Sobre l’obra El cafè de la granota
El cafè de la granota és un recull de catorze relats curts redactats per Jesús Moncada entre 1980 i 1985 i amb un to irònic i sarcàstic.
Els catorze contes van estar redactats entre 1980 i 1985 i publicats finalment al març de 1985 per l’editorial La Magranta. Tots aquests contes tenen un rerefons comú i un caràcter unitari. Es podria pensar que els contes del Cafè de la Granota han estat escrits com a independents i que l’autor no pretenia constituir una unitat mentre els escrivia, però els trets comuns i una sèrie d’elements que els impregnen a tots fan que finalment els contes es trobin en perfecta sintonia i homogeneïtat.
Escenari Geogràfic
Un dels elements que fa possible aquesta sensació d’unitat és l’escenari on es desenvolupa l’acció dels contes. Tots els contes d’una manera o una altra tenen com a epicentre el poble de Mequinensa. A més, es fa referència també a poblacions de les rodalies com Lleida, Fraga o Torrent de Cinca. Trobem també que s'anomenen cafès, en molts dels contes apareix contextualitzat el Cafè de la Granota, es fa esment de les mines, per exemple la de Flix, i també els llaüts dels molls de l’Ebre. Tots aquests elements es palesen directa o indirectament als contes relacionant-los entre si. Per exemple, al conte un barril de sabó moll, ja s'esmenta el Cafè de la Granota:
“Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l’horeta d’anar a dinar —em digué el vell Cristòfol a La Granota mentre bevíem cafè..”
També molts personatges es repeteixen a diferents contes: llaüters, minaires, pagesos, botiguers... Tots ells són típics personatges que podríem trobar en un poble com el de Mequinensa de l’època.
Escenari temporal i històric
No hi ha gaires dates en les narracions però les poques que hi ha situen les històries entre les dècades dels cinquanta i principis del seixanta del segle XX.
Al conte Futbol de la ribera trobem esmentada la data del partit de futbol: “...aquella tarda de 1958 destinada a passar a la història esportiva de la vila;” . Aquesta data ens situa a les darreries dels anys 50.
Al conte Amarga reflexió sobre un manat de cebes es fa una referència temporal ben concreta: " a dos quarts de dues de la nit del quinze de novembre de mil nou-cents cinquanta vuit ".
En un enigma i set tricornis també es troba una referència al temps: “a principis dels anys seixanta el pes de les forces de l’ordre de guarnició a la vila excedia de bon tros la mitja tona, això sí, distribuïda entre set guàrdies civils de manera més aviat poc equitativa “.
Pel que fa al context històric es reflecteix clarament l'època viscuda pel mateix autor del franquisme. En diferents contes es parla dels “tricornis”, conegut barret de la Guàrdia Civil. L’opressió i repressió política que trobem per exemple a Amarga reflexió sobre un manat de cebes són un símbol característic també de l’època on es situen les narracions, a més de diferents referències explicites a la dictadura i al franquisme. Al conte Guardeu-vos de somiar genives esdentegades, però, s'entreveu una referència a la guerra de Corea, que va tenir lloc entre 1951 i 1953, fet que també ens situa històricament.
L’acció dels contes té un escenari comú, la vila de Mequinensa, els seus cafès, carrers i places i els personatges que hi apareixen són gairebé tots habitants de la plàcida vila.
L’autor mostra la seva Mequinensa natal, abans que el poble quedés submergit sota les aigües del pantà de Mequinensa.
Els elements que conformen la datació espai-temps són els que proporcionen unitat i coherència a l’obra per la creació de la Mequinensa mítica que emana de tot el conjunt de l’obra de l’autor.
Sinopsi
En un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora esquerra de l’Ebre, un amatent cronista recull de boca de la seva peculiar i irònica parròquia –en especial del vell Cristòfol, memòria viva de la vila– un seguit d’històries anotades amb to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una galeria de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà –amb un singular camp d’esports–, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre món (al cantó dels morts), un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu…
L’humor i la ironia
Ironia i humor subtil
L'humor i la ironia són elements essencials de l'estil de Moncada, utilitzats tant per suavitzar temes complexos com per destacar les contradiccions humanes.
Humor absurd i situacions ridícules: Les accions dels personatges sovint es presenten en situacions exagerades o absurdes, com en "Un enigma i set tricornis" , on els guàrdies civils investiguen amb zel un escàndol insignificant, creant una situació hilarant.
Ironia fina: Moncada empra la ironia per actituds crítiques socials o polítiques, però sempre des d'un to amable i comprensiu. Els personatges no són mai objecte de burla cruel, sinó que se'n ressalten les debilitats amb tendresa.
Elements d'humor en els personatges
Exageració de trets o accions:
Moncada utilitza l'exageració per presentar els personatges d'una manera còmica. Per exemple, al conte "Un barril de sabó moll" , Florenci es veu obligat a empènyer un barril pesant costa amunt, una tasca que resulta titànica i desproporcionada. El lector simpatitza amb ell, però alhora riu de la situació, especialment quan el barril baixa descontrolat, fent palesa la inutilitat del seu esforç. L'apel·latiu "Sísif de la Ribera" reforça aquesta comicitat al comparar el personatge amb una figura mítica en un context irònicament mundà.
Contrast entre les aparences i la realitat:
Els personatges es perceben a si sovint d'una manera que contrasta amb el que veuen els altres o amb les seves accions. A "La plaga de la Ribera” , Jeroni Salses, l'agutzil, es presenta com un model d'eficiència i autoritat, però les seves accions el mostren com un personatge ridícul i pedant, obsessionat amb el seu paper i les formalitats dels pregons. Aquesta discrepància genera humor i posa en relleu la ironia de les jerarquies socials.
Comportaments absurds o inesperats:
Els personatges sovint es comporten de manera absurda, exagerada o fora de lloc. Per exemple, a "Paraules des d'un oliver" , un home és enxampat collint olives d'un arbre que no és el seu i justifica l'acció amb un monòleg llarguíssim i extravagant. El seu esforç per convèncer el propietari resulta còmic per la desproporció entre el fet (collir olives) i l'argumentació carregada d'excuses.
4. Elements d'ironia en els personatges
Ironia verbal: Moncada sovint posa en boca dels seus personatges expressions col·loquials carregades de sarcasme o ironia. A "La plaga de la Ribera" , l'agutzil Jeroni fa comentaris exagerats sobre la seva pròpia perfecció, com si ell fos l'únic que sap fer bé la seva feina, quan en realitat les seves accions són poc eficaces i desproporcionades. Aquesta ironia en el discurs contribueix a fer-lo ridícul.
Situacions contradictòries: L'humor irònic emergeix quan els personatges veuen atrapats en situacions contradictòries. A "Un enigma i set tricornis" , el zel dels guàrdies civils per trobar l'autor d'un escàndol resulta completament desproporcionat en comparació amb la poca importància del cas. Els habitants de Mequinensa en són plenament conscients i adapten el seu comportament per evitar la repressió, fet que afegeix una capa d'ironia a la relació entre l'autoritat i la comunitat.
Desdramatització de situacions tràgiques: Moncada sovint desdramatitza moments que podrien ser tràgics o tensos. A "Senyor Mort, carta de Miquel Garrigues" , el protagonista escriu una carta a la Mort, on, en lloc de lamentar-se, li demana feina com a barquer al més enllà. Aquesta actitud irònica cap a un tema tan seriós com la mort aporta un humor subtil que humanitza el personatge.
Els únics contes que tenen més mancança d’ironia són “Preludi de traspàs” i “Guardeu-vos de somiar genives esdentegades”. També són aquests dos contes els que posseeixen una estructura diferent: no s’organitzen ni en forma de crònica , d’informe objectiu ni de soliloqui. Són dos contes redactats des de la perspectiva d’un narrador omniscient. Aquest to d’humor i ironia el veiem reflectit en les obres de Pere Calders el qual va influir notablement en Jesús Moncada. El conte pot semblar un acte quotidià i finalment té un nus i/o desenllaç poc comú, insòlit, fora de l’habitual, tècnica característica calderiana.
La Mort
Mort i rituals funeraris
Jesús Moncada tracta la mort com un fet habitual i s’allunya del dramatisme i la gran importància que li pot donar molta gent. Utilitza molt d’humor i ironia per treure-li importància. Als contes on apareix ‘’la mort’’ sovint tenen elements extraordinaris , sorprenents que molts cops freguen la màgia (influència de la narrativa calderiana). Seria els casos d'”Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana” o “Els delfins”, entre d’altres. En canvi, en “Preludi de traspàs” o “Guardeu-vos de somiar genives esdentegades” la mort pren un paper més greu i seriós . Les supersticions d’aquest últim conte també ens aporten un punt de vista de la forta creença religiosa que hi havia a l'època, considerada des del punt de vista del conte irracional i esgarrifadora.
La mort com un fet quotidià
Moncada integra la mort en la quotidianitat dels seus personatges, tractant-la amb familiaritat i sense transcendència dramàtica. Aquesta desdramatització queda palesa en diversos contes del recull:
"Senyor Mort, carta de Miquel Garrigues"
Aquest conte exemplifica perfectament com Moncada trivialitza la mort. Miquel Garrigues escriu una carta a la Mort, tractant-la amb naturalitat i fins i tot familiaritat, on li demana feina com a barquer al més enllà, aprofitant les seves habilitats adquirides abans que un pont acabés amb la seva professió. Aquesta petició, que podria semblar grotesca o absurda, és presentada amb un humor subtil que converteix la Mort en un personatge gairebé humanitzat i proper.
"Preludi de traspàs"
En aquest conte, l'àvia agonitzant es mostra terriblement inquieta per la seva pròpia mort, però el relat pren un to còmic quan els seus familiars, cansats del seu neguit, intenten consolar-la amb explicacions que fugen del dramatisme. L'origen del neguit, relacionat amb una figuera que l'àvia havia fet tallar perquè l'ànima del seu marit hi quedés atrapada, aporta un element de superstició que tracta amb ironia. Així, Moncada qüestiona amb humor les creences populars sobre la mort.
"Absòltes i sepeli de Nicolau Vilaplana"
Aquí es presenta el dilema entre assistir a l'enterrament de l'oncle Nicolau o al partit de futbol més esperat de la temporada. Aquest conte ironitza sobre les prioritats dels habitants de Mequinensa, que veuen la mort d'una figura estimada com un inconvenient més que com una pèrdua devastadora. Fins i tot l'enterrament es converteix en un espectacle col·lectiu on es barreja el respecte pel difunt amb la curiositat i les xafarderies.
Humor i ironia al voltant de la mort
Moncada utilitza estratègies narratives que li permeten treure dramatisme a la mort:
Personificació de la Mort: En contes com "Senyor Mort, carta de Miquel Garrigues" , la Mort deixa de ser un abstracte o tema per convertir-se en un concepte de concepte i anècdotes. Això redueix la seva gravetat i apropa el lector a una visió més lúdica i quotidiana d'aquest fet inevitable.
Situacions absurdes: Els rituals i les accions associades a la mort sovint es presenten en contextos còmics absurds. A "Absòltes i sepeli de Nicolau Vilaplana" , els assistents a l'enterrament segueixen el partit de futbol des de la comitiva fúnebre. Aquesta barreja d'elements profans i solemnes genera una ironia que ridiculitza les normes socials associades a la mort.
Humor negre i sàtira social: Moncada utilitza la mort com a pretext per a aspectes crítics socials i humans. Per exemple, a "Un enigma i set tricornis" , la investigació dels guàrdies civils al voltant d'un escàndol relacionat amb la mort té un to humorístic i satíric, que qüestiona la inutilitat de les jerarquies i els seus protocols.
El contrast amb la visió solemne de la mort
L'enfocament de Moncada contrasta amb la visió solemne que sovint acompanya la mort en altres contextos culturals. Aquesta aproximació permet als lectors reflexionar sobre el significat de la mort sense sentir-se aclaparats pel dramatisme. Moncada ens convida a acceptar la mort com una part més de la vida, amb totes les seves contradiccions i absurds.
Crítica social i política
Jesús Moncada utilitza El Cafè de la Granota per oferir una visió crítica, i sovint humorística, de les estructures socials, polítiques i humanes d'una comunitat rural com Mequinensa. Amb un estil irònic i desdramatitzat, explora les relacions de poder, les hipocresies i les contradiccions de la societat, mentre retrata les passions i els somnis dels seus habitants. Aquesta crítica, però, no és ni destructiva ni amarga: el seu to permet reflexionar a través de l'humor i l'empatia.
Molts dels contes semblen escrits amb una intenció didàctica i de crítica. Es critica d’una manera divertida les passions, actituds morals, els anhels i els somnis dels diferents personatges dels contes. Malgrat aquest esperit crític els contes no estan escrits amb intenció moralitzadora ni religiosa. Així doncs, trobem diferents temes als contes:
“Informe provisional sobre la correguda d’Elies” sembla parlar de l'avarícia.
“Els delfins” de la vanitat.
“Paraules des d’un oliver” de la mesquinesa.
“Amor fatal en decúbit supí” de la repressió sexual i la hipocresia.
Aquestes crítiques socials deixen entreveure les simpaties de l’autor i sovint, freguen la sàtira. També trobem que els personatges més desfavorits, com pot ser el Florenci el jove maltractat per l’amo, acostumen a anar acompanyats d’un cert grau de tendresa que encara fa més profunda la crítica. Per altra banda, si parlem dels personatges més benestants, com podria ser en Pere Camps el patró del Florenci, la crítica és més punyent i té un punt de sarcasme o ironia corrosiva.
Les jerarquies i les relacions de poder:
En molts contes, Moncada presenta personatges que abusen del poder o que intenten mantenir la seva posició social de manera ridícula o inútil. Per exemple, a "La plaga de la Ribera" , Jeroni Salses, l'agutzil, es retrata com un buròcrata obsessionat amb la seva pròpia importància. El seu to pomposament seriós contrasta amb la trivialitat de les seves accions, posant en evidència la buidor de moltes figures d'autoritat.
A "Un enigma i set tricornis" , la Guàrdia Civil apareix caricaturitzada com un cos preocupat més pel formalisme i el zel exagerat que per la utilitat de les seves accions. Aquest retrat irònic crític la repressió i el control desproporcionat sobre una població pacífica.
La moral i la hipocresia col·lectiva:
Moncada no només qüestiona les autoritats, sinó també la societat mequinensana en conjunt, especialment la seva hipocresia. A "Absòltes i sepeli de Nicolau Vilaplana” , per exemple, els habitants han de triar entre anar a l'enterrament d'un membre respectat de la comunitat o al partit de futbol de l'any. Aquest dilema posa de manifest com les prioritats humanes poden ser contradictòries, i la seva resolució mostra una societat que sovint s'aprecia, però actua per interès personal o per costum.
La figura del treballador humil i explotat:
A contes com "Un barril de sabó moll" , el personatge de Florenci, obligat a fer un esforç titànic per complir els ordres del patró Pere Camps, simbolitza l'opressió i l'explotació de la classe treballadora. Malgrat això, l'humor amb què es narra la seva situació evita un to sermonejador, fent que el lector empatitzi amb el protagonista alhora que es diverteix amb el desenllaç absurd.
Crítica política als contes
La repressió franquista:
En alguns contes, com "Un enigma i set tricornis" , la crítica a la repressió de l'època franquista és subtil però evident. L'obsessió dels guàrdies civils per mantenir l'ordre a base de control i per ridiculitzar el sistema repressiu, mostrant-lo com una força absurda i desconnectada de la realitat de la gent.
El progrés i la seva cara fosca:
A "Senyor Mort, carta de Miquel Garrigues” , Moncada crítica els efectes del progrés desmesurat. La construcció d'un pont sobre l'Ebre destrueix l'ofici de barquer, deixant Miquel sense feina i sentit vital. Aquest relat posa en qüestió com el progrés sovint beneficia uns pocs mentre deixa enrere aquells que no poden adaptar-s'hi.
La corrupció i les contradiccions del sistema:
A contes com "Futbol de ribera" , Moncada denuncia les petites corrupteles i les rivalitats absurdes que defineixen la vida política i esportiva local. L'actitud cap als vilatans dels drets (fins al punt d'amenaçar-los o llençar-los al riu) és una metàfora irònica de la manca de justícia en una societat que funciona per interessos i pressions col·lectives.
L'humor com a crítica:
Moncada utilitza un humor subtil i una ironia incisiva per transmetre les seves crítiques sense fer-les explícites o directes. Aquesta aproximació permet que el lector reflexioni sense sentir-se aclaparat, creant una complicitat amb els personatges i les situacions.
Ironia en els personatges:
Els habitants de Mequinensa són sovint arquetípics, però mai simplistes. Moncada se'n riu de les seves vanitats i defectes, però també els humanitza, fent que el lector se senti identificat amb ells.
Situacions absurdes:
Els contes sovint es basen en conflictes ridículs o situacions desproporcionades (com el barril de sabó descontrolat o el dret pirata). Aquestes exageracions posen en evidència les falles estructurals o morals de la societat, sense perdre mai el to lúdic.
Jesús Moncada ens mostra una societat plena de contradiccions, on les passions humanes, les jerarquies i els somnis xoquen amb la realitat. Aquesta crítica, sempre subtil i divertida, convida el lector a reflexionar sobre la condició humana, el poder i les dinàmiques socials, mentre gaudeix d'un univers literari únic i ple de vida.
Estil
Jesús Moncada utilitza sovint “l’expressis verbis”: el conte ha de ser ràpid i concís, quasi vertiginós, encara que tingui quinze pàgines.
Diu el que vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més o de menys pot espatllar el conte sencer. El conte ha de ser enginyós i sorprenent, inesperat per al lector. Allò que caracteritza als contes del Cafè de la Granota és sens dubte l’agilitat i la concisió expositiva sense caure mai en la sobrietat i molt menys en l’excessiva brevetat. La digressió i les al·lusions són molt utilitzades, com bé diu el cronista, no s’han de barrejar les històries.
També cal destacar que a primera instància no ens adonem de la precisió , preocupació i dedicació que ha usat Moncada a l’hora d’escriure els contes i crear els seus artificis literaris, però que realment hi són.
Estructura
Els catorze contes es poden dividir pel que fa a l’estructura en dos grups:
1. Els soliloquis: “La plaga de la ribera”,”Senyora mort, carta de Miquel Garrigues” ,”els delfins”, “Paraules des d’un oliver” i “l’assassinat del Roger Ackroyd”.
Aquests soliloquis es poden classificar també en diferents tipus:
Soliloqui pur: ”els delfins”.
Soliloqui epistolar: “La plaga de la ribera” i”Senyora mort, carta de Miquel Garrigues”.
Soliloqui amb interlocutor mut: “Paraules des d’un oliver” i" l’assassinat del Roger Ackroyd”.
2. Les cròniques o informes: “Un barril de sabó moll”,” absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”, “informe provisional sobre la correguda d’Elies”, “Futbol de ribera”,” un enigma i set tricornis”,”amarga reflexió sobre un manat de cebes” i d’alguna manera també ho és “Amor fatal en decúbit supí.”
"Preludi de traspàs" i "Guardeu-vos de somiar genives esdentegades" quedarien fora d’aquests grups, ja que estan narrats des d’un punt de vista d’un narrador omniscient.
Llenguatge ric i detallat
Moncada utilitza un llenguatge ple de matisos i de gran expressivitat, que barreja registres diversos per donar autenticitat i dinamisme a les històries.
Col·loquialisme i oralitat: Els diàlegs i les narracions estan impregnats de llengua col·loquial, pròpia de la Franja de Ponent, amb paraules i expressions genuïnes que evoquen el parlar popular. Això apropa les històries al lector i les situa clarament en el seu context sociocultural.
Exemple: En "Un barril de sabó moll" , trobem expressions com "un dia lleig, xiquet, d'aquells que t'esmolen els nervis" , que reflecteixen el llenguatge oral i popular dels personatges.
Descripcions detallistes: Les descripcions de Mequinensa, dels paisatges i dels ambients són minucioses, gairebé pictòriques, fent servir imatges que apel·len a tots els sentits.
Llenguatge
El lèxic i fraseologia emprats per Moncada són típics del català occidental. Molts cops tracta també expressions i paraules típiques de la seva zona local o comarcal, com per exemple, el lèxic relacionat amb la navegació per l’Ebre, com el ‘’llaüt’’, un tipus d’embarcació de la zona. El que destaca també molt del seu llenguatge és l’oralitat dels seus contes, sobretot en les narracions breus. Això vol dir que els contes semblen haver estat passats de veu en veu per la gent del poble i sovint, el narrador es presenta com un fidel observador o coneixedor dels fets que ens explica la història. Un dels principals cronistes de les històries és el vell Cristòfol que personifica la veu del poble.
Recull de 14 contes
1. Un barril de sabó moll
2. La Plaga de la Ribera
3. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana
4. Paraules des d’un oliver
5. Informe provisional sobre la correguda d’Elies
6. Futbol de ribera
7. Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues
8. Preludi de traspàs
9. Els delfins
10. Un enigma i set tricornis
11. Amarga reflexió sobre un manat de cebes
12. L’assassinat de Roger Ackroyd
13. Amor fatal en decúbit supí
14. Guardeu-vos de somiar genives esdentegades
1. Un barril de sabó moll
Tema central: L’atzar i la venjança.
Personatges:
Breu resum de l’argument:El patró, en Pere Camps, mana al seu peó, en Florenci, pujar un barril de sabó moll cap a la botiga d’Adelaida situada al punt de dalt del carreró de Sant Francesc (travessa la vila de dalt a baix; seguint el pendent de la serra, i acabant a l’Ebre), un camí recte i pesat de pujar, i encara més amb un barril de sabó moll. A aquest fet se li suma el mal temps, amb trons i pluja.
El significat i l'estructura
El conte “Un barri de sabó moll” respecta l’estructura d’una crònica, en la qual, un personatge la història i un altre la recull. El cronista és el vell Cristòfol que li explica tot al narrador en el cafè de la Granota. Aquest conte es desenvolupa al poble de Mequinensa: Molló de Pedret i Carreró de Sant Francesc.
L’obra està relacionada amb el mite de Sísif, rei d’Efira. Sísif va ser obligat a empènyer una pedra cim amunt durant tota la seva vida a l’infern. Però aquesta pedra sempre quan havia arribat al cim de la muntanya rodolava muntanya avall. Es diu que fou perquè després de demanar-li a Hades (rei de l’inframón) de tornar al món superior, aquest s'hi va negar. Aquest mite té relació amb el conte de Jesús Moncada, ja que en Florenci estava destinat a portar un barril al cim del carrer fins a un bar, per això, en Florenci també se’l coneixia com “En Sísif de la Ribera”.
Vocabulari:
- Encetar:
Verb transitiu.
Començar una acció, a tractar d’un assumpte o a parlar amb una altra persona: qui ha encetat la conversa, tu o ella?
Sinònim: iniciar.
- Senalles:
- Nom femení.
Receptacle fet d’espart o de palma, que és més ample de dalt que de baix i que és gairebé tan alt com ample de boca.
Sinònim: Cabàs. - Cisell: “passaven amb les senalles al braç”.
- Hòmens:
Home: “fent via cap a les mines a dur el recapte als hòmens”.
- Retrunyien:
Verb intransitiu: Retrunyir.
Fer un soroll fort i que ressona com un tro: l’esfondrament de la casa va retrunyir per tot el poble.
- Estalzí:
Nom masculí.
Substància negra que prové de matèries que no han acabat de cremar i que es diposita en les xemeneies.
Sinònim: Sutge.
- Verb transitiu.
Escampar una cosa al vent: per netejar el blat l’haurem d’esventar a l’era.
Sinònim: Dispersar. - Verb pronominal.
Esventar-se. Sofrir l’acció del vent: la terrassa s’esventa amb tant d’aire.
- Llaüts:
Embarcació de poc tonatge ormejada de vela llatina: “el llampec, un dels quatre llaüts de la mina Teresa”.
- Molló:
Nom masculí.
Senyal clavat a terra que marca els límits d’un terreny o les parts d’un camí: va aturar-se al costat d’un molló del camí.
Sinònim: Fita.
- Batusses:
Nom femení.
- Acció en què dues o més persones o animals lluiten i empren la força, les armes o qualsevol altre recurs amb la intenció de fer-se mal, matar-se o imposar la seva voluntat: al port hi ha hagut una batussa entre mariners.
Sinònims: Altercat, brega. - Sèrie de cops donats a algú amb la mà, amb un bastó, etc.
Sinònims: Batuda, pallissa.
- Esllomaré:
Verb transitiu i pronominal.
Fer malbé els lloms d’un animal o d’una persona: és un salvatge, va esllomar l’ase a cops perquè no volia caminar; es va esllomar carregant tant de pes.
- Escarnis:
Nom masculí.
Burla cruel i humiliant: no facis escarni, que això és molt seriós.
- Catxamona:
Bufetada, clatellada o cop de mà al cap.
- Que fa ufana o que es glorieja d’una cosa: el capità de l’equip vencedor ha fet un discurs molt ufanós.
- Que és molt abundant, que té un magnífic aspecte exterior: plantes ufanoses; el pare porta una barba ufanosa.
Sinònim: Esponerós.
Petita formiga rogenca i, per extensió, marrec.
Adjectiu. [Terreny]
Que és difícil de travessar perquè té un pendent molt pronunciat i està ple de roques: els bandolers s’amagaven a les zones més costerudes de les serres.
- Trill:
Nom masculí.
Instrument que es fa servir per fer sortir a cops el gra de les espigues dels cereals i se parar-lo de la palla.
- Xollant:
Verb transitiu: Xollar.
Tallar arran els cabells a una persona o el pèl o la llana a un animal.
Sinònim: Esquilar.
- Nom femení: Albarda.
Guarniment de les bèsties de càrrega en forma de coixí, ple de borra, de palla, etc., que se’ls adapta al llom i sobre el qual es col·loca la càrrega. - Endiumenjar.
- Iradament:
Amb ira: “esquellejà mentre brandia iradament la brotxa empastifada de sabó”.
- Badocs:
Adjectiu i nom masculí i femení.
[Persona] Que és poc intel·ligent: és tan badoc que tot se li ha de repetir dues vegades.
- Foragitada:
Verb transitiu: Foragitar
Treure fora o expulsar d’un lloc una persona o un animal: van foragitar els bandolers.
- Vetesifils:
Nom femení.
Establiment on es venen fils, agulles de cosir, botons, cintes, etc. i, generalment, roba interior.
Sinònim: Merceria.
- Cèrcol:
Nom masculí.
Peça de fusta o metall en forma de circumferència, com les que uneixen les fustes d’una bota de vi o com les que envolten les rodes dels carros. - Bromera:
Nom femení.
Conjunt de bombolles molt juntes que es forma a la superfície d’un líquid agitat: faig servir aquest sabó perquè fa molta bromera.
Sinònim: Escuma.
- Esmunyir:
Escapar-se: “se li va esmunyir de les mans”.
- Apotecari:
Nom masculí i femení.
- Persona que antigament preparava medicaments.
- Persona que es dedica a preparar o a vendre medecines en una farmàcia: l’apotecari m’ha preparat aquestes píndoles.
Sinònim: Farmacèutic.
