joan Garí, Maragall suprimeix part de la llegenda, la fa més curta. La llegenda popular diu que Joan Garí va conèixer el diable disfressat abans que la noia que acabarà matant. Maragall no fa cap referència al diable, sinó que presenta a la noia “vestida de temptació”. A més, la llegenda diu que Garí rep a la noia perquè està posseïda i l’ha d’exorcitzar (cosa que tampoc apareix al relat de Maragall). Joan Garí acabarà sent temptat al pecat per un dimoni disfressat d’ermità, violarà a la noia i la matarà. Un altre aspecte que no apareix al relat de Maragall és la visita de Garí al Papa de Roma i la penitència que l’imposa, i el fet que el comte de Barcelona cregui que Joan Garí és un animal i el posi a una gàbia. Encara que es fan referències a ambdues coses (el càstig i que es converteix en una bèstia) no acaba de matisar-se com a la llegenda.
El comte Arnau: És la història d’un noble català que comet dos pecats bàsics: no pagar bé els seus servidors i perseguir una donzella fins a matar-la. La condemna del comte està lligada per amors blasfems amb una donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses. El comte Arnau no va parar fins que va entrar al convent per, a la fi, veure-la morta. Quan va morir, va ser condemnat a córrer sense parar amb el seu cavall de flames i els seus gossos per les muntanyes. Les nits de tempesta, voltat de clapits de gossos, espanta els pagesos i la gent que es troba a la muntanya.
Del mite del comte Arnau hi ha moltes versions. Maragall escull la versió en què Arnau visita a Adalaisa després de mort. El principal canvi que fa Maragall al mite és la personalitat del comte Arnau. Maragall converteix a la suposada ànima en pena en un personatge ple de vitalisme, proper a un heroi. La concepció de Nietzsche del superhome queda ben marcada al caràcter del comte Arnau. Maragall condueix el mite fins a la redempció, per la vida, la joventut, la col·lectivitat i la puresa de l’amor.
Jaume I: Joan Maragall es basa en la història real de la conquesta de Mallorca per Jaume I, el conqueridor. Maragall segueix la història real (demanda d’ajut als nobles, lluita amb els sarraïns, conquesta…), les úniques diferències amb la història són que la conquesta no va ser tan fàcil com sembla al relat, i també, que Maragall canvia lleugerament el nom del rei (l’anomena Don Jaume, en comptes de Jaume I o En Jaume)
Serrallonga : Serrallonga va ser un bandoler català del segle XVII. Com mostra Maragall al seu relat, va cometre tots els pecats capitals, i al final va ser detingut i condemnat a mort. Maragall al seu relat reflecteix un moment fictici en què el bandoler es confessa de tots els pecats davant d’un monjo que l’absol completament. La història o llegenda d’en Serrallonga diu que va ser torturat i obligat així a confessar el nom d’altres bandolers, però no parla de la confessió davant d’un monjo que l’absol dels seus pecats Un altre cop Maragall retoca un personatge per fer-lo partícip del vitalisme de Nietzsche. Així veiem que Serrallonga es confessa per poder viure eternament en regne del cel, després d’haver viscut intensament la vida.
5. A partir dels finals dels poemes en què apareixen personatges històrics i llegendaris, explica quins personatges aconsegueixen redimir-se i de quina manera.
TAT
La majoria dels personatges de Visions & Cants són castigats eternament. Però hi ha excepcions.
El mal caçador és castigat per Déu per anar a caçar en comptes de missa amb un viatge inacabable i sense retorn. No arriba a redimir-se, sinó que el seu càstig no s’acaba mai.
Fra Joan Garí és castigat pels humans, però aconsegueix redimir-se gràcies a la innocència d’infant. Un nen diu unes paraules i ell en sentir aquelles paraules va saber que el seu patiment ja havia acabat.
El comte Arnau no és castigat per ningú, però, tot i això, ha assolit la immortalitat. El comte Arnau l’obté com si fos un premi. A més, ell viu aquesta immortalitat, alegrement, no és cap condemna, sinó que és la vida eterna però feliç.
Serrallonga no és castigat per Déu, sinó pels homes a morir. Però al final és deslliurat del càstig per Déu. Això ho fa confessant-se, després d’una vida plena de pecat, però plena també de vitalitat, es confessa i s’assegura la vida després de la mort. A la resta de poemes els personatges solen ser castigats per Déu i redimits per homes, aquí, en canvi, no.
6. Descriu els elements comuns que cohesionen internament “Els tres cants de la guerra”.
Els tres cants de la guerra són unes exhortacions amb les quals Maragall clou el llibre de Visions & Cants. Els poemes que el componen (“els adeus, “oda a Espanya” i “cant de retorn”) constitueixen el plantejament, el nus i el desenllaç d’un mateix tema. Una reflexió sobre la guerra amb Cuba i la pèrdua de les colònies. Van ser redactats en diferents etapes del conflicte colonial amb Cuba (1986, 1898, 1899), i ens aporten la visió de tres moments cabdals (la sortida de les tropes, la derrota i el retorn). A més,
mostren el procés de reflexió que Maragall fa de la crisi. Té una actitud desconfiada al principi, que es transforma en una crítica a l’Espanya decadent i morta (en oposició a la Catalunya vitalista) i, al final, acaba amb un crit d’esperança, de renaixement, a partir de la deplorable impressió del retorn de les tropes desfetes. Podem apreciar que l’actitud vitalista i regeneracionista que té tot el llibre s’acaba imposant en aquests cants també.
7. Digues el poema del llibre en el qual es reflecteix millor la imatge del superhome de Nietzsche. Raona la teva resposta.
El poema del llibre on es reflecteix millor la imatge del superhome de Nietzsche és “El comte Arnau”. Maragall fixar poèticament característiques del vitalisme de Nietzsche al personatge del comte Arnau com individualisme, vitalisme, orgull, egoisme, sensualitat, rebel·lia, irreverència. Nietzsche renegava de l’home dèbil, resignat, altruista i obedient i exaltant la vida per damunt de tot, imaginava un nou tipus d’home, fort en cos i ànima, lliure, que viu la vida intensament amb goig, és valent, egoista… El comte Arnau recull aquestes característiques, és un superhome com el que desitjava Nietzsche. L’excés de vitalitat del personatge (mai es cansa de mirar, cavalca sense parar…), el seu individualisme, el seu materialisme, i l’actitud despreocupada i favor dels plaers de la vida indiquen clarament la relació entre Arnau i el superhome de Nietzsche.