El terme tragèdia procedeix del grec tragèdia “cant del boc” s'ha suggerit que li van donar aquest nom, perquè els cantors dels cors de les antigues tragèdies portaven pells de boc a sobre d'ells.
Origen de les tragèdies gregues
Les tragèdies gregues també tenen el nom de tragèdies àtiques (Àtica és la regió que té per capital Atenes) ja que únicament conservem tragèdies gregues d'autors procedents d'Atenes.
Existeixen diverses versions sobre l'origen de les tragèdies en l'antiguitat; segons Aristòtil (en la Poètica) "a partir de les improvisacions de qui enraona el ditirambe (cant coral d'argument mític cantat per un cor que balla al mateix temps en honor del déu Dionisi)” D'aquí que encara avui encara formi part important de la tragèdia.
Per una altra part Horaci (en l'Art poètic) enumera la invenció del primer actor, el qual assignà Tespis que arribà a Atenes i va obtenir el premi en els festivals del 533. La paraula grega per designar a l'actor, hypokrites, significa “el que contesta” , i no n'hi ha un altre possible significat d'intèrpret ja que l'actor donava respostes a les preguntes
del cor i li oferien una oportunitat pel seu cant i aquest joc de rèpliques donà lloc al drama.
A partir d'aquest dos escriptors podem saber que més aviat la tragèdia es remunta cap al s. VI a. C. La tragèdia més antiga, Persas, datada del 472, va ser escrita per Esquilo i quan aquest la va escriure les tragèdies ja tenien dignitat i noblesa, ja que derivaven de la seva relació amb la condició humana i la dependència d'aquest amb les divinitats.
L'argument d'una tragèdia grega es basa quasi sempre en un episodi d'un mite (hi ha excepcions com el Perses o tragèdies de Frinico o Agató) i la permanent influència d'Homer (poeta grec del s IX a.C que amb poemes com La Ilíada o L'Odissea va fer algunes de les més altes creacions humanes). En cara que l'objectiu en contar un mite no fos simplement tornar a explicar la històrica (on els poetes es prenien algunes llibertats) sinó fer consideracions sobre el caràcter dels personatges, el paper de la humanitat en el món i les conseqüències de les accions individuals.
Però la tragèdia grega nova florèixer fins al segle V a. C. amb autors com Esquil, Sòfocles i Eurípides
Les representacions de tragèdies gregues
Les representacions formaven part d'algunes celebracions religioses i al menys fins a l'època hel·lenística sembla que varen estar circumscrites als festivals en honor de Dionisi (en la mitologia grega, déu del vi i la vegetació, el qual ensenyà als mortals com cultivar el cep i com fer el vi. D'acord amb la tradició, Dionisi moria cada hivern i reeixia a la primavera)
Aquests festivals contenien el Gran Dionisíac d'Atenes, en primavera; el Dionisíac Rural, a l'hivern; i la Lenaea a la tardor i també el rural a l'hivern.
El festival més important, les Grans Dionisíacs, tenia lloc a Atenes durant cinc dies de cada primavera, més especificament la segona setmana de març. Les representacions estaven a càrrec de la ciutat, durant les Leneas l'encarregat dels espectacles dramàtics era l'archon basileus.
Se seleccionaven les obres de tres poetes tràgic per a la representació, per aconseguir el premi al millor autor tràgic. Cada autor representava, amb un actor principal assignat per sufragi de la ciutat, tres tragèdies (trilogia) seguida d'un drama satíric, aquest conjunt d'obres se li anomenava tetralogia. Després un jurat de 5 membres escollia el millor i rebia una corona d'heura..
Una tragèdia grega es composava de dos elements, cants coral polimètrics, amb acompanyament musical, i diàlegs recitat a càrrec dels actors en què s'utilitzava majoritariament el “Trímetre Iàmbic” (vers de 3 metres o mides diferents)
A vegades, aquests actors feien una mescla d'ambdós elements, recitar i cantar, aquestes parts estaven compostes per tetràmetres i iambes entremesclats amb vers lírics cadascun d'aquells cantants alternativament i coneguts amb el nom de kommos.
Però el paper del cor va anar disminuint d'importància cap al segle V, i al final passà a fer el paper de l'espectador de l'acció, quasi sempre humil, participava moderadament en l'acció, però sense portar la iniciativa, simpatitza amb un o altres dels personatges principals i comenta o interpreta la situació dramàtica.
El cor el formaven 12 persones en les obres d'Esquilo i 14 en les de Sòfocles, eren acompanyats per la música de flauta i interpretaven un tipus de danses. A finals del segle V a.C va anar degenerant, però el cor va formar part de les tragèdies tot el segle V i part del IV a.C i fins i tot quan la comèdia va desaparèixer.
Els actors van anar variant en nombre, mentre que Tepsis incorporà un, Esquilo dos i el final que es conservà van ser els tres de Sòfocles, a la primera època l'autor actuava com a actor en la seva pròpia obra.
A partir de Sòfocles la major o menor importància dels personatges era indicada pels seus noms protagonista, deuteranista i tritagonista.
Tots els actors portaven una màscara a excepció del flautista, es creu que duien màscara en culte de Dionisi, i ocultaven per complet el rostre, la meitat del cap i fins i tot les orelles, les quals tapaven amb unes perruques. Això afavoria que un mateix actor representes diverses parts o dos actors un mateix paper.
A més les màscares permetien una gran visibilitat i ajudaven a l'espectador a reconèixer la característica del personatge. En els granes teatres, els gests subtils i les expressions facials, de les que tant depenen els actors moderns, haurien estat inútils. El moviment era aparentment formal i estilitzat, i el major èmfasi es posava en la veu.
Els actors duien llargues túniques i anaven sense sabates o amb coturnos (sabates que es podien cordar), a més els papers femenins eren representats per homes com en el kabuki japonés (i en les obras de William Shakespeare), no es coneix la existencia de actrius. Aquesta falta de dones ho solucionaven mitjançant disfresses o les máscares, el cutis de les máscares d'homes era més aviat obscura mentre que la de les dones era més clara.
El lloc on es representaven les tragedies era el Teatre de Dionisi, ubicat al peu de la acrópolis a una altura intermedia entre l'espai divi presidit pel Partenón i l'espai urba en el que es desenvolupava la vida cotidiana dels atenencs. El teatre, al aire lliure, estava constituit per un semicírculo de grades en les que prenien seient els espectadors (la càvea), davant la cual es trobava disposat un espai circular (la orchéstra, on evolucionaven els cors) tras el que es situava la plataforma, lleugerament elevada un par d'escales, sobre la que evolucionaven els actors i el la que el seu fons es trobava l'escenario (la skené), que media unos tres metres d'altura i estava dotada d'una escala interior per que els actors poguessin pujar subir al sostre, tot i que tambè l'empreaven com cameri per cambiar-se les disfresses; aquesta tenia tres portes: una central (que s'obria per treure d'ella una plataforma giratoria anomenada enkýklema mitjançant la que s'ensenyava al públic els fet ocorreguts en l'interior de l'escenari) i dos portas laterals, que representaven "la ciudat" (la porta dreta) i "el camp" (la porta esquerra). En els últims temps del género trágic (concretamente en Eurípides, l' últim gran tràgic), també va ser empreat en el teatro una grúa (la mechané) que permitia aixecar als actors, amb carruatges inclosos, per sobre de l'escenari.
Tenia un aforament de 15.000 a 20.000 espectadors. Amb l'augment de la importància dels actors i la disminució del cor, els escenaris es van fer més grans i es van elevar prenen part de l'espai de l'orquestra. Una antiga producció grega estava probablement mes a prop de l'òpera que del teatre modern. La forma del recinte teatral grec evolucionà durant dos segles; és interessant observar que els teatres permanents de pedra, alguns dels quals encara avui sobreviuen, no es van construir fins al segle IV a.C.; és a dir, darrera el període clàssic.
Estructura de la tragèdia grega
Normalment una tragèdia grega consta de les següents parts:
El pròleg (prologos) part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial. En les primeres tragèdies l'obra comença amb l'entrada del cor, que passa a l'escena sense que hi hagi pròleg.
La parados cant del cor mentre entra, una vegada a l'escenari, el cor no surt fins que ha terminat l'obra.
Els episodis (epeisodia) escenes a càrrec d'un o més actors entre personatges (tot i que mai hi ha més de tres personatges parlen en una escena) junts al cor, que intervé cantant cançons (odes). Els episodis podien tenir passatge líric, com lamentacions o ocasionals cançons del cor, encara que entre un episodi i el següent s'intercalen normalment determinats cants del cor anomenats stasima
Stasima cants del cor “a peu quiet” aquests es feien en oposició a la parados que es cantava mentre entraven. En les primeres tragèdies conservades els stasima són associats, encara que tan sols sigui de pas, amb els successos o emocions viscuts en l'episodi precedent.
L'exodos o escena final es fa darrera l'últim stasimon
Les tragèdies, tot i seguir aquestes estructures que podrien trencar-les, són solemnes, i generalment són obres de poca acció i els fets es relataven a partir dels diàlegs i cançons del cor.
Principals autors de tragèdies gregues
Abans d'Esquilo els més destacats van ser Frínico, Pratinas i Quèrilo, però no conservem cap obra d'ells. A part d'Esquilo tenim a Sòfocles i Eurípides, el més afamat fou Agató i darrera d'ell Ió de Quios i Critias.
Molt probablement la fi de les tragèdies es va realitzar a partir de les representacions de la comèdia, que es va desenvolupar cap a la meitat del segle V a.C.